Novetats 2018

header ads

The Clash, 1977

Primer disc dels Clash l'any del naixement del punk, emparentats des del principi amb els Sex Pistols pel seu so cru, però reconeguts amb el temps com la cara intel·ligent del punk. Gran fita inicial d'una de les bandes que més admiro ad eternum.

Potser "London Calling" quedi per les noves generacions com el disc a escoltar del grup londinenc, òbviament la seva obra mestra, però cal tenir en compte l'impacte del seu debut, menys estilitzat que aquell, però més carregat de raons.

El precedent immediat el trobem amb The 101'ers, liderats per un tal Woody Mellor, nom que deixa patent l'admiració d'aquell per Woody Guthrie, però tot i que ja eren coneguts pels circuits del rock underground de Londres amb el seu pub-rock, aquella banda no acabava de quallar amb les pretensions del sr.Mellor ni amb el lirisme redemptor pels perdut i els desnonats del qual feia gala el músic texà, el documental "The future is unwritten" és bastant aclaridor sobre això.

S'escoltava la remor dels Ramones creuant l'oceà i dient a una nova joventut que no calia ser Pink Floyd per expressar les frustracions i sofriments, aleshores els Sex Pistols van suposar l'espurna que faria esclatar definitivament aquesta nova resurrecció del mite del rock 'n'roll, aquí tocat per la cruesa sònica, el signe d'aquells temps, però on els nois de McLaren fallaven en el seu discurs anàrquic, The Clash van aportar un punt de solidesa.



Els Clash van ser únics des del principi, tal com explica Susie Goldring en la seva magnífica ressenya "... el lirisme folk de Joe i el seu ritme rockabilly, l'adulació de Mick pels Stones, Mott the Hoople i els Faces, o Paul Simonon nascut al Brixton reggae, el que tenim és una barreja única". Viure a l'oest de la capital anglesa on tenien la seva base d'operacions els va donar la personalitat necessària per despuntar, un àmbit on el rock, el reggae i l'ska jugaven en igualtat de condicions, eclecticisme que ja marcava el baix en primer pla de Paul Simonon en cançons com la versió de "Police and Thieves". Aquell àmbit multicultural va donar més càrrega al seu discurs i la profunditat que els seus companys generacionals no tenien, aquí Joe Strummer va jugar el paper diferencial en la història del punk, va saber el que es feia, que havia de dir i com.

Aquest debut és la crònica perfecta de l'Anglaterra de finals dels 70 i serveix de testimoni d'una societat en constant canvi cap a la desintegració social. Les disputes entre blancs i negres i la crida a la insurrecció de "White riot", els enfrontaments amb la policia a "I faught the law", l'apatia generalitzada i el descontent en "London 's burning", els treballs de merda i el mal viure de les prestacions com a única sortida a "Career Opportunities", aquests joves punks alçaven el crit al cel amb més gràcia que altres. Encara van trigar dos anys a editar-se als Estats Units per la por del segell als recels que pogués despertar "I'm so bored with the USA", i curiosament quan la seva gira va trepitjar territori ianqui es va convertir en tot un himne amb el qual obrien cada concert, genial. També van repartir torró per la premsa del moment a "Complete Control", per cert els NME els van titllar de pamfletaris entre altres coses, encara que en poc temps es van fer amos de la poca coherència que hi havia al rock d'aquells anys.

Ara escolto aquest disc amb cert sentiment de nostàlgia d'un temps que no he viscut, potser el rock procedent de Seattle a principis dels 90 és lo més paregut, només que aquella angoixa existencial no va trobar l'objectiu que si tenien els joves londinencs de finals dels 70. La situació sona molt propera i sospitosament anàloga, pense que ara el brou ja està calentet i preparat per a la insurrecció i veig aquest disc com l'exemple que m'agradaria que es reflectís  en el rock actual massa mesurat i previsible, que em sona a dècades passades i amb molt d'ofici, però que deixa que les formes tapin en certa manera l'escalfament que cal ara mateix. 

Està be repartir floretes i bons desitjos, les intencions són importants, també fer ressò per les xarxes socials de les notícies que no arriben als mitjans principals, però em falten més crits d'incitació a l'activisme pel carrer, i per descomptat per sobre dels escenaris de manera més contundent. I mentre pensem si el rock ha de ser o no un vehicle per a la rebel·lió, aquests lladres que tenim enquistats van fent la seva marxa. Calen rock'n'rolls d'ara.



Publica un comentari a l'entrada

1 Comentaris

  1. Gran post. M'agrada aquest disc, el més punki de tots. Ara bé, pot sonar a tòpic, però el London Calling és insuperable, és un disc que ho té tot.

    Salutacions!

    ResponElimina