"Odio les cançons que et fan pensar que no serveixes per res. Odio les cançons que et diuen que has nascut per perdre. Que no li serveixes a ningú. Que no serveixes per res, perquè ets molt jove o molt vell, molt gros o molt flac, molt lleig o molt això o allò. Cançons que et deprimeixen o cançons que es riuen de tu per la teva mala sort o les teues desgràcies. Jo vull lluitar contra aquestes cançons fins a l'últim alè i l'última gota de la meva sang. Vull cantar i demostrar que aquest és el teu món, encara que t'hagi colpejat i t'hagi tombat dotzenes de vegades. encara que t'hagi picat i arrossegat. Sense importar el teu color, mida ni constitució, vull cantar cançons que et facin sentir orgullós." Woody Guthrie

dimarts, 30 març de 2010

BBC en concert a La Casa Cantonera

He d´agraïr a La Casa Cantonera hagi propiciat un moment per a mí irrepetible el divendres passat, un ambient agradable i relaxat, on la barrera amb el músic ès merament circumstancial i física, on el lloc pren un protagonisme especial, un espectacle al que vaig acudir entre el dubte i la curiositat, i que em sorprengué.

L´espectacle instrumentat amb guitarra acústica, charango i diversos efectes (com ara un megàfon) i el ritme ple de bons records tret per Elena des d´una màquina d´escriure. Cançons interpretades amb molta passió: Buscando un símbolo de Paz, de Charly García, tot un clàssic a les seues mans; Niña Maceta, on Elena llueix la seua veu i Mundo Tarado, amb un ritme molt funky i amb una lletra per a parar-nos a pensar on anirem a parar; i és que tal i com ells afirmen, ”nadie sale vivo de vivir”. Tot açò adobat amb versions de cançons que a les seues mans canvien de matís, com ara All that She Wants d’Ace of Base o bé Material Girl de Madonna, simplement magnífiques les versions; vaig quedar sorprés de veure que m’agradaven tant aquestes cançons! Els assistents a la vetllada també vam gaudir de moments simpàtics, com la referència a Chapulín Colorado, un anti-heroi de la sèrie mexicana amb el mateix nom, que el grup va fer mitjançant un tema que compara la seua vida personal amb la temporada de futbol d´un equip en tercera regional; també va resultar ben simpàtica la irrupció en l´escenari d´una espontània que no alçava cinc pams de terra i que Elena, amb molt bon humor, va posar a les seues faldes i va utilitzar per tocar la pandereta.

Allò que més m´impactà va ser la capacitat d’intercalar enmig les cançons en castellà petits fragments de clàssics, com ara No woman, No cry de Bob Marley, el corus de Hey Jude dels Beatles, l’ Englishman in New YorkSting, el You shook me all night long dels AC/DC, o fins i tot el famós crit Eh Oh Let´s Go!!! del Bitzkrieg Bop dels Ramones.

Destaquem també l´últim tema de la primera part, la cançó Los punkis, a la qual s’afirma que ”los punkis dominaremos vuestro asqueroso universo, todo lo que ves en la televisión, todo lo que suena en la radio…”. Una cançó genial que aprofita el bon humor per a que prenem conciència sobre en què s´ha convertit l´univers que coneguem.
A la segona part del show, en un ambient més íntim i de confiança, acceptaren una petició del públic i interpretaren el Creep de Radiohead, intercalat en El viento trae una copla de Bersuit Vergabarat (grup llegendari argentí de rock, famós als 90 per fusionar-lo amb ritmes com la cumbia o el tango); aquest va ser un regal perfecte per a rematar una feina redona, un repàs ràpid a la música popular del segle XX, amb la fusió del millor rock´n´roll, el pop de sempre i el folk sud-americà, en la línia que el nordamericà-argentí Kevin Johansen va començar per allà l´any 2000.

Elena Bugedo, Bruno Bonacorso y Fede Comín, els BBC, ens van fer passar una agradable vetllada, ens arrencaren un somriure i ens deixaren un molt bon record que perdurarà a La Casa Cantonera.

Reflexió de John Lennon

     "La vida és allò que succeeix mentre planegem el futur"
     Autor: John Lennon

Tulsa - Espera la pálida

Segon treball de Miren Iza i els seus, i com sempre als segons treballs, divisió de opinió... que sí el primer estava millor per què estava més apoiada per guitarres, que si ès el segon per què entra més suau. Per la meua banda els dos són molt bons, cadascún d´una manera diferent. Al primer, "Tan solo me has rozado", la disposició a dir-nos veritats a la cara sense taiar-se un duro en les formes, adquirint unes maneres que, fins ara, al rock espanyol només podíem vore-les en intèrprets masculins, absorvint el millor folk-rock amb un fraseig molt dylanià, passant pels Wilco menys experimentals... inclús m´atreviria a nomenar a Bonnie "Prince" Billy com a gran influència, dins d´uns marges en els que regna la melancòlia i la decepció.
El single "Estúpida", del seu primer treball "Tan solo me has rozado", va ser considerat per la prensa especialitzada com a una de les millors cançons facturades en el territori, encara que a mí m´agrada més "Seguramente me lo merezco" amb una lletra més desgarrada. La veu de Miren suau, dolça i molt personal, fa que aquestes històries de decepció t´entren sense esforç i a més a més dona a les cançons una credibilitat major. Al nou treball l´estil musical pareix suavitzar-se una mica, potser que la participació de Charlie Bautista(habitual en la última i fantàstica etapa de Christina Rosenvinge) als teclats sigui un dels factors que ho provoquen. A destacar també la feina de Alberto Rodrigo a la guitarra (també habitual de Rosenvinge), que dota al conjunt de les cordes de tot el disc d´una cualitat de luxe, però aquesta suavitat amaga entre les seues cançons unes lletres més treballades, una producció més cuidada a càrreg de Karlos Osinaga, membre del grup Lisabö i braç dret de la cantautora Anari, la qual apareix fent un duo amb Miren en la que per a mí ès la millor cançó del disc "Araña", amb un solo de guitarra àrid i trist. El tema "Algo ha cambiado para siempre" podría perfectament estar entre les millors de l´any, i això que anem per març, però no crec que ningú puga fer-li sombra d´ací a cap d´any, sino ja parlarem. Si els meus pronòstics no fallen, i tenint en conte tots els detalls que envolten aquesta producció, aquesta xica està apunt de pujar de divisió, per a formar part d´una èlit de grups i cantautors que bandegen còmodament entre el mainstream més comercial estil 40Anormales i l´independència més amagada, l´última prova del que dic ès la col.laboració de Tulsa a l´últim video de Bunbury "Frente a Frente" i la participació al 3er Festival "Dale la vuelta al mundo" de Inermón Oxfam que ha tingut lloc el 24 de Març en el Teatre Circo Price de Madrid, en el que ha compartit cartell amb gent com: Love of Lesbian, Nawja, The Sunday Drivers, Jorge Drexler, Shuarma, Mendetz, Christina Rosenvinge...
Si el voleu comprar: Subterfuge
Per a finalitzar deixe dues cançons, el primer single que va donar a coneixer a Tulsa, "Estúpida", i la cançó que més m´agrada del seu últim treball, "Araña":

The Jim Jones Revue - Here To Save Your Soul

La veritat ès que després d´haver escoltat varies vegades aquest segon treball de Jim Jones, no se si dir-te que va a salvar la meua ànima o la tirarà definitivament a l´infern, açò si que ès Rock´n´Roll salvatge. En mitja hora llarga este personatge te suficient per a deixar-te sense alè. Ens trovem amb una petit recopilatori que agrupa dos singles anteriors al seu primer treball i algunes cares B, junt a dos temes nous. Per començar trovem "Rock’n’Roll Psychosis" , amb riff de guitarra marca de la casa saturant d´entrada els altaveus de l´equip i tornant-nos el millor Jerry Lee Lewis amb el piano cremant en flama viva, editat en octubre del 2008 amb el clàssic d´Elvis "Big Hunk O’ Love" a la cara B, el segon single "Cement Mixer" amb un hammond impresionant tret del millor garatge, editat en març del 2009 amb "Good Golly Miss Molly" de Little Richard a la cara B, continuem amb "Princess & The Frog" el famós comte de princessa que besa a la granota, transformat en un encontre un tant sòrdid, editat en abril del 2009 com a primer single del seu primer llarg de títol homònim amb "Freak of Nature" a la cara B, i per a acavar dos temes inèdits "Burning your house down" molt blusera, en la línia de Jon Spencer i "Elemental" una nova concepció del rock´n´roll del Chuck Berry més animal. No només suposen una tornada a les arrels del rock´n´roll, sino que ademés la força que desprenen les interpretacions de Jim Jones podriem associa-les al Punk més irreverent.
Afegir per a més informació que Jim Jones formava part del grup anglés Thee Hypnotics, que practicaven un rock garatger molt guitarrer amb tocs de psicodèlia, molt coneguts i venerats en Anglaterra. De les cendres d´aquell grup sortiren The Jim Jones Revue, i amb només un llarg i aquest recopilatori han tingut prou per a guanyar-se el respete de crítics i públic, plenant totes les sales aon han tocat i agotant per complet els format físic dels seus treballs. Junt a Heavy Trash de Jon Spencer i Matt Verta Ray, representen la renovació que s´està produïnt al rock que fins ara estava estancant-se en projectes poc fiables de grups post-rock, indie-rock... promoguts per els sectors més comercials. Mai canviaria 10 Coldplays per 1 Jim Jones, ni pensar-ho!! Agafeu-se els calçotets que ací vos deixe el "Rock´n´Roll Psycosis":

divendres, 26 març de 2010

Love Of Lesbian - Maniobras en Japón

S´acava d´editar "Maniobras en Japón", format pels treballs "Maniobras de Escapismo" del 2005 y "Cuentos chinos para niños del Japón" del 2007. Primers dos treballs de Love Of Lesbian en castellà, abans de la seua consagració al 2009 amb "1999". La carrera de Love Of Lesbian es imparable, dels grups nacionals ès, per a mí, el que a patit una progressió exponencial en la seua calitat. Segons els membres de la banda va ser un gran error haver començat la seves carreres cantant en anglés, per això renuncien dels seus tres primers treballs , per no haver aprofitat l´ocasió d´aplegar més clarament al públic, encara que foren discs ben considerats pels crítics d´ofici.
Pese a l´expectació dels mitjans abans de treure el seu primer disc en castellà, "Maniobras de Escapismo" va ser al seu dia un dels millors treballs a totes les llistes d´èxits del indie nacional, superant totes les expectatives, unes lletres molt treballades i un xicotet canvi a un estil més suau amb un matís d´obscuritat dels grups gòtics dels 80, que els portava a un terreny més personal aon les influències anteriors quedaven perfectament diluïdes. Per a "Cuentos chinos para niños del Japón" ja no contaven amb l´atenció creada per el canvi d´idioma, la novetat ja no era tal, i casi sempre ès la revàlida la que s´endú tots els pals. Però això no ès cap problema quan escoltes el treball fet, el conjunt del disc continua tenint la calitat de l´anterior treball, se nota el creixement i l´ampliació de les fronteres sonores del grup deixant cada vegada més de costat la cançó inmediata pop, que entra a la primera, per a buscar la profunditat de les obres que creixen a cada escoltada. Amb aquestos dos primers treballs en castellà queda constatat per tant, que deixen enrere la seua faceta d´imitació dels mateixos patrons que The Cure que els portà a acompanyar-los pel territori espanyol i passem a una nova etapa amb el seu gran "1999" de l´any passat que els consolida com a un dels grups amb més projecció i més futur del panorama actual, editat a una multinacional, la warner, sense deixar de ser ells mateix, ampliant encara més el seu so i fent-lo més gran amb lletres que els situen a un terreny més adult i que ens parlen de diferents moments i etapes d´una relació, que segur que a tots ens sonen, però aquesta vegada sense un final feliç. El myspace myspace.com/loveoflesbian i vos deixe una de les que més m´agraden , "Universos Infinitos"

dimecres, 24 març de 2010

BBC y Los Minicomponentes - Vol.3

Aquest grup hispano-argentí amb base a Granada porta des de 2008 encisant a les audiències per allà on passen. Un projecte en creixement continu que beu tant del folk més acústic com del rock més elèctric, amb influències que abasten des de clàssics atemporals dels seixanta i setanta, com del mateix rock sud-americà de les últimes dècades. Als seus directes es caracteritzen per portar-se al seu terreny cançons foranes d’autors tan dispars entre sí com Radiohead i Roy Orbison. Segons els seus components, intenten restar-li solemnitat al vell clixé del cantautor seriot, portant un espectacle des del mateix saló de casa, aconseguint sempre fer sentir en casa a tothom que els escolte.

La sort més gran que tenim és la de poder disfrutar d´aquest espectacle ací, a prop de les nostres cases en La Casa Cantonera, el divendres 26 de Març a les 20:00h, tot un privilegi que ja voldrien per a elles algunes de les sales del territori. Ens presentaran en exclusiva el seu últim treball Vol.3, en el que cal destacar la magnífica versió, superant l’original, de la cançó “Buscando un símbolo de paz” de Charly García (llegendari rocker argentí) i la manera de fer seva la cançó “All that she wants” de Ace of Base, per supost original superada també. Sense restar importància a la resta del repertori d´un eclecticisme deliciós i que enganxa. Vos deixem el myspace per a que disfruteu d´un grapat de cançons molt bones: myspace.com/bbcylosminicomponentes

dimarts, 23 març de 2010

Bigott - This is the beggining of a beautiful friendship

Queda menys per a que Bigott presente el seu nou treball "This is the beggining of a beautiful friendship", que eixirà al carrer el proper 13 d´abril, al dia següent el presentarà a la sala Matisse de València. Ès el seu quart treball després de "What a lvely day today", "That sentimental sandwich" i "Fin". De moment ha presentat el seu primer single "Dead Mum Walking", que més endavant vos deixe, video realitzat per Karl Marie Petrov i els alumnes de l´institut Pedro Gálvez de Soria. Ganes tinc de tindre´l i poder escoltar-lo, supose que com tots vosaltres...ejem, ja avisaré quan el tinga.
Aragonés de naixement, Bigott ès dels interprets que més simpatia em desperten, te una manera molt personal de interpretar el rock i el folk clàssic, mai vist en aquest païs, música que si no interpretara ell, no tendria ningún sentit. Fuig literalment de l´èxit, i té fama de no assistir a les pressentacions dels seus treballs. Possiblement siga de les persones més lliures que coneixerem mai, lliures en tots els aspectes.

Per a que ès feu una idea del seu caràcter únic vos deixe un estracte d´una entrevista al Periódico de Aragón.
Bigott: "Canto en inglés para no entender mis tontadas" ( El Periódico de Aragón - 30/03/2007 )

El seu últim treball "Fin", ès de moment a falta d´escoltar el nou, el millor sense dubtes. A totes les publicacions en les que ha aparegut fins ara, sol comparar-se´l a Devendra Banhart (el cantautor anti-folk més popular del circuit independent, apodat el "niño àcido"), encara que en aquest treball podriem deixar de banda aquesta etiqueta que els crítics han adoptat de manera mecànica, per a donar-li el valor afegit de agafar més influències de la música d´arrels americana més tradicional i acústica, deconstruin-la i fent-la seua a partir de la mateixa base, donant-li un aire més surrealista amb instrumentacions molt originals i que al mateix temps són familiars. A destacar la utilització de la pedal steel guitar a tot el disc d´una manera esquisita, com pocs saven fer-ho.
Grabaciones en el Mar

Ací cantant Afrodita Carambolo en els concerts de Radio 3:


I l´últim video que ha presentat, la cançó serà incluida al seu nou treball

diumenge, 21 març de 2010

Ella Fitzgerald - Twelve Nights in Hollywood

Verve ha publicat “Twelve Nights in Hollywood”, un box set ordenat en 4cd d'Ella Fitzgerald cantant 76 cançons en el Crescendo, un petit club de jazz a Los Angeles, el 1961 i '62. Capten a Ella en els seus anys d'apogeu, i en plena forma: més relaxada i amb molt de swing, a través d'un espectre més ampli de ritmes i estats d'ànim. Richard Seidel, el productor de la caixa, va escoltar per primera vegada les cintes a principis del 2009 al llarg d'algunes copies de CD en brut, al seu cotxe.

"Em sentia una mica deprimit aquell dia", va recordar, "i com més l'escoltava, no podia deixar de començar a somriure. He treballat en dotzenes de projectes d'Ella al llarg dels anys, però hi havia alguna cosa diferent en aquesta - l'alegria rítmica que projecta, la improvisació sense fi i la inventiva que desenvolupa a la grabació".
No hi ha res estrany en aquestes declaracions, en quant a l´alegria d´Ella Fitzgerald, la dona irradiava alegria a gairebé totes les interpretacions que cantava. No obstant això, el nivell en aquestes sessions era molt més alt i gaudia de més profunditat.

Vos deixe amb una de les que més m´agraden d´Ella Fitzgerald

Ella Fitzgerald - Summertime
Cargado por madafonka2. - Explorar otros videos musicales.


Per què aquestes cintes es van quedar oblidades a la volta de gairebé mig segle - i el que va dur a posar-los en llibertat - és una història d'abandonament d'un productor, l'obsessió d'un detectiu de jazz i una sèrie de bones coincidències.

