La màquina del temps (2016). Poesia: Rubén Pascual i Juli Camarasa / Música: Josep Maravilla i Àlvar Carpi


Estem en temps necessitats de confluències, de trobar l'espai comú que ens faça sortir de la nostra individualitat. Estem en temps en que per fi la cultura pot ser el gran vehicle esperat que ens faci superar certes diferències mundanals per a fer coses junts i que la foscor ja passada no torni amb la força que va regnar. En aquest sentit, com molt be va apuntar Xavier Aliaga a la seva ressenya en El Temps, aquesta obra es fruit de la col·laboració, i és açò (entre altres coses) que ha de tindre la seva importància capital.

La màquina del temps és un projecte que neix dels poetes Rubén Pascual i Juli Camarasa, dos poetes ben diferents, l'un, Rubén, de prosa poètica delirant i imaginativa, l'altre, Juli, capaç de treure or d'una quotidianitat molt particular. Ambdós junts encasten a les mil meravelles en aquest disc, sembla de vegades que les poesies musicades parlen entre elles i s'intercanvien experiències i emocions. Versos amb l'embolcall musical conferit per dos veterans valencians com són Josep Maravilla i Àlvar Carpi, l'un, Josep, més donat al rock de base blues, l'altre, Àlvar, més acústic, més folk i bossa nova. I sense deixar-me a Abraham Rivas (no es perdeu 'L'art del glauc': https://abrahamrivas.bandcamp.com/album/lart-de-glauc) perquè acoloreix tot el conjunt amb el seu savoir faire al piano i a la flauta travessera. En conjunt un resultat que bascula molt be entre les dues personalitats tant les poètiques com les musicals, en unes cançons-poesia properes al pop i al rock de tall clàssic i atemporal, evocant i reinventant tonades que ens sonaran segurament, però que no cauen en l'obvietat. I tot rematat per un disseny medit i precís a càrrec de Bernat Gutiérrez, excels com si d'una gran producció és tractés, gran part del valor d'aquesta edició.

Aquest cd té unes quantes bones cançons amb entitat suficient com per ser considerades hits, de les que destaque per exemple els versos de Rubèn Pascual en Laurinda, un àngel delight transformats en una gran tonada que en el musical res té a envejar als Dire Straits, el contrast de la veu melòdica d'Abraham Rivas i la rugositat del rapsoda Joan Femenia dona molt de joc, juntament amb  Josep Maravilla que està impresionant a les sis cordes, tots junts fan d'aquesta cançó un veritable hit, m'encanta aquesta cançó. En canvi els versos de Juli Camarasa de A la migdiada ara amb Àlvar Carpi a la veu, té pegada i és addictiva, m'evoca més a un JJ Cale per la interpretació i per aquest shuffle tan del Trobadour. Per favor, escolteu la guitarra de A gerra d'argila perquè penso en Josep en termes de guitar hero, increible, molt Clapton. Aquest dur la poesia al terreny musical té un altre punt interessant a la bossa nova d'aires mediterranis Eclosió amb la rapsoda Esther Villanueva i la seva locució fantàstica i de nou Abraham que li va d'allò més be els ritmes carioques, només Òscar Briz per ací als voltants de la terreta ha sigut capaç de fer preciositats amb aires mediterranis com aquesta. Altra favorita és L'alé de la matinada de ritme negroide, blues d'etiqueta amb un trenat perfecte entre Esther i Josep, la primera amb la veu, el segon a la guitarra, i Abraham arrodonint i donant-li sentit i format cançó. En Foc és ara Vicent Camps, mestre de mestres, el rapsoda encarregat de donar veu als records de Juli acompanyat d'aquest blues primari deliciós tan de New Orleans, delicatessen. Tripi demostra la gran mestria d'aquest grup ben avingut en fer cançons rodones amb Àlvar Carpí cantant les línies de Juli Camarasa amb una intro més be minimalista però que va tensant poc a poc fins l'eclosió final, molt bona, i a més moderna.

En ple segle XXI, quan ja tothom donava per mort el format físic, és una alegria que els nostres poetes, músics i creatius estiguen vivint una edat d'or, tal volta ara no ho veiem tan clar, però estic segur que un dia podrem girar el cap enrere i sentir-nos orgullosos d'haver viscut aquests temps d'art i amistat, en aquest cas a més de punt comú on disseny, música i poesia han aconseguit junts confluir en una caixa meravellosa, un objecte que ven mirat és tot un luxe, literalment. En l'artístic aquest artefacte compleix amb nota alta el seu comés, doncs pense que no és gens fàcil en aquest dur la poesia al pla musical o la música a la dimensió poètica, mantindre l'atenció de l'oient amb una idiosincràsia tan pròpia i única, com poques vegades vista. Sobretot feu-me cas, i si algun dia veieu anunciat a prop l'espectacle no se'l perdeu doncs aquesta màquina del temps té la seva raó de ser al directe, per cert dut amb molta classe i bon gust, i que vos farà passar una gran estona en algun lloc càlid i especial fora de la quotidianitat.

Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada