A propòsit de Ginger Baker i una fusió nuclear anomenada Cream

Ginger Baker, 1966. (Foto: Phil Johnstone)
En física nuclear, es pot dir grosso modo que la fusió nuclear és el procés pel qual diversos nuclis atòmics de càrrega similar s'uneixen i formen un nucli més pesat. Doncs bé, als anys seixanta, tres músics extraordinaris: Jack Bruce, Eric Clapton i Ginger Baker, es van unir i van formar una banda anomenada Cream que va definir les bases d'un rock intens que s'ha projectat fins els nostres dies.

L'evolució de la música sempre ha estat molt vinculada a la tecnologia. Per exemple, el desenvolupament de la guitarra elèctrica en la dècada dels quaranta va permetre el naixement del rock-and-roll durant la dècada següent. Així, en aquests anys arriba un punt en el qual la línia divisòria entre R&B i Rock-and-Roll es dilueix tant que sovint cal plantejar-se si no va ser la substitució del saxo per guitarra, com a instrument solista, el que marca la diferència més evident. Per aquest motiu, la figura de Chuck Berry és cabdal per a entendre el pas definitiu que donaria peu al naixement del rock com l'entenem hui en dia. Tanmateix, durant els anys seixanta, una de les grans revolucions de la música popular del segle XX es va produir a Europa i va ser conseqüència de la tècnica de tres músics prodigiosos que es van fusionar per a crear un so molt personal: Cream, un projecte en el qual van desenrotllar tot el seu talent innat.

En aquest sentit, no és agosarat afirmar que la tècnica de jazz del bateria Ginger Baker és la clau perquè el so fora tan innovador i diferent de tot el que s'havia escoltat fins aleshores; indubtablement, la percussió articulava la sonoritat del baix i la guitarra a través del fonament de qualsevol expressió "roquera": el ritme i el tempo. Així doncs, el talent, les creacions i les versions al·lucinants del grup són el resultat d'una formació i uns referents molt concrets que es troben en el blues, el pop i la psicodèlia del moment, però també en les arrels jazzístiques de Jack Bruce i de Ginger Baker (que havien format part del "combo" de R&B-jazz, The Graham Bond Organization); però cal insistir, sobretot, en la prodigiosa personalitat musical de Ginger Baker que mai ha deixat de reivindicar els seus bateries de capçalera: Elvin Jones, Art Blakey, Phil Seamen i Max Roach.

Pel que fa a la transcendència de la música de Cream, existeix un gran consens en què va ser una de les primeres expressions de rock sobre les quals s'erigiren les bases que, a partir dels setanta, permetrien l'evolució del rock progressiu i del hard-rock (que dominarien bona part d'aquesta dècada). A més a més, Cream és una de les fonts d'inspiració directes del grup que va establir els fonaments sobre els quals es construiria tot el metal que esdevindria durant les dècades següents: Black Sabbath; i per cert, no és casual la connexió d'aquesta banda amb els ritmes jazzístics: el bateria Bill Ward cita, entre les seues màximes influències, a Buddy Rich i Gene Krupa.

Cream: Jack  Bruce, Ginger Baker, Eric Clapton

Curiosament i anecdòtica, en el magnífic documental "Beware of Mr Baker" (2012), quan li fan referència a la seua responsabilitat en el naixement del heavy metal, Ginger Baker afirma amb contundència que hauria d'haver-hi avortat i ho explica en els següents termes: "(...) em diuen 'Man, eres la meua influència, la manera en què colpejaves la bateria'. No sembla que entenguen que la colpejava d'aquesta forma per a sentir el que estava tocant. Era ràbia, no gaudia i era dolorós. Sofria en l'escenari a causa d'aquesta merda de volum. No m'agradava llavors i ara m'agrada fins i tot menys". En una entrevista, Rory Gallagher també es distanciava d'aquest estil, en el qual, sens dubte, la seua forma d'interpretar el blues-rock va deixar una forta empremta durant els primers anys: "És fàcil veure's perdut entre tantes bandes de heavy metal. Hi ha massa grups que sonen pareguts (...) en general hi ha una gran carència de personalitat".

Ara bé, lluny de situar el focus d'atenció en el heavy metal, aquestes opinions de Ginger Baker i Rory Gallagher, serveixen per a reflexionar sobre la forma en què, després dels seixanta i primera meitat dels setanta, el rock en sentit ampli (però amb personalitat pròpia, i diferenciat del pop o de les formes primàries de rock-and-roll) es va anquilosar progressivament; i sobre com va començar un procés d'entotsolament, a partir de la dècada dels vuitanta, que (tret d'honroses excepcions) ha aportat poca cosa més enllà de l'obsessió pel volum; l'adopció de les innovacions tecnològiques sense més; i una estètica determinada que poc tenen a veure amb la música i la seua essència tècnica, creativa i emocional. Consegüentment, tot plegat esdevé en aquesta gran carència de personalitat (a la qual es referia Rory Gallagher -en el seu cas, sobre un estil concret dins del rock en sentit ampli-); i que, en l'era de la globalització, s'ha generalitzat i encara s'ha aguditzat més. No obstant això, cal reconéixer que mai ens han faltat les bones cançons de rock (any darrere any, des dels seus inicis), ni tampoc discos que, sens dubte, formen part de la nostra experiència vital. 

En fi, ja siga a causa de la tecnologia, la tècnica o la mera oportunitat, la innovació i l'evolució del rock sovint ha vingut esperonada per un estímul extern i diferent del talent; ara bé, mai haguera sigut possible sense la personalitat i la creativitat necessàries per a articular la tècnica instrumental i/o la tecnologia. A banda de les circumstàncies particulars del moment (en què està canviant la forma d'escoltar la música), actualment el món del rock està patint la mateixa incertesa que pateix tothom en qualsevol altre àmbit, i pareix que els músics romanen en un procés en el qual el conservadorisme impossibilita obtenir un resultat més enllà del mimetisme més o menys encertat. A més a més, no podem celebrar la quantitat, i oblidar que cal exigir (i exigir-nos) qualitat en qualsevol escenari de la vida. Així que, de la mateixa manera que el públic no té més remei que canviar la forma de percebre la música (a través de la formació d'un criteri imprescindible), el músic hauria de prendre consciència de la sana ambició d'intentar anar un pas més enllà (es tracta de connectar i deixar pòsit en una comunitat, més gran o més menuda; si no tot es queda en un mer exercici d'estil -en el millor dels casos-). En aquest sentit, no sé si haurà de passar tant per la tecnologia, com per la tècnica o la interacció estilística (com va ser el cas de Cream). Evidentment i al marge de consideracions mercantils, aquesta virtut haurà d'estar ben dirigida i fusionada amb la creativitat necessària per a tocar un instrument en concret que, potser, no haurà de ser necessàriament la guitarra, o sí? En qualsevol cas, o el "rock" surt de la zona de conformisme en què està instal·lat o podrà seguir queixant-se de la seua mala sort fins a l'infinit, perquè morir no morirà mai i encara queda molta música per descobrir.  

 

Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada