Negro - Clase Media (2018, La Castanya)


Darrere de Negro es troba el guitarrista i compositor Fernando Junquera - tal com explica en la seva pàgina - és un membre actiu de l'escena musical underground de València, actiu des dels anys 90, ha format part de molts projectes, entre ells, Estrategia lo Capto!, La Orquesta del Caballo Ganador i ha col·laborat amb artistes com El Niño de Elche.

Dit la qual cosa, reconec que per a mi és un autèntic desconegut pel que fa a la seva discografia en solitari, però he tingut prou amb una sola escolta de la seva fantàstica cançó Porcelana Folk trobada per casualitat per adonar-me que no em podia perdre tal meravella. A partir d'aquí he fet els meus deures repassant la seva discografia fins al moment, primer amb el disc 'Pureta' amb el qual va debutar en solitari, modest pel seu aire homestudio, encara que el concepte musical que presenta, entre folk i avant-garde, està a anys llum de qualsevol cosa editada en l'actualitat, en el següent 'Heráclito' va compartir disc amb el també outsider musical Esperit!, un salt qualitatiu pel que fa a la producció en un viatge de tints lisèrgics no apte per a tots els paladars.

I arribem al seu tercer disc on deixa anar les seves composicions a la guitarra a través de paisatges ambientals eteris recolzats únicament per algun teclat ocasional que confereix a aquesta col·lecció de cançons l'halo d'una banda sonora imaginaria. Per la seva tècnica a la guitarra és fàcil recordar grans noms com el de John Fahey, i no sé si seria convenient etiquetar-lo de 'mediterrani' llevat que es refereixi a la procedència, seria més just situar-lo en latituds més properes a llumeneres del folk com Steve Gunn per aquest vernís actual que fuig del simple revival. 
 
Des de la inicial Piquitos, una tonada recuperada del seu disc debut, Fernando ens va dirigint en el seu particular somni de pujades i baixades, la lluminosa i dinàmica Toño entrellaça les seves guitarres en una tonada que passa lleugera, arriba Porcelana Folk que apareix com a peça central, addictiva i suggerent, favorita del lot. Només els títols de cada cançó donen una idea d'on situar mentalment el seu univers particular, com podria ser Balada del niño muerto. Negro experimenta i es diverteix a Valencia Cyborg amb una melodia més suggerida que real mentre som testimonis d'una conversa entre crítica i esbojarrada, exercici que ja va abordar amb anterioritat en el seu disc compartit. Un disc que tanca amb Velocidad Perdida, una peça de més de 12" on Fernando desenvolupa sense miraments la seva narrativa instrumental sense límit.

Negro ens ofereix una alenada d'aire fresc, evolució lògica del seu disc anterior tot i que en aquesta ocasió prescindeix de la seva vessant més experimental, un obertura total cap a desenvolupaments més amables, i una delicatessen que continua fidel al seu estil lisèrgic d'amplis espais i ambients folk, confirmant la seva proposta com una de les més originals de l'actualitat. Aquest Clase Media el considero un portent de bon gust que us convido a que no deixeu passar.


Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada