Novetats 2018

header ads

Suede, Blur i Pulp. Discs crepusculars de grans dels 90.


Conta molt bé Brett Anderson al seu llibre Tardes de ventanas bajadas (que bé que escriu xe!) amb quina deliberació la premsa britànica va confabular per a crear una escena de fum, amb escàndols, estereotips i titulars efectistes, amb el rerefons d'un sentiment nacionalista quasi ultra mesclat amb la rebel·lia juvenil. Alguns grans discs va deixar no ho vaig a negar. 

Però, o entraves al rotllo o t'apartaven (algunes comptades excepcions aconseguiren l'èxit fora de la corrent com la meva benvolguda PJ Harvey). I clar, molts artistes directa o indirectament van signar el tracte amb el dimoni. Blur va ser un dels que va treure màxim rèdit impostant accent cockney i adoptant el seu rol de classe mitjana-pija que tant agrada per allà, i a Pulp li va vindre molt bé el moviment per a superar l'ostracisme d'anys de sequera. Tot i que acabada la moda ja podien fer "el pino puente" que no seria suficient per a tornar a primera línia. En eixes, aquests dos discs que avui llueixen a la portada em flipen molt, però molt molt, junts s'han convertit als darrers anys en els meus favorits de cadascú, opinió que no pretenc que siga compartida ni molt menys, doncs ja sé que d'un sempre quedarà Common People, i de l'altre Parklife.

Com a màquines de fer hits no ho negaré, però en quant a profunditat, cohesió i originalitat si que no. Fa poc vaig escoltar de nou We Love Life de Pulp i he de confesar que em va sorprendre sobremanera doncs té moments que em semblen sublims, inclús més enllà de la més coneguda The Trees, Wickerman amb més de 8 minuts és de les seves joies ocultes, complexa, lletra quasi recitada, mai entendré que se pasara tant d'eixe disc perquè és boníssim. Al 13 de Blur li sobra Tender, una gran cançó que res té a veure amb la resta, hauria estat bé per al format single deixant així el disc lliure de la necessitat de ganxo i atorgant el protagonisme a delicioses marcianades com Trailerpark o Trimm Trabb. També Suede van ser de les primeres bandes en beneficiar-se de tot allò però també la primera en ser apartada i donada per morta per no complir les regles, tot i que és la banda d'aquella fornada que millor ha sabut refer-se i fins a dia d'avui amb obres de nivell com el favorit Night Thoughts.

Discs aquests de conferida personalitat crepuscular que deurien ser considerats grans obres, artistes que consolidaven amb els seus respectius títols una personalitat pròpia i un discurs lliure de tota moda. Està vist que la maquinària que els va fer grans als 90 és la mateixa que no els permet equiparar-se als deus de l'Olimp del rock de tots els temps. Sempre ens quedarà la música per a dir el contrari, no?.

Per Chals Roig 




Publica un comentari

0 Comentaris