En els temps que corren deuria ser molt fàcil que la cançó protesta aflorara per qualsevol racó, sense complexes... En canvi els eixemples són escassos, un dels que se m´escapà l´any passat entre els dits fou el de Joan Colomo, concretament en Dessembre edità 300 còpies del seu primer disc en solitari anomenat "Contra todo pronóstico" en la casa BCore, i dic en solitari per què este jove està enfangat en tres projectes més, The Unfinished Simpathy, grup guitarrer de prou repercussió als darrers anys a festivals independents amb 5 treballs al carrer, La Célula Durmiente, projecte que lidera Joan i Zeidún, una banda experimental sense prejudicis. De moment el que ens ocupa ara mateix ès aquest gran disc amb cançons protesta que posen el dit aon més mal fa junt a cançons d´amor plantejades com alternativa a tanta estupidessa, toca també els enterns dilemes sobre la vida i la mort, en castellà, català i anglés, sense complexes, i tot envoltat amb un so acústic, altres vegades més orquestrat i anecdòticament alguna cançó que s´apropa al texmex amb trompetes incluïdes. Amb una veu que recorda inevitablement a Albert Plà i de vegades als Beatles del Lucy in the Sky with Diamonds. Sobre ser tan jove i haver participat a projectes de vegades més passats de decibelis, sorpren com domina el secret de les melodies perfectes. Un deu li posaria jo a este treball. Vos deixe el myspace per a qué judiqueu vosaltres mateix. Deixe també el video de "Un Comino" de les més rockeres i amb lletra currada.Joan Colomo - Contra todo pronóstico
En els temps que corren deuria ser molt fàcil que la cançó protesta aflorara per qualsevol racó, sense complexes... En canvi els eixemples són escassos, un dels que se m´escapà l´any passat entre els dits fou el de Joan Colomo, concretament en Dessembre edità 300 còpies del seu primer disc en solitari anomenat "Contra todo pronóstico" en la casa BCore, i dic en solitari per què este jove està enfangat en tres projectes més, The Unfinished Simpathy, grup guitarrer de prou repercussió als darrers anys a festivals independents amb 5 treballs al carrer, La Célula Durmiente, projecte que lidera Joan i Zeidún, una banda experimental sense prejudicis. De moment el que ens ocupa ara mateix ès aquest gran disc amb cançons protesta que posen el dit aon més mal fa junt a cançons d´amor plantejades com alternativa a tanta estupidessa, toca també els enterns dilemes sobre la vida i la mort, en castellà, català i anglés, sense complexes, i tot envoltat amb un so acústic, altres vegades més orquestrat i anecdòticament alguna cançó que s´apropa al texmex amb trompetes incluïdes. Amb una veu que recorda inevitablement a Albert Plà i de vegades als Beatles del Lucy in the Sky with Diamonds. Sobre ser tan jove i haver participat a projectes de vegades més passats de decibelis, sorpren com domina el secret de les melodies perfectes. Un deu li posaria jo a este treball. Vos deixe el myspace per a qué judiqueu vosaltres mateix. Deixe també el video de "Un Comino" de les més rockeres i amb lletra currada.
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada