"Metals", Feist

"Metals" és un disc de majúscula factura que triga a créixer, i que al seu dia em va costar el no incloure'l en la llista corresponent de final d'any. Tenia diversos handicaps a la seva esquena perquè arribés a apreciar-lo com mereix, ho reconec i és lògic.

Primer per la seva pertinença al col·lectiu indie més famoset de Canadà, els Broken Social Scene, en el seu moment ja els vaig ficar entre els meus gustos i les meves orelles per obra i gràcia de la cançó "7/4 Shoreline", però el tema no va anar a majors ni va quallar en el meu cerebel.

A més Leslie Feist és una noia molt atractiva, apreciació que pot fer desconfiar de la canadenca a nivell artístic, juntament amb un Lp comercial i supervendes com "The Reminder" (i no per això dolent, ni molt menys), i gràcies tot siga dit a un anunci televisiu. El prejudici està servit, noia maca procedent de grup indie famoset amb banda sonora d'anunci televisiu ...

Fins que un bon dia un amic em va fer veure un vídeo en directe mentre m'argumentava, "- Feist ho té". I no només el meu col·lega va ser l'únic que es va adonar que Feist sap fer bones cançons, uns quants artistes coneguts i reconeguts ho ratificaven cantant "Secret Heart":



Però si amb "Let it die" (2004) es donava a conèixer de manera més àmplia, i amb "The Reminder" (2007) aconseguia convertir-se en supervendes, amb "Metals" sembla que opti per no acomodar-se, tenia al seu abast haver perpetrat l'assalt definitiu a la fama i l'èxit, però va optar pel camí més llarg i tranquil, va fer aquest disc de llarg recorregut, el que sol anomenar-se de fons, amb arranjaments sublims i composicions que no brillen en la seva primera escoltada, però que desperten la curiositat necessària per tornar-hi de tant en tant, fins que sense voler un dia es converteix en un disc a tenir a mà.

Sé que tots els rankins musicals situaran "The Reminder" com la seva obra més completa, perdoneu, però no ho accepto. La capacitat musical de Feist la fa escapar, al meu entendre, de l'adjectiu "indie" que empunyaven al vent els seus socis canadencs, no crec que la música de Feist pugui etiquetar-se, elements del jazz, del blues, del folk ... utilitzats de manera gens òbvia per crear el seu propi llenguatge. En aquest aspecte em recorda en essència a altres artistes, posem per cas M.Ward.

Val, no va aconseguir un mega-hit amb cap cançó de "Metals", però si va aconseguir marcar el seu terreny i consolidar la seva carrera. En uns anys algun comentarista de renom analitzarà la seva discografia en retrospectiva i afirmarà que la carrera de Feist a més d'admirable, supera amb escreix el llegat d'altres cantants contemporànies (Lana Del Rey Argh!, Cat Power, Joan As Police Woman ... ), el pronòstic està servit.

Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada