El debut d'Òscar Peris: zero per infinit

Per Juanjo Mestre

Com sol succeir en tots els gèneres musicals, sempre surten cares noves que actualitzen referències musicals i estils pretèrits, millor és quan aquesta actualització du implícita la mirada actual i personal de l'autor doncs sembla que s'assoleix amb més consistència i credibilitat. Com és el cas al meu parer d'Òscar Peris que comença aquest nou camí que tot i haver sigut trepitjat milers de vegades sembla que du quelcom nou de la seva mà i amb les seves cançons.

Aquest jove de Llaurí de 25 anys, després d'especialitzar-se amb el saxòfon dins dels seus estudis musicals, va viure a Holanda on va depurar el seu aprenentatge i la seva il·lusió per compondre cançons que encaixen a la perfecció en l'àmbit de la tradició folk de bressol americà, més concretament ens evocarà de primeres a Bob Dylan com a màxima referència.

I és que l'any en el què el geni de Duluth ha editat el seu trenta-novè àlbum del qual mig món sembla que estigui parlant per a bé o per a mal, ens arriba aquest "Zero per infinit" gravat en Gate 24, un estudi de so situat a Santa Perpètua de Mogoda, localitat pròxima a Sabadell i Barcelona. A grans trets ens trobem davant d'un artefacte musical cantat amb la mare llengua dels valencians i que se'ns mostra com una ferma i consistent proposta d'autor  que més enllà de la seva estilitzada tècnica acústica clarament influenciada pel geni de Duluth, ens mostra una lírica personal i acurada de notable alt, debut  que des de la primera escolta ens pot dur a afirmar sense risc a equivocar-nos que es tracta una de les sorpreses més gratificants de la temporada en curs.

L'influx d'eterns clàssics com "The times they are a Changin", "Forever young", "Blowin in the wind" ... està latent des de l'inici d'una "Tornaria" on s'esmicola a la perfecció la dita de "si tornés a ser jove sabent el que sé", o a "Passant la vida", tan vitalista com il·lusionant davant de les adversitats. Per la seva banda, l'ús de l'harmònica s'accentua el començament de "L'escola", una brillant melodia de tints reivindicatius davant el materialisme social que ens atròfia, en les més espirituals "Ànima bessona", "Passat incert" i la que dóna títol al disc, predomina una mirada més contemplativa i mística, amb versos que componen una imatge més abstracta.

Hi ha dues cançons que trenquen amb el to serè i acústic de l'àlbum gràcies a l'acompanyament de la percussió. Una és "La faula de les èlits", enginyosa quimera a manera de paràbola en què es reclama el poder de la paraula enfront del sistema de control que ens tenalla i oprimeix. I l'altra "Diari d'un immigrant", excel·lent balada folk amb el món rural com a protagonista. Vist el vist, i escoltat aquest punt de partida cap a l'infinit, caldrà estar atent a l'evolució d'aquest deixeble dylanita.