Orfebreria pura. Senzillesa i bellesa sonora. Folk rock meravellós, de bellesa infinita signat pels germans Avett.
No han inventat la pólvora ni
esperen renovar la música, ni sacsejar-la amb noves sonoritats però ni falta
que els fa a aquests germanets de Carolina del Nord. Van debutar l'any 2002
però un servidor no els va conèixer fins a l'aparició de "Emotionalism"
(2007) i no, amb el que es van donar realment a conèixer a mig món, aquell
meravellós "I and love and You" (2009), ja amb Rick Rubin,
que va ser amb el que em van enamorar. Aquell disc contenia més d'una joia com "January wedding"
i "The perfect space", però aquell "Emotionalism"
en general em va agradar més. Podríem dir que allò que fan Seth i Scott Avett és
pura artesania, respecte per la tradició i per les coses ben fetes, per les
belles i irresistibles melodies, de bellesa incalculable. L'any 2012 ens va
arribar el seu disc "The Carpenter", tal vegada el seu millor
disc fins avui, doncs encara que els dos anteriors eren preciosos, i després
han facturat interessantíssims treballs, pot ser aquest disc sigui la
joia de la corona.
Com he comentat abans els Avett no
porten gens nou al planeta Terra, però el que fan ho fan molt bé. Segueixen la
línia marcada per The Band i el seu folk/rock americà de
melodies i veus perfectes, segueixen el manual dels Jayhawks, d'això no hi
ha dubte. Pinzellades del millor Ryan Adams, el de so country, de les
melodies pop de Ron Sexsmith i aquest folk trist i melancòlic
del bo de James Taylor, d'això també hi ha una mica o almenys això em
sembla a mi. Però encara que dic que hi ha certa melancolia a la seva música
també és cert que a diferència d'altres treballs seus aquí hi ha una mica
d'optimisme. Tot comença amb la meravellosa "The onze and future carpenter",
aquesta t'enamora a la primera i obre el disc de manera perfecta, donant lloc a
un encadenament de temes boníssims. En el segon tall ja ens mostren el banjo i
les seves melodies de luxe marca de la casa. "Live and die"
m'encanta, és un bombonet. I "Winter in my heart" ens
mostra el seu costat sensible. Ja dic, amb aquestes tres cançons inicials tens
la seguretat que han donat amb la fórmula màgica, per sort segueixen encertant
amb, per exemple, "Pretty girl in Michigan" i el piano
juganer o amb l'alegre "I never knew you". No baixen
la pistonada durant el 90% del disc, no hi ha dubte que és un disc collonut
però personalment tinc una queixa, aquesta "Paul Newman vs the demons"
no em convenç, no em sedueix, em sobra. Sembla no estar feta pe aquest disc, no
quadre, i se la podien haver estalviat, per sort en acabar amb "Life"
et reconcilies i penses que si no hagués sigut per aquest petit error, estaríem
parlant d'un disc proper a l'excel·lent, pot ser, ho sigui igualment, segur que
el més accessible i el que resumeix millor la seva carrera i el seu estil
també. Particularment m'agrada molt aquest disc, cada vegada més. Us recomano la
seva escolta, no us en penedireu.
){kind=link}
0 Comentaris