Erland and the Carnival - E & TC (2010)


Misteriós, estrany, doorsià.... el debut de Erland i el Carnaval va passar desapercebut per la gran majoria de terrícoles però és d'aquells treballs que no et deixaran indiferent, que acaben per robar-te l'ànima.

Erland i el seu carnaval varen arribar a la meva vida en un moment on el meu futur trontollava per la presència d'una nova vida a casa. Ser pare per primera vegada em va crear molts dubtes i la meva solució era evadir-me del món i retornar als orígens, a aquelles bandes que em varen fer enamorar de la música, entregar-me als grans discos que em va fer somiar i enamorar-me. Aquells que feien volar la imaginació, d'abducció completa... i d'aquells grups d'altres dècades va ser relativament fàcil passar a bandes modernes que tinguessin un so continuista, antic si voleu, retro que queda més cool. Una d'aquelles bandes és la que avui porto a NSVSR i que amb molt gust he tingut la sort i l'encert de recuperar aquests dies. Una banda que segons deien en aquell moment i jo confirmo ara són una barreja estranya però perfecte de The La's, The Byrds i els meus estimats The Doors. Ja sé que sembla impossible però l'escudella surt bastant bé, què dic, molt bé, de luxe. Allò que va fer que em decidís a comprar el disc va ser la seva gran portada. Moltes vegades sóc impulsiu i compro per intuïció, aquesta vegada va ser un encert total. Parlem d'un primer disc d'una banda, un trio per ser rigorosos, formada per l'escocès Erland Cooper, David Nock (mà dreta de McCartney en aquell projecte anomenat “The Fireman”) i Simon Tong (The Verve, Blur, The Good The Bad and The Queen). Podem trobar més músics, sensacionals sessions men, però oficialment es parla de trio. La seva música com imagineu és força difícil de catalogar, encara que estarem prop d'encertar si parlem de psicodèlia folk-rock de finals dels seixanta principis dels setanta portat tot al nou mil·lenni i tenint molt presents als Byrds i als Doors amb certa aroma en alguna ocasió a Fairport Convention o als Love més melòdics, i sempre intentant i moltes vegades aconseguint crear una personalitat pròpia.


La cançó tradicional "Love is a killing" obre el magnífic debut de Erland amb un so estrany molt sixtie i addictiu que dóna pistas d'allò que ens trobarem en uns minuts, però és amb una altra versió, la genial "My name is Carnival" de Jackson C. Frank quan un s'enganxa irresistiblement a aquesta col·lecció de cançons. És un tema impressionant de folk-rock psicodèlic digne de l'època daurada de la música moderna, concretament aquesta cançó em va tornar boig, va volar-me el cervell i encara quan l'escolto em dóna trempera matinera. Erland adapta al seu estil moltes cançons d'altres i aquelles pròpies vénen signades per Simon Tong, la primera d'elles té un cert regust al Doors de Jimbo quan aquests es passejaven pel circ sense cap mena de preocupació. "You don't have to be lonely" té una miqueta d'aquella bogeria doorsiana, de genialitat i simplesa, que crec jo és el quit de la qüestió, i els teclats? què em dieu?. El single, la cançó que va fer treure el cap a aquesta banda a les llistes de vendes va ser "Trouble mind" que continua en el mateix so que les anteriors però obrint-se descaradament al pop que facilita la seva presència a la radiofórmula, una altra vegada amb els fantàstics teclats i la veu de Erland que ens atrapa sense pietat. Per finalitzar aquest començament espectacular ens trobem a mb una altra versió, "Tramp & hawkers", però m'agradaria deixar clar que el disc mai perd pistonada, per exemple trobem essència Doors a "The derby man", aprofitable al cent per cent la creació a quatre mans de Tong i Cohen que respon per "Disturbed this morning", trista i bella a parts iguals. El primer single del disc "Was you ever seen" encara que és una altra versió és sensacional, i del final m'agradaria destacar Everything came too easy" i "Gentle Gwen". Estem davant un debut sensacional que continua a l'ombra, un magnífic disc ocult que va tindre la seva continuació l'any 2014 amb "Closing Time", obtenint el mateix èxit internacional, és a dir, cap ni un. Tot i així considero "E&TC" un autèntic i genuí clàssic nikochià.
Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada