Sea Pinks - Soft Days (CF Records, 2016)

Pop undergroun i independent, del de debò.

Sea Pinks és el grup d'esplai on Neil Brogan ha desenvolupat al llarg dels anys la seva visió particular al marge de la banda mare Girl Names, grup escocès on exerceix les seves tasques com a bateria. En condicions normals no m'hagués cridat l'atenció, doncs grups de pop que pretesament s'adscriuen amb lleugeresa al so independent i underground de dècades pretèrites hi ha a patades, i en la majoria dels casos em resulten innocus, seré jo Senyor?.

Però en aquest continu separar la palla del gra em vaig trobar amb Dreaming Tracks de fa un parell d'anys i em va deixar descol·locat, em va cridar l'atenció, un magnífic disc a recuperar si és que no el coneixes, treballat i amb molts matisos perfectament acoblats que em resultar barroc i psych indistintament, una meravella que venia a confirmar que Neil Brogan anava de debò i ben disposat a que Sea Pinks superés la seva condició de projecte paral·lel. Amb aquesta quarta referència va gravar amb banda en l'estudi per primera vegada després d'uns quants discs (ben rebuts això si, atents a Freak Waves) on majorment va gravar tots els instruments.

Neil Brogan
Ara amb Soft Days, Brogan realitza una regressió en la producció respecte al seu antecessor i aposta per un repertori pensat i compost per al format trio, bateria, baix i guitarra, més simple però no menys gustós. I el ben cert és que ha aconseguit un disc amb molt d'encant, potser el seu disc més consistent fins a la data, i no sé perquè, però tinc la sensació que aquest any deixaran una mica més enrere aquesta exclusivitat que atresoren per donar-se a conèixer més àmpliament, almenys deurien per mereixer-ho atenent a les cançons, de les que em van guanyar d'entrada l'avançament Depth Of Field, i no només perquè no amaga la gran influència de The Go-Betweens, és que a més transmeten la màgia pròpia del grup de Robert Forster i Grant McLennan en els seus anys de màxima esplendor. Important que no us deixeu portar per la impressió que dóna la primera cançó del lot, doncs (I Don't Feel Like) Giving In encara que fabulosa juga a despistar per la seva marcada essència post-rock, baix gruixut i vista posada en els Joy Division, res més lluny de la realitat, quan comença Ordinary Daze desapareix tal impressió, això va de pop i guitarres, encara que no m'atreviria a emmarcar-los totalment al territori del power-pop arquetípic tant com influenciat pels Smiths.

De melodies i de guitarres que viatgen a través de les dècades tocant els 60, fixeu-vos en la tornada de Cold Reading,com uns Beach Boys d'haver estat un grup independent sonarien una mena a Green With Envy, o al meravellós pseudo-surf. Yr Horoscope. Molt presents els Smiths en cançons com Trend When You're Dead i una Everything in Sight d'harmonies californianes en procés buscant la llum. Miren al seu aire i sense complexos cap al power-pop clàssic de principis dels setanta, però també encaren les sonoritats més directes de finals d'aquesta mateixa dècada i al seu torn sortegen el brit-pop amb Down Dog. I Won't Let Go és una altra petita perla pop amb el mateix efecte hipnòtic que els loops orgànics de guitarra de Kurt Vile però sense haver de recórrer a l'excés en la durada. Acomiada el disc Soft Days, un fermall perfecte amb un peu ficat en les aigües plujoses de Echo & The Bunnymen.

Sea Pinks ha aconseguit subsistir a l'ombra i lluny dels bombàstics mitjans britànics que tot ho unflen, a la seva marxa ha crescut com un grup paral·lel sense pretensions, cosa que els dóna l'encant independent pur i sense tallar d'abans, semblen i sonen genuïns. Ara amb Soft Days es desmarquen del pop "indie" estilitzat per a anuncis publicitaris que tant agrada en l'actualitat, amb la gràcia que té Neil Brogan per a imprimir a la seva música la intensitat pròpia del millor pop guitarrer dels setanta i la melodia sixty apropiada, saltant-se amb encert l'herència del brit-pop dels noranta, cosa que em dóna la sensació que agradarà molt més als fonamentalistes i defensors dels vuitanta menys coneguts i alternatius, dècada de la que absorbeix gran part de la seva essència sonora, rugós i bàsic, amb la guitarra sempre com a protagonista, i un to melancòlic i vaporós, un meravellós disc de pop rodó i a qualificar d'underground del que feia temps no escoltava procedent de les illes britàniques. Hi ha petites perles desconegudes que val la pena recomanar com aquesta. Molt bon disc.


Podeu escoltar Soft Days al bandcamp de Sea Pinks:
https://seapinks.bandcamp.com/album/soft-days
Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada