Adrian Levi - Unexpected (2018, Autoeditat)

Un dels discs que més he escoltat als darrers mesos és aquest Unexpected, el tercer llarga durada d'Adrian Levi. Donat a conèixer en aquest fanzine gràcies a la inestimable ressenya de Johnny JJ (https://goo.gl/RXQtuE), i a partir de la qual la música de Levi va començar a formar part dels artistes valencians que més m'estime, el seu segon disc Under Songs va ser la consolidació de la seva proposta, disc que per cert ja vaig ressenyar (https://goo.gl/36BfRQ).

Amb Unexpected el canvi ve donat per una evolució musical que trenca amb la seva obra anterior. Recolzat de nou per Carlos Soler, essencial en el projecte, i prenent el propi Adrian Levi el control de pràcticament la totalitat de la instrumentació, els teclats que semblaven tímids al seu anterior disc front a les guitarres i als arranjaments més orgànics, ara son protagonistes en una producció de natura electrònica de programacions i ritmes sincopats. Un canvi considerable que tot i que poguera suggerir que el seu àmbit idoni és la pista de ball, a mi em convida a calçar-me els cascs i escoltar-lo en la tranquil·litat i la soledat del capvespre.

Una ruptura sonora que queda patent des de la inicial Red Monsters, amb un teclat que suggereix intranquil·litat, ruptura que en canvi no suposa una pèrdua de tot l'aconseguit fins ara als seus anteriors discs, doncs continua sent en essència un disc que no se'n ix del seu propi patró, melodies dolces com l'excel·lent bossa nova Soft Rain-eyes en la línia dels primers Everything But The Girl. Les cadències amables trepassen el folk cap un pop deliciós, i tonades com ara Forgive This Time se succeïxen més dinàmiques, cançons arropades per un vestit sonor teixit amb molt bon gust, una producció meticulosa on les capes sintètiques amplifiquen, baix el meu parer, la seva natura pop d'efectes balsàmics, Don't Fail em sembla en aquest aspecte una autèntica delícia, tal volta la meua preferida del lot, arranjaments que pel general porten les tonades al nivell d'influències com Air i Lamb, confessades pel propi Levi, en moments com A Boy Named Sue i Days Are Gone però a més i sense por, siga pel seu timbre de veu, siga per l'acurada feina, no tinc cap problema en admetre que inclús em recorda als grans Pet Shop Boys en per exemple Tower Of Control, me l'imagine obrint per als anglesos i no dubte que triomfaria sens dubte. Levi també trenca amb el tòpic de que tot allò confessional ha de vindre de la mà del folk, jo diria inclús que en moments com Stay i Put The Blame On Me, aquest to confessional guanya en profunditat.

Una ruptura que celebre, al igual que celebre que continue la seva habitual interpretació de vellut, les seves melodies sensibles i les cadències vaporoses que ressonen com un recés de pau, amb unes lletres que a més mostren la seva mirada honesta i humanista, com una mena de resistència vital cap un món hostil. Resumint. Un molt bon disc de pop-electrònic amb una producció molt treballada, a més una proposta arriscada pel que fa a la seua natura electrònica tenint en compte l'entorn on es mou. Però Levi s'obri pas amb sobrietat entre l'aspra troca de l'actualitat amb una discografia que s'adverteix única i molt personal, elements aquests que sempre m'agrada celebrar d'un artista. Un gran disc.

Per Chals Roig

https://adrianlevi.bandcamp.com/album/unexpected