Shangri-La, ecos musicals d'un mite caigut


Quan era menut vaig llegir en una revista que una de les influències dels Ramones era un grup de xiques novaiorqueses dels seixanta anomenat The Shangri-Las. Aleshores vaig pensar: quin nom tan sonor, m'agrada. Però, en aquell moment, no existia la immediatesa de la xarxa i qualsevol curiositat es quedava guardada en algun lloc de la memòria a l'espera de trobar alguna referència futura en la ràdio (escoltar la música), o en la premsa escrita (informar-se sobre l'artista en qüestió).

No obstant això, l'atzar va fer que, gràcies a un recopilatori de grups dels seixanta que em vaig comprar poc temps després, poguera escoltar una de les cançons més famoses de les Shangri-las: Remember (Walking in the Sand). Una vegada escoltada la música, vaig encontrar la pista que em duria a l'origen del nom en una pel·lícula de Frank Capra: Horitzons perduts (Lost Horizon,1937). El guió estava basat en una novel·la del mateix nom publicada l'any 1933 i escrita per l'anglès James Hilton, qui es va inventar un lloc recòndit de l'Himàlaia, on les persones eren quasi immortals i vivien en plena harmonia. El topònim d'aquest paradís terrenal era Shangri-La.


L'obra de James Hilton va guanyar popularitat de mica en mica, i durant la dècada dels quaranta el concepte de Shangri-La es va convertir en tota una icona popular. Fins i tot, el president dels Estats Units, Franklin D. Roosvelt, li va posar aquest nom a la residència presidencial que actualment s'anomena Camp David. L'any 1946, en l'era de les big bands, els músics Matty Malneck i Robert Maxwell i el lletrista Carl Sigman, van escriure una cançó titulada Shangri-La; la lletra de la qual es feia ressò del mite i representa una celebració de l'amor més càndid.

Era la fi de la Segona Gerra Mundial i, des de 1945 a 1964, els Estats Units van viure una època de creixement econòmic que es traduiria en el naixement de la societat de consum en la dècada dels cinquanta i la difusió del "american way of life" a través del fenomen de la publicitat (que tan ben retratat queda en la sèrie Mad Men). Al final d'aquest període, l'any 1964, Aretha Franklin va enregistrar una versió de la cançó Shangri-La, anteriorment citada, per al seu últim disc amb Columbia (que no es publicaria fins al 1969), abans de fitxar per Atlantic i gravar els seus àlbums més coneguts, més enèrgics i directes, més purament soul (sense que això signifique, ni de bon tros, desvalorar les seues primeres gravacions en què el gospel, el pop, el jazz, el R&B i el soul es barrejaven de forma exquisida).


Ara bé, l'aparent felicitat i harmonia dels feliços anys cinquanta s'erigien sobre el mite del consumisme que va resultar ser tan fictici com la utopia descrita per James Hilton en Lost Horizon. I com no podia ser d'una altra forma, l'humor anglés dels Kinks va recuperar i reinterpretar el concepte de Shangri-La per a una de les cançons del seu magnífic àlbum conceptual Arthur (Or the Decline and Fall of the British Empire), publicat el 1969. La ironia i l'acidesa dels Kinks ens ha llegat una lletra genial, vigent i clarivident, que deixa en evidència el model de societat, més que qüestionable, que ens han venut des de l'eclosió consumista dels anys cinquanta, i que ha perdurat fins als nostres dies. Així, la cançó escrita per Ray Davies, fa més de quaranta anys, retrata una realitat que de tan propera, en el temps i en l'espai, fa mal: evoca Shangri-La com un paradís de la classe mitjana que s'ha convertit en una autèntica presó.


El Govern xinés, sempre tan eficient, l'any 2002 va reanomenar com a Shangri-La la ciutat de Zhongdian (situada en la província de Yunnan, molt a prop de la frontera amb el Tibet), l'objectiu no era un altre que atraure el turisme aprofitant la fama del paradís utòpic on localitzava l'acció de la seua novel·la James Hilton. En principi, pareix una acció innòcua, però l'experiència no deixa la ment impassible. De fet, el capitalisme és insaciable i fagocita tot el que està al seu abast si pot obtenir algun tipus de benefici, sense importar-li gens la forma i les conseqüències.

En una entrevista publicada al País Semanal, l'assagista i professora de filosofia Marina Garcés afirma: "Para mí, la industria turística funciona hoy como cualquier industria extractivista: es decir, que convierte todo lo que toca en un recurso que explotar de manera intensiva y destructora. Crea una riqueza empobrecedora. Me alarma ver cómo Barcelona está tan explotada como una mina o como un campo de soja". I és que Barcelona és un exemple paradigmàtic. Recentment, les veus més retrogrades, oportunistes i interessades del panorama econòmic, polític i periodístic de l'Estat, s'han posat les mans al cap perquè l'Ajuntament ha començat a fer una cosa tan raonable com dissenyar un model turístic més responsable i sostenible per a la ciutat.

Després de tot, costa creure que encara puga existir gent sense una consciència mínima de la realitat; però s'ha d'esperar que cada vegada més persones tinguen criteri per adonar-se que el consum desmesurat indigesta; que més que desitjar un paradís inventat, el que cal és construir una societat cohesionada on poder desenvolupar-se individualment i substancial; i en fi, que la cultura sense educació no deixa de ser un producte de consum més.

Per Àlvar Andreu
Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada