Crònica concert Carles Pastor a La Casa Cantonera (11/06/2016)

Tenia moltes ganes de veure a Carles Pastor i als seus socis Juanjo Blanco i Jordi Silvestre en directe, i em va pillar a contrapeu el capo cantoner i amic Joanra demanant-me presentar el concert, ell sap que el disc que presentaven és molt important per a mi (tot i que parle pitjor que escric), en tot cas tot un honor introduir a un artista que admire i al qui respecte més enllà d'escenes musicals i estils. La seva música m'emociona i m'aplega com poques.

Com diu el meu amic Luis Saporta "No cal anar a Wisconsin, ni a Minesotta, ni a Ojaio per escoltar bon folk'n'roll, entre la Safor i la Vall d'Albaida el Carles Pastor ho borda, concertaso ahir en La Casa Cantonera" i em poguera haver quedat ací i també més ample que llarg perquè el senyor Saporta és una bona vara de mesurar concerts, que el seu bagatge té. Tota la raó i més si tractem d'enquadrar la música de Carles Pastor en les coordenades precises d'un cantautor a l'ús en termes folk de tall clàssic, discurs intents, lírica acurada i íntima, interpretació sentida, ciments d'acústica i harmònica, acolorit pel violí que cavalca entre el country i els seus orígens irlandesos a càrrec de Jordi Silvestre, i amb l'arxillaüt i l'acordió del mestre veterà Juanjo Blanco qui dóna un aire més proper i mediterrani a la seva arrel americana.

La cançó encarregada de trencar el gel va ser una versió de Concrete and Barbed Wire del cançoner clàssic de Lucinda Williams que va dur al seu terreny en un Anem cap al sud, qui em coneix sap que aquesta dona em fa sospirar a les hores baixes, a més que si de carreteres i viatges interiors va la cosa aquest 'Dies de ràdio' és un bon amant dels fantasmes de la 'Highway 20' que la de Louisiana ha editat aquest any. Carles començava amb nota alta, tot i que va anar agafant el to en ascendent a mida que desgranava un repertori basat en el seu últim disc, completat amb les cançons germanes de La noia del nord i amb algunes sorpreses més en forma de versions. Entre d'altres caigueren Carrereta 60, M'aclame a tu, Don't Cry i Dies de ràdio, foren recuperades El poble perdut, La lluna i Llàgrimes de Menorca. Un molt bon moment fou l'encontre amb el poeta Vicent Nàcher qui va recitar la catàrtica Zona zero inclòs al disc, un plaer a més parlar amb ell i compartir la nostra estima per aquestes cançons.

La tonada instrumental Ireland Song ens va treure les palmes amb la seva vivacitat de taverna i festa, van caure altres versions com M'aclame a tu de l'Ovidi amb la que els allí assistents l'acompanyàrem, va ser un moment per a guardar a la memòria (i segur que també per sort en algun vídeo de la casa) la revisió de la Llavor voladora en presència d'Òscar Briz, entre el públic, i que Carles va brodar no limitant-se a la còpia, més be duent-se-la al seu terreny i fent-la seua. El clímax del concert va vindre amb la interpretació de la senzilla Germà, molt sentida, la pell de borró. De records salvatges de joventut en la seva besant amb més 'roll' que 'folk' va ser la inèdita El blues del taverner amb la que sol tancar els seus directes. Els aplaudiments obligaren al cantautor de la Safor a fer-nos un bis, i així, amb un molt bon gust de boca va despedir la vetllada amb Demà, altra cançó favorita que a tot pare li hagués agradat fer al seu fill.

Al capdavall va ser un molt bon concert de folk acústic dut amb l'emoció adient al repertori que el compon, afavorit per les distàncies curtes de La Casa Cantonera i al que només li vaig veure un 'però' per l'assistència que esperava major. No obstant en una època plena de grans esdeveniments més tirats cap a modes dominants, vam ser els suficients els qui comprovàrem que de vegades als llocs menys transitats és on quasi sempre fan acte de presència l'emoció i la veritat de la música de manera tan natural com el respirar, aquest dissabte va passar de nou de la mà d'un veritable outsider independent i únic com Carles Pastor, sense trampa ni cartró. Molt recomanable el seu directe.

Per Chals Roig

https://carlespastordiesderadio.bandcamp.com
http://lacasacantonera.org/