En els temps que corren deuria ser molt fàcil que la cançó protesta aflorara per qualsevol racó, sense complexes... En canvi els eixemples són escassos, un dels que se m´escapà l´any passat entre els dits fou el de Joan Colomo, concretament en Dessembre edità 300 còpies del seu primer disc en solitari anomenat "Contra todo pronóstico" en la casa BCore, i dic en solitari per què este jove està enfangat en tres projectes més, The Unfinished Simpathy, grup guitarrer de prou repercussió als darrers anys a festivals independents amb 5 treballs al carrer, La Célula Durmiente, projecte que lidera Joan i Zeidún, una banda experimental sense prejudicis. De moment el que ens ocupa ara mateix ès aquest gran disc amb cançons protesta que posen el dit aon més mal fa junt a cançons d´amor plantejades com alternativa a tanta estupidessa, toca també els enterns dilemes sobre la vida i la mort, en castellà, català i anglés, sense complexes, i tot envoltat amb un so acústic, altres vegades més orquestrat i anecdòticament alguna cançó que s´apropa al texmex amb trompetes incluïdes. Amb una veu que recorda inevitablement a Albert Plà i de vegades als Beatles del Lucy in the Sky with Diamonds. Sobre ser tan jove i haver participat a projectes de vegades més passats de decibelis, sorpren com domina el secret de les melodies perfectes. Un deu li posaria jo a este treball. Vos deixe el myspace per a qué judiqueu vosaltres mateix. Deixe també el video de "Un Comino" de les més rockeres i amb lletra currada.
0 Comentaris