Norman Granz va prendre la inusual dinàmica de gravar cada concert d´aquelles nits. Però només a l'any següent, ell i Fitzgerald van gravar sis discos d'estudi, la majoria d'ells van ser amb grans orquestres, entre elles dos dels seus vuit discos de versions més promocionats, cadascun dedicat als standards d'un compositor americà reconegut. En aquest context, no és tan sorprenent que les cintes de Crescendo rebessin molt poca atenció. Ademés en aquells temps les grabacions que realitzava Norman Granz de Ella estaven centrades en els projectes de grans estudis.

Granz va agafar 12 pistes de les aproximadament 14 hores de material enregistrat en el Crescendo i els va editar eixe any com un LP anomenat "Ella in Hollywood". Però el disc no va anar bé, potser perquè sonava molt estrany. Entre les cançons, per raons desconegudes, algún tècnic avispat va empalmar forts aplaudiments que s'havien registrat en una gran sala de concerts, fent que tot l'àlbum semblara artificial. Hi ha que tindre en conter que el Crescendo tenia una capacitat de 200 seients.
Qualsevol siguin les raons que siguin, junt a les vendes escasses, els executius de The Verve deixaren les cintes del Crescendo en alguna prestatgeria, on van ser oblidades als propers 27 anys.

Després, el 1988, Phil Schaap, un estudiós del jazz molt conegut per les excavacions de tresors perduts dels arxius de l'estudi, va ser contractat per PolyGram (que havia comprat recentment Verve) per a compilar una discografia de tots els registres - emeses i no emeses - que Fitzgerald mai havia realitzat per a l'etiqueta.

Fotografia de Herman Leonard
Al principi de la tasca, el Sr Schaap va desenterrar un concert inèdit gravat al Teatre Sistina de Roma el 25 d'abril de 1958 al 40 aniversari de Fitzgerald . Va instar els executius de PolyGram a posar-los en llibertat. Quan ho van fer, com un àlbum anomenat "Ella a Roma," el 30è aniversari del concert, va pujar al No 1 en les llistes de jazz de Billboard. Stephen Holden, a The New York Times, el va qualificar com a "un tresor de tots els temps".
Va ser poc després d'aquest triomf que el Sr Schaap es va trobar amb les cintes del Club de Crescendo - no només les pistes que Granz havia triat per a "Ella a Hollywood", que portava ja molt de temps fora de circulació, sino totes les gravacions que foren oblidades gairebé tres dècades.
Cap al final de 2008, en una reunió amb el director general de Verve, Nate Herr, el Sr Seidel va proposar escoltar aquestes cintes de cara a posar-les en llibertat. Sabia que era una possibilitat remota. Estava a punt d'inaugurar-se la sèrie de The Verve Select, discs en caixa amb materials inèdits o esgotats. Potser aquestes cintes del Crescendo podrien posar a rodar la sèrie.
“Twelve Nights in Hollywood” no és un document complet. (Si ho fos, estaria integrada per més d'una dotzena de CD, no quatre.)

El blues mai va ser el punt fort de Fitzgerald, les gravacions en estudi demostraven que no era creible Ella cantant en un to trist. Però en aquestes gravacions, canta diverses cançons de blues, en particular "Sant Louis Blues ", i, encara que ningú la podria confondre amb Billie Holiday, realitza unes interpretacions magistrals.
Quan canta scat, Ella va molt més solta, més ràpida, més sincopada, més harmònicament complexa del que és habitual, sona com un sol de trompeta bebop realment bona. Quan canta una balada, porta la melodia més enllà, amb més inventiva.

Herman Leonard, el gran fotògraf, va prendre una foto de Duke Ellington assegut en una taula de primera fila en un petit club nocturn de Nova York, encisat mirant a Fitzgerald mentre cantava. Més que en cap altre àlbum, en "Dotze Nits a Hollywood" ens donem una idea del per què Ellington estava somrient.

dijous, 18 març de 2010

Joan Miquel Oliver - Bombón Mallorquín

Intentar presentar a Joan Miquel Oliver ès feïna feta quan el lector d´aquestes linies se n´adona que ès el compositor de les cançons de Antònia Font. Si aquestos últims porten des de 1999 amb el seu treball homònim , Joan edità el seu primer treball en solitari al 2002, un llibre de poemes i narracions "Odissea trenta mil" acompanyat amb un cd amb instrumentacions d´aires mediterranis amb el seudònim de Drogueria Esperança. Al 2005 ja com a Joan Miquel Oliver edità "Surfistes a càmara lenta", que sorprengué per lo personal de la proposta. L´any passat mentre el seu grup es prenia unes vacances, ell no desaprofità el temps i edità un treball excel.lent "Bombón Mallorquin". A la primera escoltada et podrà pareixer un treball difícil, gairebé experimental amb girs inesperats, instrumentacions rebuscades, cançons que pareixen una cosa que després no són... i realment ès un disc que engantxa més del que pot pareixer, ès deixos treballs que comences a escoltar amb la curiositat de la extranyesa i que de sobte t´atrapa sense poder fer res al respecte. El rock en català a donat un vot important amb treballs com aquest, contant clar està als Antònia Font, fugint dels tòpics de pop-rock i/o folk als que estavem acostumats i donant una altra dimensió més enllà del que caldria esperar per aquestes terres. Un dels treballs més recomanables del passat any, de tot el territori espanyol. Si aquest vos agrada feu-se també amb el single "Hansel i Gretel/Sa Nuvia Morta" del 2007.
Discogràfica: Discmedi

Volcano Choir - Unmap

Aquest projecte portava ja uns anys gestant per Justin Vernon més conegut al rock alternatiu d´arrels com a Bon Iver, acompanyat també d´altres membres del grup Collections of Colonies of Bees, ademés de Bon Iver. La col.laboració és anterior a la pujada meteòrica del projecte Bon Iver de Justin Vernon, amb composicions originals que daten de l'estiu de 2005, just en el moment en que Collections of Colonies of Bees feien la primera gira amb la banda anterior de Vernon, DeYarmond Edison.
Siguent un disc dissenyat a l'estudi, la collita no pateix de la sobrecàrrega d'un sistema digital o de una sobreproducció. Més aviat es respira i es convulsiona en la mateixa mesura, irradiant un dinamisme inherent aon podem trobar la servitud voluntària de la intimitat. Amb influències que van des de David Sylvian i Steve Reich a Mahalia Jackson i Tom Waits, seria més exacte dir que la influència del grup és la música en si. Podem escoltar i sentir amb quina cura i amor s´ha fet aquest treball a cada estona del disc. Amb les vibracions d'alguns gospels íntims, a més d'un esperit de paciència i repetició reflexiva, la música del Volcano Choir és tan dinàmica com bonica.
En Unmap es van reunir més d'un cap de setmana al novembre de 2008 a Fall Creek, Wisconsin, Justin i Nate a l´estudi de gravació de Vernon. I si bé ha sigut la seva intenció fer un disc sobre l'atractiu d'estar amb la gent que necessites i fer alguna cosa amb ells, també és un document creat per músics amb regals rars que es reuneixen per exorcitzar les seves idees sobre la bellesa. Aquest bastiment de bucles i tempos d´estil coral ofereix un estat de sorpresa permanent, peces ambientals, llargues melodies relaxants i progressions que s´arrimen a l´experimentació, amb les inconfundibles lletres de Justin Vernon.
Unmap marca el debut de llarga durada de Volcano Choir, la col.laboració entre Collections of Colonies of Bees i Justin Vernon de Bon Iver. Pàgina oficial de Volcano Choir. Al myspace només podem trovar aquest tema:

dimecres, 17 març de 2010

Broken Bells - Broken Bells

Combinació perfecta entre pop, electròcina i psicodèlia. Aquest treball també estarà entre els millors del 2010, algú vol jugar-se alguna cosa?. Danger Mouse ès el productor més solicitat del moment, que ha contribuït al gran so de bandes com Sparklehorse, The Black Keys, Beck, Gorillaz, The Good The Bad & The Queen entre d´altres i que al 2006 conseguí un gran volum de ventes com a intengrant de Gnarls Barkley amb el tema "crazy". Doncs ha format equip amb James Mercer el líder de The Shins, el millor grup de pop psicodèlic del que portem de segle i han parit aquest treball per a llevar-se el barret i no tornar-se´l a possar en uns quans mesos. Cançons de estructura clàssica, de vegades folk, altres pop psicodèlic, inclús de vegades s´arrimen al Ennio Morricone de les bandes sonores de l´oest, teclats hammond estil anys 70 i tot amb detalls d´elèctronica que no queden fora de lloc, sino que li dona més consistència al resultat. Un tio molt espabilat este Danger Mouse, sap com treure-li rendiment a la música de la manera més senzilla, aparentment senzilla. Mai hagués pensat que aquestos dos farien un treball com aquest, una sorpresa molt gratificant. El myspace i el primer single:

She & Him - Volume 2

Segona col.laboració entre M.Ward, un dels millors cantautors dels últims anys i Zooey Deschanel l´actriu de Hollywood. I el que pareixia com una puntual col.laboració al Volume 1 del 2008 se consolida per a quedar-se, hi ha química entre els dos.
Continua eixe aire agredolç, somniador i romàntic que ès com trovar un lloc aon resguardar-te un dia de plutja, així són les cançons que escriu Zooey, que amb la experiència de Matt dona un equilibri entre la llum i l´oscuritat, en Volume 2 ens trovem amb un disc més treballat que l´anterior aon les parts orquestrades se denoten més segures i més dramàtiques, les armonies són més angelicals, el pop que desenvolupen continua evocant als anys 50, i les històries que ens canten continuen siguent un decàleg dels estats d´ànim d´una jove parella. Segons Matt, el típic cliché del rock en el que el compositor necessita expiar uns sentiments i utilitza la música per als seus propis fins està prou lluny del que preten Zooey, ella ès tot el contrari, composant històries per a fer sentir bé a qui les escolta, en eixe aspecte ès com el clàssic del soul Sam Cooke, que només sentir-lo t´enlluerna l´ànima. I segons Zooey, portava molt de temps component cançons, però encara no havia trovat a ningú que comprengués l´esperit que volia transmetre tal i com Matt ho agafat al vol. Influències de Cole Porter i Gershwin, Carole King, Roy Orbison i Bobbie Gentry entre d´altres. Per a qui l´interese el 25 d´abril estaran a Barcelona a la Sala Apolo i el 26 en Madrid en el Joy Eslava. Comence amb aquest treball el llistat dels meus favorits d´aquest any. A continuació el video del seu primer single "In the Sun", en el que paròdien a sèries americanes del estil de High School Musical.
myspace de She & Him

dimarts, 16 març de 2010

Pavement - Quarantine The Past: Greates Hits

Tots els anys algú sent el rumor de que els Pavement tornen, i tots els anys ens quedem amb les ganes, els seguidors clar està, per què si encara no coneixes als Pavement estàs cometent un crim... un crim musical, ara tenim l´oportunitat de escoltar un resum de tota las seua carrera en aquest disc remasteritzat amb 23 cançons que abarquen no només els llargs editats, sino també alguna cançó editada només en format EP.
Al igual que els Pixies, tenen tot el dret de tornar per a reclamar el que ès seu, el reconeixement que al seu dia no tingueren, pese a que anys després de la seua separació sigueren considerats tant per crítica com per molts grups d´èxit com a realitzadors de la música més influient dels 90, fins i tot del nou segle... Segons declaracions realitzades a mitjans de comunicació, i aquesta vegada la informació ès ben certa, amenacen amb treure un nou treball. I jo el rebré amb els braços ben oberts.
Myspace
Matador records

dilluns, 15 març de 2010

Ang Lee - Destino: Woodstock

Pots haver vist mil documentals del festival de Woodstock, o pots haver vist algun dels concerts, ó inclús pots haver llegit alguna entrevista d´algú que assegura que va assistir, però de lo que més segur estic ès de que no hauràs sentit la sensació dels milers de persones que allí anaren, la sensació individual de estar al centre de l´univers, de viure l´amor lliure mentre la música explota al punt més alt dels seixenta. Ang Lee te la facilitat de, lentament, escena a escena i sense la necessitat de colps visuals estil Hollywood, introduir-te en llocs i situacions que no has viscut ni viuràs mai.
En aquesta pel.lícula el protagonista Elliot torna al poble dels seus pares per ajudar-los a eixir del clot en el que estan, intentant sanetjar el motel que porten, casualment veu al diari una notícia en la que nomenen que a un poble veí s´ha denegat el permís per a un festival de "hippies", ès en eixe moment quan Elliot veu l´oportunitat per a donar-li eixida al motel dels seus pares. Ang Lee de manera magistral utilitza aquest personatge com a vehicle per a fer partíceps als espectadors d´aquest viatge iniciàtic que no només et porta a estar present al festival sino també a la transformació personal de Elliot en un dels moments més importants de la música i de la societat tal i com la coneguem ara. També ès interesant vore com un poblet oblidat i una granja de vaques són convertits en l´escenari del festival amb els paissatges als que ens te acostumats Lee. Per cert... el viatge d´àcid que relata , en mans d´un altre director de segur hauria sigut menys eficaç. Molt Bona

Hazy Malaze - Connections

De tant en tant hi han anomalies atemporals, com aquest que m´ocupa, obres d´orfebreria rock setentera, treball que si hagueren tret els Roling Stones em tindrien de nou com a fan de primera fila. Neal Casal, que ja en solitari em tenia encandilat amb la seua manera de veure la figura del cantautor clàssic amb el seu estil d´americana, tocs de country californià i una delicadessa a l´interpretació vocal inconfundible torna amb el tercer llarg del seu grup Hazy Malaze des del 2005, després d´haver sigut part fonamental com a guitarra solista dels Cardinals de Ryan Adams i d´editar el excelent nové treball en solitari de l´any passat "Roots and Wings", treuen al carrer aquest "Connections" com una esponja que absorveix tota la qualitat del que ja s´ha dit en el rock de les darreres dècades passat per la destileria de Neal Casal. Riffs de guitarra que pareixen eixir del catàleg de Keith Richards al tema "Josephine", també trobem soul a "Can´t just give it away", i folk-rock marca de la casa "Connections", i un so proper als Black Crowes a "Scavenger". Si t´agrada el rock de llibre sense més pretencions que escoltar un grapat de bons riffs de guitarra a tot volum vas a disfrutar com un enano.
Fargo Records
Vos deixe amb el rock souler de "Can´t just give it away"

diumenge, 14 març de 2010

Joe Boyd - Blancas Bicicletas

Ja m´he le llegit tres vegades, aquest llibre ès magistral, contat en primera persona per Joe Boyd un dels testigs de l´època daurada del rock. Mai ningú havia captat de manera tan fulminant una dècada estudiada fins la saciaetat, de moment només conta amb la traducció al castellà de Ignacio Julià, part fonamental de l´equip de Ruta66. Vos faig una traducció literal de la part posterior del llibre:
"La primera missió que li manaren a Joe Boyd quan només tenia 21 anys. va ser portar a Muddy Waters a Gran Bretanya en 1964. Quan Dylan va electrificar i revolucionar el so de la seua banda, un any després a Newport, Boyd portava, en aquella inoblidable nit, la direcció d´escenari. Dels seus primers treballs de productor discogràfic eixiria el mític album de Eric Clapton "Crossroads". Un any més tard produia el primer single a Pink Floyd i s´els emportava amb ell al UFO, el club que va devindre el cor del Londres psicodèlic en 1967. Amb l´estimable ajuda de la Incredible String Band, Sandy Denny i Fairport Convetion va conseguir la improvable però sorprenent, al temps que intensa i tristament efímera, fusió entre el pop i el folk britànic. Va descobrir a Nick Drake. S´enamorà d´un grup de cantants suecs als que va escoltar en un viatge a Estocolm en 1970, i que dos anys abans de que formaren ABBA, però no lo suficient com per a rebutjar una irresistible oferta en California, aon acavaria produïnt la banda sonora de "Defense" i de "La Naranja Mecànica", ademés del millor documental que s´ha fet fins ara de Jimi Hendrix... Va viure i va contribuir a donar forma als seixanta i ho recorda tot."
No puc afegir rés més... només que si comences a llegir-lo no podràs parar fins al final.

dissabte, 13 març de 2010

Joan Colomo - Contra todo pronóstico

En els temps que corren deuria ser molt fàcil que la cançó protesta aflorara per qualsevol racó, sense complexes... En canvi els eixemples són escassos, un dels que se m´escapà l´any passat entre els dits fou el de Joan Colomo, concretament en Dessembre edità 300 còpies del seu primer disc en solitari anomenat "Contra todo pronóstico" en la casa BCore, i dic en solitari per què este jove està enfangat en tres projectes més, The Unfinished Simpathy, grup guitarrer de prou repercussió als darrers anys a festivals independents amb 5 treballs al carrer, La Célula Durmiente, projecte que lidera Joan i Zeidún, una banda experimental sense prejudicis. De moment el que ens ocupa ara mateix ès aquest gran disc amb cançons protesta que posen el dit aon més mal fa junt a cançons d´amor plantejades com alternativa a tanta estupidessa, toca també els enterns dilemes sobre la vida i la mort, en castellà, català i anglés, sense complexes, i tot envoltat amb un so acústic, altres vegades més orquestrat i anecdòticament alguna cançó que s´apropa al texmex amb trompetes incluïdes. Amb una veu que recorda inevitablement a Albert Plà i de vegades als Beatles del Lucy in the Sky with Diamonds. Sobre ser tan jove i haver participat a projectes de vegades més passats de decibelis, sorpren com domina el secret de les melodies perfectes. Un deu li posaria jo a este treball. Vos deixe el myspace per a qué judiqueu vosaltres mateix. Deixe també el video de "Un Comino" de les més rockeres i amb lletra currada.

divendres, 12 març de 2010

Barney Hoskins - Tom Waits, La Coz Cantante. Biografía en dos partes

Realment el títol ès "Lowside of the road", la biografía de Tom Waits. Un intèrpret que mai saps segur si realment ès com mostra o està interpretant un personatge. Sempre ha sigut un misteri, i si fem cas al que mostra la seua carrera ès tracta d´un personatge transgresor a totes les seues etapes, que mai s´ha deixat etiquetar i que ha fugit dels rols que l´industria li ha vuigut asignar reinventanse amb un talent fora de sèrie. Amb una veu propera a Louis Armstrong i unes lletres que visiten el costat més fosc de l´ànima humana influenciat per l´abadonament patit per un pare alcoholic, lletres que ademés són germanes dels escrits de Kerouac. Ens trovem amb una història en dos parts, la primera corresponent a la seua primera etapa com a interpret noctàmbul de jazz de bars de ambient beatnik i antres fins al sostre de fum i amb l´olor del whiski que s´apega a la sola de les sabates, etapa que precedeix al seu gran vot a l´experimentació musical de la mà de la seua dona Kathleen Brennan compartint llavors de producció amb ell i exercint com a guia artística del seu treball.
Si tinguera que recomanar-vos alguns dels treballs d´ell seria prou difícil però vos diria per començar que el recopilatori "Used Songs" ès una mostra perfecta dels seus primers anys a la casa Elektra/Asylum, i d´aquesta etapa per a qui no li agraden els recopilatoris elegiria "The Heart of Saturday Night" i "Heart Attack and Wine", per a la següent etapa ja sense la producció de Bones Howe, qui li donava eixe ambient jazz als seus treballs, en la casa Islands directament vos recomane "Beautiful Maladies" recopilatori de l´etapa en la que començaria l´experimentació amb la seua música, com a albums més significatius recomanaria "Swordfishtrombones", nom de l´instrument que inventà per a l´ocasió i el per a mí un dels seus millors de la seua carrera "Rain Dogs". Després va ingresar a Anti Records, (si busqueu bé a la pàgina hi han un grapat de cançons de Waits per a descarregar, agafeu sense dubtar "Alice", "Hold On" i "Another man´s vine") i aon ha combinat de manera sàvia la dicotomia entre experimentació i classicisme, molt recomanables són practicament tots els treballs encara que jo em quede amb el "Mule Variations" i el "Real Gone". Fins al dia d´avuí amb "Glitter a Doom Live", últim treball editat l´any passat i que mostra el costat més difícil de vore de Tom Waits, o siga, el directe. A la espera estic ja, de que a l´any que ve s´edite el musical al que està possant la música.
Ademés tenim que afegir a tot el seu treball discogràfic les seues incursions al musical, molt personals per cert, i al cinema aon a participat a pel.lícules memorables com Bajo el peso de la ley de Jim Jarmusch al 86, Dràcula de Coppola al 92 i Vidas Cruzadas de Robert Altman al 93, per destacar algunes.
Vos deixe amb una de les cançons que més m´agraden d´ell "Hoist That Rag" del disc "Real Gone" del 2004 una combinació del seu costat més experimental junt a una estructura de traces clássiques i toc un tant cubà, en la que participa el gran guitarrista Marc Ribot, que per a que es feu una idea, ès com si a un riberenc se li apareguera la verge a la soca d´un arbre. Una gran cançó i un solo memorable.

Açò només ho podem arreglar entre tots

Una nova campanya per a inspirar la confiança que els mitjos s´obstinen en trencar:
http://estosololoarreglamosentretodos.org
Manifest:
"Perquè si no ho arreglem nosaltres, qui ho farà? Fa massa temps que veiem per tot arreu que les coses van malament. I això és gairebé l’únic que ens expliquen. Però la crisi no només és a fora, també és dins dels nostres caps. Ens ha fet perdre la confiança, ens ha contagiat el pessimisme, el desànim. Això és el primer que hem d'arreglar: volem recuperar la confiança.Tenim motius per animar-nos. En aquesta web en trobaràs molts.Històries de gent com tu i jo, que s’enfronten a aquest moment, que demostren que amb il•lusió, creativitat, esforç i compromís es pot aconseguir tot.

Gent que creu en si mateixa i que ho demostra cada dia desafiant la crisi. Per exemple, sabies que cada mes es creen cinc mil empreses en aquest país? No et semblen cinc mil poderoses raons per creure-hi? Volem que coneguis aquestes i altres històries, que t’inspirin, que t’animis, que les comparteixis, que formin part de les converses i que, entre tots, aconseguim fer-les arribar als mitjans de comunicació, als telenotícies, als editorials... Hem de contagiar la confiança de la mateixa manera que s’ha contagiat el pessimisme. Perquè quan tu, i tu, i tu, i jo, ens convertim en nosaltres, no hi ha res que no puguem arreglar."

Açò només ho arreglem entre nosaltres

p.d: per què una campanya com aquesta ès prohibida al canal públic, la "primera"? vosaltres mateix.

Oscar Briz - Cante per la punta

Un dels grans valors que tenim en València i un artista de llarg recorregut. Oscar Briz, setze treballs publicats, contant singles i llargs, amb Banderas de Mayo, The Beat Dealers, The Whitlams i en solitari. El seu últim treball del 2008 s´anomena "Asincronia" i va rebre el premi a la millor cançó als Premis Enderroc al 2009.

dijous, 11 març de 2010

Cafe Art133


Espai de creació i exposició.
a l´Avinguda del Païs Valencià nº133
Molt Interessant, la terreta s´anima per moments.
Blog

Jarvis Cocker - No deixes que et faça pedre el temps

Als anys 90 ens veneren la moto amb el britpop, pareixia com si només existiren Oasis i/ó Blur, i no dic que foren roïns, sino que no eren els millors, per a mí Pulp representaven amb més honestitat la cara més inel.ligent del pop als 90, dels seus treballs, si us interesa, ès de escoltada obligada "Different Class" i "This is Hardcore". Tot açò m´ha estat rondant pel cap aquest matí per què m´he topat per casa amb el primer disc que va treure Jarvis Cocker el seu líder al 2006, la cançó que obri el disc "Don´t let him waste your time" sempre m´agradat molt, però avuí he buscat el video i ès prou divertit. L´any passat va treure nou disc "Further Complications", més guitarrer que el primer, per a mí el primer ès molt més bó, sempre amb un humor molt anglés, i sense taiar-se un duro a l´hora de ser crític amb l´actualitat. Per a que es feu una idea de com ès aquest tio una anècdota molt bona. Corria l´any 1996, una de les actuacions dels Brits Awards era la de Michael Jackson, que aparegué amb una túnica blanca, rodejat amb un corus de xiquets per a interpretar la cançó "Earth Song", no només era un tant pretenciós sino que a més a més el Michael no parava de fer posturetes imitant una espècie de Jesucrist ó Mesies, a lo que Jarvis...indignat per vore lo cutre de l´assumpte decidí pujar a l´escenari i baixar-se els pantalons com a protesta, encara m´estic descollonant... A qualsevol biografia que llegiu de Pulp aquest fet ès remarcat, ja que gràcies a la protesta de Jarvis el treball de Pulp "Different Class" va pujar com la espuma. Doncs bé vos deixe el myspace i aquest divertit video de Jarvis en solitari.

From the basement TV

Esta pàgina ès una passada, per a vore grups actuals tocant unes cuantes cançons en directe.
From The Basement

dimecres, 10 març de 2010

Bunbury - Las Consecuencias

En aquest blog sempre he tractat d´evitar interprets molt coneguts ó que no precisen de ninguna classe de promoció extra, però el cas de Bunbury sempre m´ha paregut singular, no cal reconeixer la meua debilitat cap a la seua carrera en solitari, pese al seu fluix treball anterior "Hellville de Luxe". Fugida endavant que fa anys que està intentant dur a terme, perseguit pels fans de Héroes que fins fa poc als seus concerts en solitari encara li demanaven cançons dels Silenciossos, també perseguit per la fama, fama que li pessa com una gran llosa de marbre, i a cada pas que dona intenta arrimar-se un poc més al cercle independent d´aquest païs, sense molt bon resultat, ja que per als que dissenyen les llistes de venta ès massa subversiu i per als indies "cool" que estan situats més a l´extrarradi de ventes ès un farsant. Però els fets són els fets, començant per l´album compartit amb Nacho Vegas, cantautor rock, "El Tiempo de las cerezas", per a mí de lo milloret que ha editat. Passant per la organització de un festival independent al Port de Santa Maria en Càdiz anomenat Monkey Week, en el que es donen a coneixer nous valors del rock actual i serveix de fira de mostres per a possar en contacte a productors, grups, discogràfiques i públic, una idea innovadora. Grava el seu últim disc Las Consecuencias als estudis de Paco Loco, productor independent per excelència. Fa partícip a Miren Iza compositora del grup de rock Tulsa (a quí possiblement li dedique una entrada, quan escolte el seu últim treball) en algunes de les cançons, i com a colofó final el videoclip de "Frente a Frente" l´ha dirigit Juan Antonio Bayona, director de El Orfanato. Que més es pot demanar?. En contes de fer-lo de banda, els cercles més independents deurien d´abaixar de la burra i admetre que Bunbury ja forma part de la història del rock del païs, i els grans interprets que aguarden a les vendes sentats a les seues grans mansions deurien d´ensenyar-se a menejar-se i fer coses que de debò valen la pena. Per tot açò he decidit dedicar-li una entrada, i també per què de moment el single "Frente a Frente" m´agrada, segons diu ell ès rock de càmara, instrumentacions cuidades, a relentí, i buscant sempre la cara més intimista i acústica, pinta bé. Per últim nomenar com a anècdota que la cançó ès una versió de Jeanette.

dimarts, 9 març de 2010

Javier Corcobado - A Nadie

De totes les novetats que em trove, sempre em tiren més els outsiders, els que segueixen el seu camí independentment de modes i convencions, eixos que pasen els anys i saps que sempre estan ahí, lluitant contra tots els elements del sistema de comerç musical. Un eixemple clar que tenim del que dic ès Javier Corcobado, amb 26 treballs publicats des de 1985, amb projectes com 429 Engaños, Demonios tus Ojos ( Junt a Javier Colís), Mar Otra Vez i en solitari, que ha publicat 4 llibres de poemes i que ès considerat des de quasi el seus inicis com al príncep del underground nacional. Les seus influències veuen molt de Leonard Cohen i Jim Morrison, passant per estils com els boleros que tant li agraden, la chanson francesa, inclús de tant en tant uns tocs de la electrònica bàsica d´uns primitius Suicide. Per a mí sempre ha sigut com un Lou Reed espanyol, encara que no te una gran tècnica, la passió amb la que porta endavant tots els projectes en els que participa fan que no siga relevant. La proposta ès molt personal i no sol ser caldo de masses ni molt menys. La temàtica sol sempre anar al voltant de la desesperació, sempre a la vora del precipici, amb els dubtes i contradiccions que tots tenim però portats a límits insondables. El seu últim treball s´anomena A Nadie, el títol ja ens endinsa sense voler cap al precipici... En aquest treball podem trovar pràcticament un catàleg de tots els pals que anat tocant aquest poeta, el bolero, temes més guitarrers, ambients electrònics carregats, experimentació, sobretot a l´últim tema Resurrección, i cançons més lleugeres. De totes les cançons jo em quede amb Soy un niño, desig que estic segur que tothom a tingut alguna vegada a la seua vida davant un situació complicada.
Al myspace trovareu cançons de fa un temps, i a la seua pàgina web et regala 3 cançons del seu últim treball. Vos he ripetjat també la cançó "Fraçoise de vacaciones", una típica història de Corcobado, brutal, val la pena esperar al desenllaç de l´història, ès increïble. No deixa d´alegrar-me que una proposta com aquesta sobrevisca en aquestos dies de consum ràpid i artistes de temporada, i si teniu l´oportunitat d´assitir a un concert seu vos recomane que no dubteu, de segur que serà una experiència única. Vos avise... si teniu l´ànim un tant tocat us recomane el deixeu per a més endavant, això sí, ès obligat tindre-lo en conter.


dilluns, 8 març de 2010

Giant Sand - Pro-Visions

Els de Tucson porten des de 1985 al món, i encara que la seua qualitat ès un fet innegable, durant els anys 80 i els anys 90 foren ignorats fins a punts insospitats. No va ser fins l´any 2000, quan ja duien 12 treballs discogràfics que el món els possà al seua lloc amb el seu disc Chore of Enchantment, i especialment amb la seua cançó Shiver.

A principis de segle la premsa musical començà a fixar-se en tots aquells grups que duien ja un temps renovant la música rock d'arrels americana, etiquetada com estil Americana (country alternatiu, folk-rock, roots-rock...), la mania d'etiquetar de la premsa. I allí estava ja Howe Gelb i els seus anys i anys amb un fum de cançons a les esquenes. Avui en dia encara que més reconegut que abans, continua patint de la denominació de grup minoritari o de culte. A cada pas que dona aquest geni demostra que al rock no està tot dit, per a mí els dos últims treballs són impecables: "Is All Over the Map" de l´any 2004 (amb Joey Burns i John Convertino ja fora definitivament per a dedicar la totalitat del seu temps a Calexico), i més recentment "Pro-visions" de l´any 2008. En aquest últim amb col.laboracions de luxe, Neko Case (la nova dona del country alternatiu), Isobel Campbell i M. Ward (un dels cantautors actuals de més prestigi de qui Howe Gelb va ser el padrí a l´inici de la seua carrera, també li dedicaré una entrada amb condicions). També hi ha que destacar els treballs de Howe Gelb en solitari, sobretot el gran treball que va fer amb 'Sno Angel Like You, treball en el que va fusionar, de la manera en la que sols un geni podria i molt subtilment, la música rock i el gospel. Un dels moments més significatius per a mí, en el que a assistències de concerts ès referèix, va ser el concert que va fer Howe Gelb a Benicàssim amb grup de gospel inclòs, gran, enorme. Recentment a editat els outtakes dels seu antic treball "Ramp" del 1991 amb el títol de "Off Ramp", ademés de l´ampliació del seu últim treball amb "Provisional Supplement" i el seu últim treball en solitari "Spoon Some Piano"(aquest és difícil de trobar fins i tot amb descàrrega d'internet), que prolífic, no para...Com a anècdota per a completar l´entrada anterior, només nomenar que la filla de Howe Gelb portà a Amparo Sanchez un dia a sa casa per a presentar-la, a lo que aquest va fer el que fa amb totes les seues visites, treure la guitarra i intercanviar idees, quina sort la de Amparo, també hi ha que dir que per aquelles terres el treball d´aquesta dona de Jaén està prou més valorat que ací, ella tampoc ès profeta a la seua terra. Vos deixe el myspace i la discogràfica Yep Roc Records.
He ripetjat dels meus originals una de les cançons que més m´agraden del Its All Over The Map: "Napoli", amb una introducció de piano molt cubà, i un altra del Pro-vision: "Without a word", amb la col.laboració de Neko Case en la tornada que me posa la pell de gallina. No les he trobades en you tube, i crec que valen el seu pes en or.



Per al video... vos deixe la cançó que va treure del anonimat a aquest gran grup "Shiver"



Amparo Sánchez - Tucson Habana

De vegades és curiós com aplegues a certs intèrprets, és més... ja feia uns mesos que esperava aquest debut en solitari de qui fora líder de Amparanoia. Això contant que Amparanoia mai m´ha cridat l´atenció podria resultar fins i tot anecdòtic. Atents que l´història se les porta: el cas és que soc un fan confés de Giant Sand, grup de Howe Gelb (li dedicaré una entradeta que se la mereix), al qui s´atribueix la renovació del country alternatiu, del rock d'arrels americanes, rock del desert o un fum d´adjectius més que he llegit a algunes publicacions. D´aquest grup dida han eixit uns quans grups de membres que han passat per ell, Calexico i Friends of Dean Martinez entre d'altres. Precisament me va sorprendre que Amparo participara al penúltim treball d'aquestos Calexico interpretant magistralment una de les cançons, i me preguntava que cony se li havia perdut a Amparo pels deserts de Tucson. Més em va sorprendre quant vaig descobrir a Calexico com a banda d'acompanyament al treball debut de Jairo Zabala, alies Depedro. Quina relació guardaven totes aquest peces del trencaclosques.

Doncs bé... com a premises tenim que Jairo Zabala era part fonamental de Amparanoia, i que el productor de Calexico, Craig Schumacher, ho ès també de Giant Sand, Neko Case... i Amparo?... ací bé lo curios de l´assumpte... Amparanoia estava convidada a participar a un prestigiós festival de jazz a Montreal en Canadà, per jugades del destí part del seu equip de directe no va poder sortir a l´escenari per problemes amb l´aeroport (que raro... no?), pel que Amparo va tindre que eixir només amb el contrabaix i el bateria... pese a que té fama per aquella part de l´oceà d´armar la festa allà on va, aquest concert va ser un èxit pese a la falta de instrumentació... i qui estava pel públic????... Joey Burns, part fonamental de Calexico, els quals estaven tambés convidats a tal esdeveniment.

Ara ací tenim a Amparo de la mà de Calexico debutant en solitari, encara no he tingut l´oportunitat de escoltar tot el treball sencer... només he sentit alguns videos, però aquest és d'eixos treballs que el pots adquirir amb els ulls embenats i de segur no t´equivoques... ací teniu el myspace.

Fusió del son cubà amb la frontera de Mèxic i un poc del folk-rock acústic del desert de Tucson dels Calexico, una meravella. A més a més he de dir que mai m´he fixat amb el treball dels bateries dels grups, pero ès que John Convertino té una sensibilitat especial per a les percussions, en el treball de Depedro ja ho vaig notar, però en aquest ès més pronunciat, un so especialment acústic, molt jazzy, feina que com a part de Giant Sand als seus dies de glòria i a Calexico sempre cuida especialment bé, sense menysprear clar està el so de la trompeta de Joey Burns, que sense embafar entra perfecte a qualsevol cançó que participe.

A la seua pàgina web regala una cançó i explica més detalls d'aquesta col.laboració.

Corazón De La Realidad
Cargado por piasrecordings. - Ver más clips de música, videos en HD!

dissabte, 6 març de 2010

Yo La Tengo - Popular Songs

Fer un resum de la carrera dels de Hoboken ès molt difícil, porten des del 1986 en martxa, amb 14 treballs publicats i han tocat tots els estils del rock sense deixar de sonar a Yo La Tengo, i això si que ès difícil. A Popular Songs podem trovar un compendi de totes les facetes d´aquest grup, que igual et fan una cançó pop engantxossa, que et fa un cançó densa amb distorsions impensables de 15 minuts de duració que pareixen 4 minuts, que igual sarrimen al soul, un poc de funk, el més important ès que confirma el que la crítica especialitzada sempre a dit d´ells, que estan sempre molt per damunt de la mitja.
A les lletres ens venen a mostrar que la dicotomia mai ès Amor-Odi sino que realment ès tracta de Amor-Por, ja que per a ells la por ès la que et fa correr i amargar-te, la que et fa esperar sentat a ser consumit per ella. M´encanta el primer single "Periodically Double or Triple" amb el orgre en primer pla amb un so de garatge deliciós, una de les moltes joies a la seua discografía.
El treball ès de Septembre de l´any passat però aprofite que el pròxim 10 de Març actuaran en la Sala Mirror a València.
A poc a poc València va agafant nivell al circuit de concerts nacional. Espere no siga casualitat.
myspace
Discográfica Matador Records
Vos deixe el primer single que està disponible a la seua pàgina oficial entre d´altres per a descàrrega gratuïta.

divendres, 5 març de 2010

Arthur Caravan - Looking for Mistela

Vaig llegir a una crítica d´una publicació musical que Senior va estirar el fil d´una generació emergent que a perdut la por a expresar-se al seu idioma, uns altres que surten de l´anonimat amb un treball rodó són Arthur Caravan, a continuació una transcripció d´ells mateix: "El disc consta d'onze temes concebuts, composats i arranjats pels membres del grup a excepció d'una versió de Suzanne de Leonard Cohen, que tanca l'àlbum. Als textos s’hi poden trobar abundants referències literàries que van des de Boris Vian fins a Gabriel Ferrater. El conjunt de lletres i sons marca un itinerari dual que va des d’allò domèstic, proper i acùstic fins a sons rabiosament elèctrics, viatgers o elegíacs.

Bruce Weber - Let´s Get Lost

Un dels meus grans descobriments dels meus darrers anys, ha sigut la de la música jazz. Sempre enfangat entre riffs de guitarres i mai m´havia parat a escoltar, escoltar que diu aquesta música que encara que no solen dur lletra cantada em sugereixen de vegades moltes més coses que la majoria de les cançons rockeres que conec, seran coses de l´edat? espere que no. En aquesta pel. lícula Bruce Weber retracta a la perfecció els últims dies de vida de Chet Baker abans que un fatal accident acavara amb ell al 1989, aconsegueix captar la bellesa de Chet atrapat a un cos maltret, una vida entre la fragilitat i el caos controlat , tot això amanit amb les seus grans passions ademés del Jazz: les dones i els cotxes. Dels primers intèrprets de jazz en els que vaig aprofundir va ser amb Chet Baker, la seua delicadesa a l´hora de tocar la trompeta i el timbre que li trau sempre m´han commogut. I això no ès tot, a més a més sense tindre una gran veu com Sinatra, les seues interpretacions vocals mai eixen de to ademés de ser d´una sensibilitat aclaparadora, només teniu que escoltar "My funny Valentine" ó "The thrill is gone". Una de les famoses frases de la història del jazz ès la que Dizzy Gillespie en plena cresta de la ona del Be Bop li digué a Charlie Parker i a un jove Miles Davis "Aneu alerta amb aquest blanquet que ens donarà problemes". I era cert front a les enèrgiques interpretacions de l´escola del Be Bop, l´única amenaça potser fos la d´aquest jove que tenia el seu propi estil i actualitzava ademés estils primigenis, junt a Gerry Mulligan i Stan Getz entre d´altres foren precursors del que s´anomenà West Coast Jazz, i Chet junt a Miles Davis del Cool Jazz. Aquest documental fou nominada als Oscar i guanyadora del premi de crítica del Festival de Venècia, ara torna en edició de luxe format DVD amb un fum d´extres. Documental molt recomanable, no només per a amants del jazz. Deixe el trailer per a que vos faça les dents llargues

dijous, 4 març de 2010

Sanjosex - Al marge d´un camí

Açò de la música de vegades em resulta com estirar d´un fil del que van eixint cada vegada més i més grups. Coneixes a un que t´agrada i resulta que a prop té un altre també molt bó o inclús que t´agrada més. Això m´ha passat amb Sanjosex, que gràcies a El Petit de Cal Eril l´he conegut, i sincerament m´agrada prou més. Sanjosex ès Carles Sanjosé de Bisbal de l´Empordà i el que més m´agrada d´ell ès com ha savut absorvir tot el que Bob Dylan ens ha deixat als seus anys d´èxit i ademés donar-li un toc personal molt atractiu amb lletres emotives. L´instrumentació a tot aquest treball està molt currada.
Aquesta ès la seva presentació:
"1 músic = 1 instrument = 1 so, aquesta és la fórmula, senzilla i de tota la vida... Sanjosex és el projecte musical de Carles Sanjosé Bosch, jo. Aquest projecte s'ha concretat en la gravació de 2 cd, el primer "VIVA!" i el segon "Temps i Rellotge", editats per la discogràfica Bankrobber. L'acollida per part de la crítica ha estat sorprenent, tant pel primer com pel segon treball, anem guanyant públic dia a dia intentant convèncer a tothom qui ens ve a escoltar.
Hem tocat a la Mirona de Salt, a la Sala Apolo de Barcelona, a l'Octubre CCC de València, al BAM, al Festival Altaveu de Sant Boi, al Senglar Rock, al PopArb dArbúcies, al MMVV, a l'Acústica de Figueres, a La Pedrera de Barcelona, al Domèstic, al Sol de Nit, al cafè-teatre Llantiol de Barcelona i un llarg etcètera de pubs musicals i festes majors. El 16 de Febrer del 2006 vam talonejar en John Cale a la Mirona de Salt! Una bellíssima persona en Johny..."
myspace
Bankrobber

dimecres, 3 març de 2010

Nawja Nimri - El último primate

Després del seu segon treball amb Carlos Jean al 2008, com a NawjaJean, en el que deixava la electrónica amb la que ha jugat des dels seus inicis, torna Nawja defenitivament cantant en castellà amb el seu quart treball en solitari editat el 23 de febrer. Encara que ès un disc més orgànic i conceptual, aprofita la seua experiència passada per a donar a la seua música un toc ambietal molt treballat. Les seues lletres continuen la mateixa línia de tota la seua carrera, un tant complexes ó si preferiu críptiques, i el que les cante en castellà m´ha sorprés agradablement, perquè té un timbre molt bonic. Encara que ès coneguda per la seua feïna d´actriu, ara té més pes la seua carrera musical per portar una proposta lo suficientment personal com per a que ningú li faça sombra al panorama nacional.
La seua pàgina web està molt bé, com sempre vos deixe l´enllaç myspace
El dia 11 de març actuarà a la Sala Mirror de València a les 22.00h.
Discogràfica Warner Music
Aquesta cançò me pot:

dilluns, 1 març de 2010

Abraham Boba - La Educación

Aquest ès el segon treball de Abraham Boba, grabat com deurien de grabar tots els grups i cantants a l´estudi, amb músics de veritat, tocant amb ells en directe. Amb una instrumentació més complexa de cordes i vents arriva a donar-li un aire més èpic al conjunt, però les cançons tenen vida per elles mateixa. La lletra d´aquest tema ès una vertadera declaració d´intencions "Empecé a cuestionarme mi falta de acción, y pensé que eso era cosa de la educación". Per a Abraham l´educació pot actuar de vegades com una barrera per a desenvolpar-nos com a persones.
La impressió que me dona aquest disc ès de que està a un altra dimensió... té el seu ritme... i no atén a ninguna clase de moda que hàgim vist al rock en castellà. Si tinguerem que fer la tediosa feïna de comparar-lo amb algú, jo diria que ès el Richard Hawley espanyol. Unes lletres currades i un tò que en ocasions em recorda a Aute. Un deu de treball. Al seu apartat de la discogràfica Limbo Starr podreu trovar més informació de la seua procedència i carrera. I si voleu escoltar alguna més... ja saveu el myspace
Deixe també el tema "LA Educación"

Los Punsetes - LP2

En serio ho dic, si no teniu sentit del humor no continueu amb aquesta entrada...
El grup punk rock revelació de l´any 2008 acava de treure el seu nou disc "LP2". Igual de genials. Podrien passar per contemporanis de Paràlisis Permanente als 80, en plena moguda madrilenya, però amb el afegit de que sonen frescos i actuals a la vegada que escatològics. Tenen un humor negre, però negre ben oscur, en ocasións pot pareixer mal rotllo però realment ès sarcasme en estat pur.

Encara no he pogut parar de riure... estic fent vida normal però cada vegada que m´enrecorde del video la meua ment s´ascorre. No podria dir res més d´aquest grup, només que escolteu aquesta cançò.
myspace
Everlasting Records

The Dead Weather - Horehound

M´agradaria saver que esmorça Jack White cada matí, ó millor no saver-ho...ejem.
No en tenia prou amb els White Stripes i formà els Raconteurs amb Brendan Benson i la base rítmica dels Greenhornes, però pareix ser que amb ells encara li sobrava un poc d´inspiració per a formar una tercera banda The Dead Weather.
Amb Alison Mosshart veu de The Kills, Dean Fertita guitarra dels Queen of Stone Age i Jack Lawrence el baix dels Greenhornes, ademés de Jack White que fa funcions de guitarra i bateria, tot un luxe de grupet, quan pareix que ja està tot dit al rock ve este tio i dona una volta més al molinet.

myspace
Third Man Records

Amigos Imaginarios - Muñecas Rusas

A l´any 2007, "El Maestro Houdini" fou considerat el millor àlbum nacional de pop-rock independent, part del mèrit d´aquell èxit tenim que donar-lo al productor Brad Jones i al ingenier de sò Dani Richter, que junt a les fàntastiques lletres de Santi Campos dona un resultat perfecte, podrien competir a la mateixa divisió que Wilco. Amb lletres molt lúcides com "eres la mancha en mi almohada, lo que queda si la noche se acaba" ó "soy quien cuenta esos chistes raros, que no te hacen reir, soy quien cruza la acera asustado, cuando te ve venir" no hi ha possibilitat de fracàs.
Alguna cosa està canviant quan un grup de la qualitat de Amigos Imaginarios ofereix gratuït el seu últim treball "Muñecas Rusas" a la seua pàgina avans de treure-lo en format físic. Possiblement els interessa més que la seua música aplegue a quanta més gent possible per a que vagen als seus concerts, sacrificant lo poc que puguen guanyar de la venta del seu treball, que a la postre sol ser la discogràfica qui s´ho endú quasi tot. Posats a reflexionar s´enten la postura de les grans discogràfiques junt a la SGAE quan veuen perillar el seu negoci... Ens feren creure que els cd´s eren millor que els vinils i el tir els ha eixit per la culata, ara un grapat d´executius s´estaran pegant de cabotades contra la pared amb açò d´internet, s´ho mereixen. De moment jo ja estic disfrutant d´aquest fantàstic treball, així que deixeu els tarros de vaselina a la mesita dels vostres dormitoris perquè aquest pop-rock entra a la primera, mel de romer.
myspace

Cantants i Grups

Abraham Boba Abraham Rivas Aljub Amanida Peiot Ambros Chapel Amigos Imaginarios Amparo Sánchez Anari Anders Osborne Ang Lee Anton Corbijn Antony and the Johnsons Arcade Fire Art Blakey Arthur Caravan Band Of Horses Barb Barney Hoskins Beachwood Sparks Beady Eye Beck Hansen Beirut Belle and Sebastian Ben Harper Betty LaVette Big Star Bigott Bill Evans Billie Holiday Billy Bragg Black Country Communion Black Mountain Bob Dylan Bob Marley Bob Seger and The Silver Bullet Band Bon Iver Bonnie "Prince" Billy Broken Bells Bruce Springsteen Bruce Springsteen And The E Street Band Bruce Weber Camper Van Bethoven Carcoma Carles Pastor Centro-matic Ceramic Dog Charlie Musselwhite Chet Baker Chuck Prophet Clarence Clemons Clem Snide Coleman Hawkins Copo Cristina Blasco Cuixa Damien Jurado Damien Lott Danger Mouse David Bowie David Carabén Deer Tick Delên Depedro Dinosaur Jr. Drive By Truckers Dropkick Murphys Eddie Vedder EELS Eilen Jewell El Cartero Rockero El Corredor Polonès El Petit de Cal Eril Eli "Paperboy" Reed Ella Fitzgerald Els 3 Tambors Els Surfin' Sirles Estúpida Erikah Euro-Trash Girl Feist Fran Healey Francisco Nixon Garri Campanillo Gemma Humet Giant Sand Grant Gee Graveyard Gregg Allman Grinderman Hard Working Americans Hendrik Röver Hermann Hesse Holly Golightly and the Brokeoffs Hope Sandoval Howe Gelb and A Band Of Gypsies Hugo Mas Iggy Pop Il Gran Teatro Amaro Inòpia Iron and Wine Isobel campbell / Mark lanegan Izzy Stradlin Jack White James Cotton Jarvis Cocker Jaume Sisa Javier Colis y Las Malas Lenguas Javier Corcobado Jay Farrar Jeff Buckley Jerry Ragovoy Jim Morrison Jimi Hendrix Joan Colomo Joan Miquel Oliver Joan Monegre Joe Boyd Joe Henry John Lennon Johnny Cash Johnny Marr Jonathan Wilson Jonny kaplan and the Lazy Stars Jose Domingo Josh Ritter Josh Rouse José Zorrilla Joy Division Judy Collins Julio Bustamante Justin Vernon Kasey Anderson and The Honkies Kim Winding Kurt Vile La Brigada La costa brava La Habitación Roja Labordeta Lapido Lawyer Dave Le Petit Ramon Led Zeppelin Leonard Cohen Les Deesses Mortes Lions in the Street Lluís Llach Lluís Vicent Loquillo Lou Reed Love Of Lesbian Lovely Luna Low Lucinda Williams Luke Kelly M.Ward Maderita Maika Makovski Manel Manic Street Preachers Manolo Tarancón Marah Marc Ribot Marina Gallardo Mark Oliver Everett Maronda Mazoni Micah P. Hinson Mike Scott Miquel Gil Miquel Herrero i els Autòmats Morrissey Mudhoney Mujeres N.A.S.A. Project Naima Napoleón Solo Narcís Perich i la Caravana de la Bona Sort Nawja Nimri Neil Young Nick Cave Nick Cave and The Bad Seeds Nico Nothern Portrait Néstor Mont Ocean Colour Scene Of Montreal Oh Libia Oliva Trencada Ovidi Montllor Palmero Pantaix Pau Miquel Soler Paul Weller Pavement Pep Laguarda y Tapineria Pepet i Marieta Pernice Brothers Pete Seeger Phil Cook Phosphorescent PJ Harvey Pony Bravo Pulp Queens Of The Stone Age Radiadores Rafa Xambó Rage Against The Machine Ray Bryant Ray LaMontagne Ray Manzarek Remigi Palmero Richard Hawley Richard Swift Roger Mas Ron Sexsmith Ronnie Lane Ronnie Wood Roy Orbison Ry Cooder Sam Cooke Sanjosex Senior i el Cor Brutal Sixto Rodriguez Small Faces Solomon Burke Son Volt Sparklehorse Stereozone Steve Earle Steve Marriott Suede Supersubmarina Teenage Fanclub The Black Keys The Chieftains The Clash The Coral The Cribs The Cripple and The Tramp The Cult The Cure The Delta Saints The Doors The Heavy The Jayhawks The Jazz Messengers The Kinks The Low Anthem The National The New Pornographers The Nu Niles The Pariah Dogs The Pineapple Thief The Rolling Stones The Shouting Matches The Soft Boys The Stooges The Strange Boys The Tallest Man On Earth The Veils The Vekvet Underground The Waterboys The White Stripes Tindersticks Tom Petty and the Heartbreakers Tom Waits Toti Soler Tulsa Tursun Gül Two Gallants Tàpera Tórtel U2 Very Pomelo Vinila Von Bismark and the Lucky Dados Volcano Choir Wilco Will Johnson William Elliott Whitmore William Tyler Willie Nile Wim Wenders Woody Guthrie Xavier Morant Yim Yames Yo La Tengo Òscar Briz