Evidentment, la oferta es tan gran que no podria asseverar-se per a res que aquests són els millors discs a nivell global, però segur que entre aquestes cançons trobes moments sonors de gaudí i una proba més de que la música no travessa un mal moment, tal vegada el que si que falla és una indústria musical encabotada en tirar-se pedres a ella mateix, enrocant-se en propostes de usar i tirar que semblen fetes amb la mateixa plantilla i que se carreguen l'harmonia, la lírica, la musicalitat i la diversitat de manera flagrant.
Per la meua banda, amb major o menor freqüència, sempre que puga em posaré al servici de tantes i tantes propostes d'alta qualitat que mereixen major visibilitat, amb músics als qui admire i respecte profundament per la seva gran tasca de resistència contra els elements i pel seu gran talent.
Slowdive ha entregat un disc que difícilment se situarà al costat de Souvlaki, que per cert fa el seu 30 aniversri aquest any. Més perquè el temps juga en contra i la voràgine que vivim no dóna peu a això. Tot i que la qualitat lliurada sí que en justifica definitivament el retorn i per descomptat està a l'alçada de la llegenda.
Aquesta obra demana ser assaborida a consciència. Amb bon gust i sense sortir de la seva pròpia idiosincràsia ofereixen una meravellosa i bella obra d'art musical, etèria, contemplativa, molt ben enfocada i amb un rerefons on la pèrdua i l'esperança es donen la mà. Cançons destacades: Shanty, Alife, Kisses, Skin the game.
Aquesta obra demana ser assaborida a consciència. Amb bon gust i sense sortir de la seva pròpia idiosincràsia ofereixen una meravellosa i bella obra d'art musical, etèria, contemplativa, molt ben enfocada i amb un rerefons on la pèrdua i l'esperança es donen la mà. Cançons destacades: Shanty, Alife, Kisses, Skin the game.
Bandcamp: <enllaç>
A tretze anys que decidís anar-se'n de vacances permanents, compleix de sobra per situar-se entre els seus millors títols i a considerar-ne un dels destacats del present any. Cançons destacades: It Will Never Stop, Evening Star Supercharger, Daddy's Gone, The Scull of Lucia.
Escoltar aquest nou disc de Yo La Tengo et tornarà el goig d'anys enrere on cavalcar el caos (el seu caos) pot resultar una experiència sònica única i exclusiva si et deixes portar. Noves cançons inspirades i directes que accentuen els seus desenvolupaments més extensos, inclús reservant un petit lloc per a la seva característica bossa nova velvetiana. Flexibles i canviants, ofereixen una punxant i alhora bonica instantània de l'actualitat a través dels ulls d'Ira Kaplan amb la química infrangible dels seus companys de viatge Georgia Hubley i James McNew. Sense ambatges, sense concessions i directe on fa mal.
Enèrgics i renovats com feia temps no s'escoltaven, però no ho és menys que allò que pretenen comunicar, ja que han trobat a This Stupid World la millor manera d'exorcitzar el malestar provocat per aquest nou món post-pandèmic. I jo la veritat és que ja no aspiro a més, amb què m'acompanyin i em sacsegen com ells només saben, jo ja en tinc prou. cançons destacades: Sinatra Drive Breakdown, Aselestine, Until It Happens, This Stupid World,
Bandcamp <Enllaç>
Ressenya completa: <Exile SH Magazine>
Amb Popalina, Carolina Otero amb els seus xics dels The Someone Elses fa un gran salt estrenant una «nova» veu que la consolida com una de les artistes més interessants i talentoses del panorama musical actual. Equilibrat, variat i impecable, el disc es passa en un sospir.
I no només destaca pel seu estil inconfusible de pop de guitarres, sinó també per ser una lletrista enginyosa capaç d'explorar terrenys poc comuns i plasmar els seus sentiments més profunds creant autèntiques postals sonores sense caure en afectacions o dramatismes innecessaris, alhora que és inherent a la seua música la mirada crítica cap al món que l'envolta. Una veritable joia per als amants del gènere digue'l indie-pop, jangle pop, power pop… o digue'l simplement Popalina.
Bandcamp <Enllaç>
Ressenya completa: <Exile SH Magazine>
En el musical i pel rerefons, considere aquest tercer disc en solitari de Carles Chiner com una espècie de continuació i pas endavant de Cante el cos elèctric, l'últim disc de Gener. Potents riffs de guitarra unes vegades, el baix destilant un groove que donen ganes de moure els peus altres, lletres que poden posar-te el cor en un puny o fer-te somriure de culpa quan et veus reflectit, crits animals de garatge, falsets o interpretacions de vellut, entre allò antic i allò modern, soul, pop, folk, rock…
Aquest disc és un gaudí de principi a final a més de convidar a la reflexió doncs Carles Chiner sap llegir l’actualitat amb lucidesa, sense jutjar i amb humilitat. Segueix el seu camí amb els seus propis termes i condicions, posant el focus en el que importa: la música i les cançons. Un disc enganxós que a més creix amb a cada escoltada. Cançons destacades: Com l’arbre del Teneré, Vull ser un autòmata feliç, Mort d’un vianant, Caure al segle XXI
L'aliança de boygenius confirma el bon moment d'aquestes tres dames de l'indie que el formen. S'acompanyen mútuament cadascuna oferint el millor de la seva manera d'entendre la música, del rock alternatiu a sonoritats més folk: la intensitat èpica de Julen Baker, les cavil·lacions introspectives de Phoebe Bridgers, l'indie més melòdic de Lucy Dacus. Tots els elements conviuen perfectament i afavoreixen el conjunt.
Una proposta com la de SonLosGrillos és molt difícil de trobar en aquest grau de qualitat en la actualitat que vivim, continuen endavant amb aquest treball que representa molt bé les latituds musicals per les quals es desenvolupen naturalment i sense complexos. Una petita delicatessen, una joia musical, una exquisidesa a la qual prestar atenció si t'agraden estils propers al psych-folk i la cançó popular autòctona, i/o si ja estàs farta/o de la mateixa fórmula musical de sempre.
El gust en cada arranjament, fins i tot als cors, a cada presa instrumental, a cada detall, fan que aquesta delicatessen de les distàncies curtes no estigui feta per ser pastura de l'escolta ràpida, cosa que no vol dir que des de la primera presa de contacte no us colpeji al pit. Cançons destacades: Yo no, Réquiem por el difunto equivocado, Perdonémonos, Valga la pena.
Aquest disc és una meravella, una delícia pels amants del folk rock noir, el blues progressiu, la psicodèlia i el rock alternatiu, amb tocs de jazz avantguardista i amb molt molt gust, un revers fosc de l'americana còsmica, una col·lecció de cançons molt cohesionades digna del millor de la collita i que hauria de figurar a les discoteques més selectes dels amants del gènere. Cançons favorites: Groovin’ Is Easy, Tall Grass, Why Not Your Baby.
Bandcamp <Enllaç>
Ressenya completa: <Exile SH Magazine>
Bandcamp <Enllaç>
Bandcamp <Enllaç>
Bandcamp <Enllaç>
Per descomptat que el primer al·licient que presenta The Bad Ends és veure el nom de Bill Berry a la formació. Crida l'atenció com a mínim perquè si no recordo malament, als noranta, va deixar REM per problemes de salut i des d'aleshores estava retirat a excepció d'algun acte concret. Però aquesta nova banda realment està liderada per Mike Mantione gran lluminària d'Athens de l'històric grup Five Eight.
Bandcamp <Enllaç>
Opine com Don Guzz de qui teniu enllaçada la seva ressenya de l'últim disc de Wilco:
Bandcamp <Enllaç>
Bandcamp <Enllaç>
Ressenya completa: <Exile SH Magazine>
Molts anys després de la seva mort, el germà de Mark Linkous, Matt, juntament amb la seva cunyada Melissa Moore Linkous i uns quants amics més, finalitzen l'últim disc de Sparklehorse gràcies a les anotacions que troben de l'artista. El resultat és impressionant, podem considerar Bird Machine un autèntic disc de Sparklehorse. Amb les pujades i baixades, els inferns i els cels convivint i compartint versos. Amb els seus riffs saturats, els mitjos temps d'alt-country, els seus desfasaments i les seves xicotetes tonades com cançons de bressol infantils.
A tretze anys que decidís anar-se'n de vacances permanents, compleix de sobra per situar-se entre els seus millors títols i a considerar-ne un dels destacats del present any. Cançons destacades: It Will Never Stop, Evening Star Supercharger, Daddy's Gone, The Scull of Lucia.
Bandcamp <Enllaç>
Ressenya completa: <Exile SH Magazine>
El cantar d’Ona nua és eteri, dream pop amb soul, i les seves cançons estan fetes de carn i os, de cor i honestedat, traspassen del folk al rock amb el seu estil propi que sobre tot respon a l’exquisidesa, i amb Superpop ha aconseguit una altra producció remarcable d’alta qualitat humana i sonora.
Les seves lletres conviden a mirar cap a dins, a retrobar-se amb u mateix a través de l’emoció i de l’estima. Per suposat, el desencant, la desil·lusió i la soledat també formen part de l’experiència vital de tothom i a les seves cançons fan acte de presència per a ser desafiats. Amb subtilesa obri una porta de sortida per a deixar anar la toxicitat i els prejudicis del món que ens envolta. Cançons destacades: Impermanent, Mare, Mirall de dins, Mentides.
Ressenya completa: <Exile SH Magazine>
Les seves lletres conviden a mirar cap a dins, a retrobar-se amb u mateix a través de l’emoció i de l’estima. Per suposat, el desencant, la desil·lusió i la soledat també formen part de l’experiència vital de tothom i a les seves cançons fan acte de presència per a ser desafiats. Amb subtilesa obri una porta de sortida per a deixar anar la toxicitat i els prejudicis del món que ens envolta. Cançons destacades: Impermanent, Mare, Mirall de dins, Mentides.
Enèrgics i renovats com feia temps no s'escoltaven, però no ho és menys que allò que pretenen comunicar, ja que han trobat a This Stupid World la millor manera d'exorcitzar el malestar provocat per aquest nou món post-pandèmic. I jo la veritat és que ja no aspiro a més, amb què m'acompanyin i em sacsegen com ells només saben, jo ja en tinc prou. cançons destacades: Sinatra Drive Breakdown, Aselestine, Until It Happens, This Stupid World,
Bandcamp <Enllaç>
Ressenya completa: <Exile SH Magazine>
Isidro Rubio ha format part de la banda punk Venereans i la més coneguda banda de garatge Wau y los Arrrghs!!!, a més ha acompanyat l'australià Johnny Casino formant part de la banda de directe.
Ara com SanIsidro firma el seu primer LP. Inclassificable, capaç de fusionar estils dispars, psicodèlia i cançó mediterrània es donen la mà, flamenc i western s'entremesclen entre aires orientals i marxes mores alcoianes, amb percussions llatines, influències africanes, fins i tot gregues, folk, rock i guitarres elèctriques. De tant en tant s'agraeixen aquesta frescor tan necessària per desembarrar les fórmules tan manides a la música, sobretot si es desenvolupa amb talent i exquisidesa. Impossible no aturar-se en aquest nou disc inspirat i molt recomanable només apte per a ments sense prejudicis. Cançons destacades: La qüestió atàvica, Sambori, Los Pies de Cristo, La Solitària
Bandcamp <Enllaç>
Ressenya completa: <Exile SH Magazine>
Ara com SanIsidro firma el seu primer LP. Inclassificable, capaç de fusionar estils dispars, psicodèlia i cançó mediterrània es donen la mà, flamenc i western s'entremesclen entre aires orientals i marxes mores alcoianes, amb percussions llatines, influències africanes, fins i tot gregues, folk, rock i guitarres elèctriques. De tant en tant s'agraeixen aquesta frescor tan necessària per desembarrar les fórmules tan manides a la música, sobretot si es desenvolupa amb talent i exquisidesa. Impossible no aturar-se en aquest nou disc inspirat i molt recomanable només apte per a ments sense prejudicis. Cançons destacades: La qüestió atàvica, Sambori, Los Pies de Cristo, La Solitària
Bandcamp <Enllaç>
Ressenya completa: <Exile SH Magazine>
I no només destaca pel seu estil inconfusible de pop de guitarres, sinó també per ser una lletrista enginyosa capaç d'explorar terrenys poc comuns i plasmar els seus sentiments més profunds creant autèntiques postals sonores sense caure en afectacions o dramatismes innecessaris, alhora que és inherent a la seua música la mirada crítica cap al món que l'envolta. Una veritable joia per als amants del gènere digue'l indie-pop, jangle pop, power pop… o digue'l simplement Popalina.
Bandcamp <Enllaç>
Ressenya completa: <Exile SH Magazine>
Aquest disc és un gaudí de principi a final a més de convidar a la reflexió doncs Carles Chiner sap llegir l’actualitat amb lucidesa, sense jutjar i amb humilitat. Segueix el seu camí amb els seus propis termes i condicions, posant el focus en el que importa: la música i les cançons. Un disc enganxós que a més creix amb a cada escoltada. Cançons destacades: Com l’arbre del Teneré, Vull ser un autòmata feliç, Mort d’un vianant, Caure al segle XXI
Era qüestió de temps que Blur lliuressin un senyor disc. Depenia principalment de dues coses. D'una banda, de les inquietuds del seu vocalista perquè se centrés en la banda més enllà dels seus diversos projectes, i de l'altra que Graham Coxon tornés a trobar el camí per brillar amb els seus arranjaments en el context de la banda i amb la química necessària aplicada a les cançons del seu company.
M'ha sorprès The Ballad of Darren, no s'esperava i a més a més amb aquesta qualitat. Entusiasmarà molt a tots els que hagin seguit les aventures de Blur i afins, i continuaran causant cremors a tot el sector rockista que els consideren un producte generacional. Un error, perquè aquest disc és pura música british que està molt més enllà del brit-pop dels 90. Cançons destacades: The Ballad, Barbaric, The Narcissist, Avalon.
M'ha sorprès The Ballad of Darren, no s'esperava i a més a més amb aquesta qualitat. Entusiasmarà molt a tots els que hagin seguit les aventures de Blur i afins, i continuaran causant cremors a tot el sector rockista que els consideren un producte generacional. Un error, perquè aquest disc és pura música british que està molt més enllà del brit-pop dels 90. Cançons destacades: The Ballad, Barbaric, The Narcissist, Avalon.
The Record és entretingut i variat. Toca temes personals de cadascuna d'elles, de vegades amb intensitat, d'altres amb humor, fins i tot fent referència a la relació entre elles reafirmant-se en la seva pròpia existència com a grup d'amigues gaudint de la música, destil·lant camaraderia i bon rotllo, i per descomptat rient d'amorius passats. Cançons destacades: Without You Without Them, Not Strong Enough, Cool About It, Satanist
Bandcamp <Enllaç>
Ressenya completa: <Exile SH Magazine>
Bandcamp <Enllaç>
Ressenya completa: <Exile SH Magazine>
El pensament transcendental, el despertar de la consciència, la il·luminació i la recerca de l'amor en el seu estat més ampli i pur conformen el discurs base, temàtica que enllaça molt bé amb l'essència espiritual hippy de finals dels seixanta i principis dels 70. Reflexions recolzades en paisatges sonors onírics que en conjunt plantegen l'escapada i la transformació. Cançons destacades: Me pregunto, Por el camino, Jardín de nubes, La Luna
Aquest és el quart àlbum de l'artista de Llaurí, Oscar Peris, qui segueix evolucionant com un dels més interessants cantautors de l'actualitat. La seva mirada crítica és necessària als dies que corren, tant per aquelles veritats que volem escoltar com aquelles que no. Però sobretot és la seva vivacitat lírica la que el converteix en un gran contador d'històries.
En aquest disc dóna un pas endavant a nivell instrumental i vesteix a gran part de les cançons amb banda de rock. Acompanyat de secció rítmica, guitarra elèctrica i en alguna de les cançons inclús molt bons arranjaments de piano, ens demostra que la seva música pot anar més enllà i que encara té molt a dir. Un gran pas per a aquest artista prolífic i valent. Cançons favorites: Sol d'hivern, Caoba Africana, Corrandes de joventut.
Resulta evident que aquest disc requerirà un esforç extra i una atenció més gran per part d'aquells seguidors ocasionals que esperaven una enèsima reinvenció rockera de la xica de Somerset, excepte en alguns moments més accessibles. Tal com diu la pròpia PJ Harvey, és un disc que clarament reflecteix un gran esforç en la seva creació, començant per una interpretació vocal entre fràgil, vaporosa i gairebé vorejant el falset que ha desenvolupat especialment per a l'ocasió.
Malgrat el que pugui semblar segons el que s'ha descrit fins aquí, la seva refinada escriptura juntament amb les atmosferes elaborades amb molta exquisidesa no només li atorga a aquest disc una identitat pròpia des del primer minut, sinó que també resulta fascinant i magnètic a l'escolta. Cançons destacades: Autumn Term, Seem an I, A Child’s Question August, A Noiseless Noise
Gonzalo Fuster - Valentía, lealtad y dignidad
Obrir aquesta carpeta DIY és com si obrissis el cor Gonzalo Fuster en canal, un bagul de cartolina que guarda per a nosaltres un procés dolorós i transformador, cançons amb què podreu fer vostres els sentiments i emocions que sentireu, i que molts de vosaltres aneu a reconèixer amb la seva escolta.El gust en cada arranjament, fins i tot als cors, a cada presa instrumental, a cada detall, fan que aquesta delicatessen de les distàncies curtes no estigui feta per ser pastura de l'escolta ràpida, cosa que no vol dir que des de la primera presa de contacte no us colpeji al pit. Cançons destacades: Yo no, Réquiem por el difunto equivocado, Perdonémonos, Valga la pena.
Jesse Sykes és una artista preferida de la vida pels seus discos amb The Sweet Hereafter, i acaba de llançar un nou disc com a part de la banda The Third Mind, formada pels il·lustres Dave Alvin (The Blasters), Victor Krummenacher (Camper Van Beethoven, Cracker, Monks of Doom, Eyelids), Michael Jerome (Toadies, Better Than Ezra, Richard Thompson, John Cale, Me’shell Ndegeocello, The Blind Boys of Alabama, Charlie Musselwhite) i David Immerglück (Counting Crows, Camper Van Beethoven, John Hiatt). No fa falta explicar més. Són uns experts en allò que fan.
Aquest disc és una meravella, una delícia pels amants del folk rock noir, el blues progressiu, la psicodèlia i el rock alternatiu, amb tocs de jazz avantguardista i amb molt molt gust, un revers fosc de l'americana còsmica, una col·lecció de cançons molt cohesionades digna del millor de la collita i que hauria de figurar a les discoteques més selectes dels amants del gènere. Cançons favorites: Groovin’ Is Easy, Tall Grass, Why Not Your Baby.
Will Johnson – No Ordinary Crown (2023)
Ës una llàstima que una vegada més Will Johnson passi desapercebut, sobretot amb un disc com el que ha llançat, ja que segurament encantaria a tots aquells que van gaudir amb la seva americana de tall indie-rock dels discos amb Centro-matic, tant com a qui els va enlluernar més amb el folk-rock amable de South San Gabriel.
Ha anat perfeccionant amb els anys l'art de fer-te sentir com si estiguessis assegut a l'estudi al costat de la banda, potser és el sentit del terme «lo-fi» que ja porta de sèrie, o potser ja són molts anys perfeccionant-lo, segurament també gràcies a l'ajuda de Britton Beisenherz que repeteix a la producció i ja ha estat present en els seus últims 4 discos. Cançons favorites: Sinker, Sinking, Swine, Of Passengers and Plight.
Ressenya completa: <Exile SH Magazine>
Perquè quan les harmonies i melodies tenen sentit, quan hi ha un mèrit explícit en la instrumentació i els arranjaments, quan es pretén inspirar l'oient i crear un vincle emocional genuí amb cançons que parlen de tu i les teves experiències, convertint el que és quotidià en una cosa divina, aleshores ens trobem davant d'una obra d'art. En aquest aspecte, aquest novè disc de Natalie Merchant ens ofereix música en majúscules.
Cançons traçades al detall amb artesania i saber fer. Una peça per ser degustada a consciència, per gaudir a totes i cadascuna de les seves lectures. Cançons destacades: Narcissus, Tower Of Babel, Eye Of The Storm, Song of Myself,
Bandcamp <Enllaç>
Ressenya completa: <Exile SH Magazine>
Al senyor Ripley Johnson hi ha que seguir-lo faja el que faja, un mag del country-psicodélic que traspua classe i té talent a mansalva a l'hora de armar cançons, donant-les dimensions estratosfèriques. Com diu David Nikochan en el Exile:
«Garden Party» és una joia atemporal, un artefacte sonor adult, madur i bell, ple de racons màgics i de vegades triposos que ens porten a una altra dimensió...
I jo que estic totalment d'acord, vos aconselle la seva ressenya i seguir les seves recomanacions. Tercer disc a nom de Rose City Band, i el que semblava que anava a ser un passar el temps entre altres projectes, es consolida de manera consistent. Cançons destacades: Slow Burn, Garden Song, Mariposa, Moonlight Higway
Bandcamp <Enllaç>
Ressenya completa: <Exile SH Magazine>
El sr.Morera és un favorit d'aquest humil lloc musical des del seu primer disc. Una rara avis del món musical que a aconseguit crear un univers propi a base de bon rhythm&blues i garatge rock. Monstres, morts, assassinats i un inframón terrorífic de sèrie Z plena llegendes negres que et fan moure els peus, hereu dels Cramps i l'esperit teatral terrorífic de Screaming Lord Sutch.
Com diu my mestre-friend Juanjo Mestre:
… poques vegades el rock and roll, el rhythm&blues i el garatge per a minories selectes aconsegueix traspassar amb tanta gràcia i naturalitat la barrera de l'idioma anglosaxó…
En aquest disc reafirmen la seva condició suigéneris i tenen cabuda tant cançons originals, inclús reivindicatives, com versions genials de Flamin' Groovies, Sonics, Fuzztones i Richard Berry. Sempre amb Mossén i els seus Morts la por i la diversió estan assegurades al docents per cent. Cançons destacades: L’esglai, Margalida, No tinguis por de la foscor, Sang i budells
Bandcamp <Enllaç>
Ressenya molt recomanable de Juanjo Mestre: <Exile SH Magazine>
Impossible no recordar el college rock del qual precisament el Sr. Mantione és un dels seus referents amb els seu grup primigeni, com també et pot suggerir perfectament a bandes com Big Star i The Minus 5 i inevitable no fer referència al Paisley Underground, és clar. 12 tonades amb grans melodies i molt bones guitarres. Cançons destacades: All Your Friends Are Dying, The Ballad of Satan’s Bride, Honestly, New York Murder Suicide.
Bandcamp <Enllaç>
Ressenya completa: <Exile SH Magazine>
Opine com Don Guzz de qui teniu enllaçada la seva ressenya de l'últim disc de Wilco: 
...un altre disc al qual, no tinc cap dubte (i com passa amb "Ode to joy"), el vent li bufarà molt a favor amb el passar dels anys i constata la bona salut actual, en execució i composició, de músic i banda.Wilco ens tenen mal acostumats doncs quasi mai baixen del notable. També desperten tants recels com incondicionals arrosseguen. Jo estic més a prop dels segons. Aquest disc continua el seu estel més amable i tranquil dels últims temps, tot i que en alguns moments arriba a recordar el mític disc de l'Hotel. Del que no tinc dubte és de que els discs Cousin i l'anterior Cruel Country, els continuaré escoltant més endavant, i és que vulgues o no, Tweedy és un mestre de la composició de cançons. Cançons destacades: Infinite surprise, Ten Dead, Levee, Evicted
Bandcamp <Enllaç>
Maginífica ressenya de Don Guzz: <In Guzz We Trust>
Gaz Coombes torna a reafirmar-se amb aquest quart disc en solitari com el gran artista que és més enllàs de Supergrass, amb un discurs propi i que ja als primers escoltes es mostra com un dels seus millors treballs. Amb un toc més soul i apropant-se a l'art crooner, baixa un poc més el ritme, ara amb més groove, i apostant per ambients sonors més assossegats.
Un treball molt complet i amb una producció cuidada al detall. En tot cas, i per mi que no quedi, si tens ganes d'escapar un ratet de l'hegemonia de la música americana, sens dubte, Turn The Car Around és un disc que entra ben fresc i que recomano encaridament si a més ets un amant del bon pop. Cançons destacades: Long Live The Strange, Turn The Car Around, Sonny The Strong, Dance On.
Les seves sonoritats folkies amables, les músiques antigues passades pel filtre de r’n’r, el to xiuxiuejant i l'habitual producció impol·luta són senyals d'identitat que donen solidesa a cada nou disc. Potser, en aquesta ocasió, el que fa llustre a aquest grapat de cançons que es desenvolupen amb esquemes i progressions ja vistos abans als seus discos, és la participació i la interpretació aliena a través dels artistes First Aid Kit, Neko Case, Shovels & Rope , Scott McMicken, Kelly Pratt i Jim James.
Entenc que a hores d'ara, prestar atenció a un nou disc de M.Ward respon més a un tema de gustos. A mi que no m'importa, em considero un incondicional de la seva filosofia musical i un habitant usufructuari del món figurat que s'obre a cada compàs de qualsevol de les seves cançons, una cosa alhora asincrònica en aquests temps de rapidesa, cops d 'efecte i arguments grandiloqüents. I per descomptat que poder escortar-lo amb noves cançons gravades amb tanta cura i encert em sembla una sort. Que mai pari. Un disc molt recomanable.
Van arribar abans que Fleet Foxes, abans que Band Of Horses i abans que Bon Iver. I encara que mai se'ls va reconèixer recollien tan bé com el millor, el relleu del folk-rock pastoral dels dos primers discos de My Morning Jacket, aportant una mirada personal i no tan habitual en aquell moment.
Ara, Great Lake Swimmers aconsegueixen tornar a emocionar com feia temps, una volta que percebo com una nova joventut, un altre reinici de zero. Un punt de partida amb més vigor i convenciment. Cançons destacades: Uncertain Country, Moonlight, Stay Above, Am I Floating in the Air, Promise of Spring
Els valencians Doctor Divago són uns clàssics del rock, duen ja tretze discs i continuen sent un grup de culte que no acaba de tindre el reconeixement general que mereixen en aquest país. Com bé diu my mestre-friend Juanjo JJ
...pertany a l'univers singular i atemporal que caracteritza les composicions de Manolo Bertrán, aquell que segueix el seu ritme, la seva manera de dispersar-se i esquivar-ho tot ia tots, perllongant una vegada més una honesta i virtuosa capacitat de mantenir-se aliens a modes, clixés, reincidències, revivals, simulacions, plagis…
Continuen a la seva marxa fent grans cançons, aliens al devanir d'escenes, actualitats i demés. Són un estil en si mateixos. Uns grans a peu de canó.
Tercer disc en solitari de David Lowery, líder i fundador de les bandes Cracker i Camper Van Bethoven. Aquest disc pertany a la tradició bianual de treure un nou àlbum al voltant de la mitjanit de l'1 de gener i cada dos anys.
Ratifica el seu mestratge en l'art de compondre cançons i oferir una visió lúcida sobre temes universals amb la coartada de contar històries, en aquest cas la seva pròpia, sempre amb la mà mestra posada en la tradició americana, country, folk, fronterera. Un gran es miri per on es miri. Cançons destacades:
SUAU - s/t EP
Aquest any l'aparició del grup riberenc SUAU ha sigut tota una sorpresa que no esperava. Tenen un gust exquisit per la música i les lletres.
Amb base de música americana del folk, al blues i al soul, arrodonida amb melodia d’elegància britànica i esperit de rock clàssic. Mitjos temps i balades agradables amb una profunditat lírica que mira cap endins i que inspira positivitat inclús quan la malenconia és protagonista. El millor és que pareu a escoltar amb deteniment aquestes cançons escrites amb el cor, i que deixeu que creixen i és facin grans a poc a poc. Cançons destacades: totes quatre
Ressenya completa: <Exile SH Magazine>
Diverses cançons de Banderes de Mayo van servir de banda sonora en la meva joventut. Un grup que va ser venerat a nivell local i del qual s'esperava que arribés a dalt de tot. No va ser així malgrat que entre els seus tres discos publicats hi havia prou cançons i qualitat perquè així hagués succeït.
Però, sobretot, aquests joves valencians que en el seu moment van ser enquadrats a la "nueva ola", dominaven diferents estils, des d'algunes influències soul i fins a post-punk, sense complexos i amb molta classe. Recollien el testimoni de grups indies britànics (penso en The Smiths) com molt pocs a l'escena musical nacional d'aquell moment. Per tractar-se de joves de vint anys escapaven a la mitjana pel que fa a qualitat musical. Inclassificables, personals i amb talent. Amb aquesta compilació remasteritzada podem tornar a gaudir d'algunes d'aquelles cançons. Cançons destacades: El hombre serpiente, Bendita Julia, Iris, El sucio juego del amor
De nou, estic totalment d'acord amb el meu amic David Nikochan amb que aquest grup sempre val la pena. Segons diu ell...
«Rides On» sinó és la millor obra de totes. Un despilote (one more time), una altra festa (un non-stop), una altra joia musical formada per 13 tonades que rendeixen homenatge a la història del rock, a les grans bandes i a aquest so que les seves Satàniques Majestats van comentar amb allò d'it's only rock'n'roll… but i like it. En la cocktelera meten todos los condimentos que conocen. Meten a Lou, meten a Jagger, Bo Diddley, Sir Douglas Quintet e incluso incluyen una versión del Señor Rebbennack. Joder, la versión de Dr John es un cañonazo en toda regla.
No són massa coneguts, però el que fan es un luxe que no hauria de passar desapercebut a qualsevol amant de la bon música de guitarreta.
Bandcamp <Enllaç>
Ressenya completa: <Exile SH Magazine>
Carcoma va ser dels primers grups que em va enviar el seu disc per a ressenyar, formen part de la meva història musical escrita. Així que per a mi sempre és una alegria veure que continuen endavant.
Si comptem que Carcoma porten un interval d'uns 6 anys entre disc i disc, calia esperar que l'evolució fos més que evident i sòlida, tant per una producció molt ben enfocada, com en la resolució de cançons, lletres i instrumentalment. Des del rock urbà de finals dels 70 i fins al rock més dur associat a Chapa Discos als anys 80, a més d'establir clars vincles sònics amb les bandes que van dominar l'escena més rockera i menys indie dels 90. Podrien considerar-se referents vàlids bandes com Burning, 091, Los Enemigos, Asfalto…, i ara accentuant una mica més la seva vena punk-rock. Beneïda elèctrica felicitat de Carcoma. Cançons destacades: Sonrisa salvaje, Escapa, Buitres, A la vora del Montgó
Stereozone porta 15 anys en actiu i ja han passat per aquestes pàgines en diverses ocasions. Pertany a aquest reduït grup de bandes que no defalleixen davant les circumstàncies, que sempre miren endavant i que no han perdut gens ni mica de la seva força abrasadora, ni de la seva descarada insurgència. 5 àlbums d'estudi ho demostren i més de 150 concerts per tot l'estat els avalen.
Amb aquest nou disc trenquen amb tot i fugen definitivament de qualsevol etiqueta, l'experimentació no deixa la seva essència guitarrera, obrint la porta a l'indie i coquetejant amb l'electrònica amb gràcia. Ara sembla que comencen a ser reconeguts i m'alegre molt, ho mereixen. Cançons destacades: Querer enloquecer, Todo Mal, Salvaje, Ayer y hoy
Iggy Pop és un gran i en Every Loser ens ensenya sense pestanyar tots els trucs de màgia que se sap de memòria. I és que enlluerna fins i tot quan saps que t'està venent la moto.
En aquest disc tenim un poc de tot. Diguem que Iggy i els pipiols que l'acompanyen ens ofereixen en 11 cançons i menys de 40 minuts tots els registres que al llarg de la seva ja extensa trajectòria ens ha mostrat. Entre moments més punks i guitarrers, mainstream rocker amb cert ganxo, una mica de vuitanterisme postpunk, alguna broma i mitjos temps on fins i tot cap el recitat. Per a mi no supera Post-Pop Depression, però fa goig escoltar-lo en aquest disc. Un exercici d'estil, d'estil Iggy Pop. Cançons destacades: Modern Day Rip Off, Neo Pun, Strung Out Johnny, New Atlantis,
Ian Hunter entrega un gran disc amb moments realment bons que si bé potser no passi a la història del rock, ofereix una perspectiva molt bona de la seva importància com a artista i com a intèrpret als seus 83 anys.
Un disc que compta amb Ringo Starr, Todd Rundgren, Joe Elliott de Def Leppard, Slash y Duff McKagan de Guns N’ Roses, Robert Trujillo de Metallica, Mike Campbell, Brad Whitford de Aerosmith, Billy Gibbons de ZZ Top, Jeff Tweedy de Wilco, Johnny Depp, Billy Bob Thornton i gairebé tots els Stone Temple Pilots. A més, per si fos poc compta amb dos morts recentment, Jeff Beck i Taylor Hawkins. Ni més ni menys que Ian Hunter amb uns quants amics fent bon rock. Cançons destacades: I Hate Hate, Pavlov’s Dog, Guernica, This Is What I’m Here For.
YouTube <Enllaç>
Ressenya completa: <Exile SH Magazine>
0 Comentaris