Small Faces - Small Faces (1966)

Jo sé que a molts els hagués agradat viure l'esclat hippie americà amb una garlanda de flors, passat de tripi i corrent pel terme en pilotes al ritme de la psicodèlia, quina època!, signava ara mateix només per passar un cap de setmana de vacances a l'Estiu de l'Amor. Però compte que no ho canviaria per l'estiu anterior a Londres, la Swingin London també té un gran encant, encara que pel meu vestuari possiblement em tornessin a la meva època d'un puntelló. En aquells anys es vivia un optimisme desbordant per tot arreu, arribaven bons temps i l'economia caminava vent en popa, amb ella la working class que tenia ja un cert poder adquisitiu prenia certa entitat. En aquest aspecte, aquestos anys representen molt bé la nostra essència de classe mitjana, l'orgull de pertànyer-hi, poder triar que ser / fer, i sobretot i tractant-se d'Carnaby Street, triar que posar-se.

I es que en açò de les poltrones i vitrines dels clàssics del rock, a Small Faces els tinc en els primers llocs tot i que no solen reivindicar-se amb tanta claredat com altres contemporanis, potser per la seva curta durada, o potser els deixés a mig camí el no haver consumat el seu èxit als EU, primordial aleshores. Normalment han estat referits com el precedent al grup de Rod Stewart i Ronnie Wood, noms més populars en els 70 amb els Faces, o com el grup de Steve Marriott abans dels Humble Pie, quan no, i en general, dins d'un marc exclusivament Mod, un gran error almenys per a algú com jo, de la parròquia mística de Sant Plonk de Fishpool, que sóc el més allunyat al mod mitjà començant per les meves camises a quadres. Ara amb l'avantatge i la còmoda posició que confereix el pas del temps, draps a banda, percebo en la música dels Small Faces alguns detalls fora de sèrie i poques vegades superat per qualsevol dels grups de llavors i formacions posteriors. Anem a la disjuntiva per deixar clar que no em feu triar mai entre aquest debut i el dels Who, els dos van de la mà independentment de qui va ser primer, encara que com a grup i en el còmput global sempre vaig tenir major debilitat pels Small Faces, diguem que per tota la sofisticació que desenvoluparien els quadrophènics a posteriori i que no hi ha manera que se m'enduguen a l'hort.

Val, tenim clar que Elvis Presley va sacsejar primer amb els seus malucs la pantalla de l'Ed Sullivan Show, i que els Beatles i els Rolling Stones van posar a la joventut en peu de guerra, encara caminaven demostrant el seu absolut putoamisme (ambdós grups són els reis indiscutibles) quan a la potència viril dels Who des de l'oest de Londres, i la mordacitat dels Kinks des del nord, s'unien quatre joves de l'East End, des de Pimlico, que es van apoderar de tot el 66, van ser la banda que millor va representar la Swinging London, denominació que els va acompanyar fins el final des de la seva estrena aquella mateixa primavera quan la ràdio pirata més fashion de UK va donar nom a aquest moviment cultural. 

Cal no oblidar que van estar tot l'any anterior recorrent els bars i clubs més cutres de l'extraradi londinenc fins que van treure single, Don Arden, cap de la Decca, va apostar per ells i els va col·locar en els charts a cop de talonari, i amb Whatcha Gonna Do About It van estar catorze setmanes a la part alta, llavors els va portar de compres per Carnaby Street, i per rematar van plasmar el seu repertori de directe quasi del tiró i sense pensar, doncs el tenien més que sabut, més algunes noves cançons del nou tàndem Lane/Marriott, a partir d'aquí van estar presents a TV, portades, ràdios, premsa groga i musical, no existia res més cool en el rock, uns dedicated follower of fashion (que cantarien els Kinks aquell mateix any).

En aquest primer disc hi ha cançons que són un autèntic canó, que em perdoni Sam Cooke que està en els cels de Harlem i és un intocable i jo que no vull posar-ho en dubte en absolut, però el seu gran èxit Shake no el canvio per la versió que aquí va quedar per a la posteritat, hard-soul que li treu a l'original el seu semblant de gingle publicitari. I Come On Children, que val, Keith Moon era un cafre i en directe ell només valia l'entrada, però aspall amb Kenney Jones que no es queda enrere, a més que despiporre elèctric, parteixen d'un motiu principal per a continuació deixar-se portar per l'èxtasi gospel-rockero, i no és que Ronnie Lane cantés malament, és que Steve Marriott es menjava a qualsevol que estigués al seu costat, impressionant. I si us plau ... You Better Believe It, una altra versió del disc, sense paraules, aquí s'escampa tot el poder adquirit l'any anterior rodant amb versions de Ray Charles, Booker T i James Brown en la seva particular visió del R&B americà, matisant la grandesa que mostrarien dos anys abans els Rolling Stones, versió del poc valorat Kenny Lynch i el sempre recurrent Ragovoy (Time Is On My Side, Piece Of My Heart ...) deixada anar amb cruesa, desbocada i hormonal.

 It's Too Late de la qual no podem obviar The Goods Are Gone dels Who d'un any abans com a precedent immediat, i Jimmy Page que acudia a veure'ls gravar en Birmingham i només pensava en que volia tindre tanta classe com ell. I es que no es pot ser més cool, fins i tot quan baixen les revolucions i la intensitat davant cançons com One Night Stand. Segueixen amb pas xulesc per Carnaby Street amb el punch del Everybody Needs Somebody To Love en aquest Whatcha Gonna Do About It i un riff agafat prestat a Pete Townshend, i un Marriott deixant-se la gola.

I atenció a Sorry She's Mine, la primera cançó de l'estiu de la història de la música, de nou escrita pel poc valorat Kenny Lynch (un dels cantants més pop del pop anglès), les seves cançons troben en els Small Faces uns perfectes aliats. Aquests joves green onions continuen el seu hard-soul power-chords en Own Up Time amb Ian McLagan estampant de colorit amb cada riff de la seu teclat estil Booker T inconfusible. I no és un secret, que igual que You Need Loving és Willie Dixon reinventat, també és pedra angular del posterior so Led Zeppelin, en el fraseig vocal i guitarrer, cosa que van admetre a posteriori Plant / Page, i fa pensar respete a la importància del grup encara que només sigui com a so seminal de tot el hard-rock de la dècada posterior, Humble Pie inclosos. Do not Stop What You'r Doing és el més del so britànic més modern de l'època, continua el feeling de jam session amb la fantàstica I Too D llançant riffs, amb un Marriott en estat de gràcia, i amb el tàndem Lane/Marriott greixat com mai en la composició. Tanca el disc Sha-la-la-la-Lee, cançó de Kenny Lynch gravada per imposició de Don Arden en el seu particular afany per aconseguir quanta més popularitat possible, la més pop i inofensiva, amb molt d'encant escoltat ara en la distància, encara que al grup mai li va agradar. Comentar que el sr.Arden era un mafiós de tom i llom que per una paga miserable i uns quants vestits tenia al grup més cool del moment, la banda no va veure ni un duro dels beneficis obtinguts, injustícia contractual que es va solucionar entrats els 90, ja sense Marriott, ni Lane, ja veieu, mafiosos hi ha a tot arreu. En el seu moment va provocar la sortida de la banda del segell Decca i la seva consegüent fitxatge pel nou segell independent Inmediate.

La música dels Small Faces era la més negra d'entre tots els blancs (no oblidem mai a Eric Burdon), sense concessions, volien emular els seus ídols i van aconseguir amb una formació típica de rock un estil únic i potent. A més les cançons originals són perfectes, algunes adaptades amb gràcia dels clàssics soul. Encara estava per arribar el punt més alt del grup, artísticament parlant, començant uns mesos més tard quan van desplaçar del número 1 als intocables Beatles amb el single All Or Nothing, i més tard regant el seu breu (si no comptem etapa Faces pels evidents canvis de formació) però impol·lut llegat amb altres singles rodons com Itchycoo Park, Tin Soldier i Lazy Sunday, aquesta última inclosa en la seva obra mestra Ogdens 'Nut Gone Flake.

Un grup on cada membre va ser primordial, ja amb Ian McLagan substituint Jimmy Winston des d'uns mesos abans d'aquest disc i que va donar més consistència al discurs soul vessant green onions, un Kenney Jones que imprimia classe i força per igual, i Ronnie Lane que va ser enginyós en les composicions i perfecte partener del tàndem amb Steve Marriott. I a Marriott caldria ficar-lo entre Roger Daltrey i Robert Plant quan es parla de millors vocalistes clàssics del rock, va ser el frontman absolut, guitar-hero i autèntic showman, el millor de la seva generació amb diferència.

Aquest primer disc no té res a envejar al debut dels Rolling Stones, ni al dels Who, plasma a la perfecció el millor estiu, al costat del de l'amor, que es recorda dels anys 60, riffs de guitarra potents, hard-soul, melodies amb ganxo i quatre tipus que gaudien amb el que feien. Una de les meves debilitats, un grandíssim disc.

Per Chals Roig