And now... the news... "American Caesar" Iggy Pop (1993)

Últimament porto "Ready to die" a sobre a tota hora, sé que no serà un dels seus discos més llorejats, sobretot per acompanyar la titularitat amb els Stooges com ja vaig ressenyar, però diguin el que us diguin, i llegiu el que llegiu, és un bon disc de rock (a seques). Remet a la mítica banda només pel so i riffs de la guitarra, per les cançons a l'Iggy Pop en solitari més musculós i abrasiu, també al millor crooner en les cançons més suaus, el menyspreat "Skull Ring" podria ser un bon precedent, però per la meva pròpia experiència i per ser el disc amb el que vaig descobrir a la Iguana de Detroit, em quedo amb "American Caesar", per a mi (repeteixo: per a mi) el seu millor disc, almenys el que més he gaudit i gaudeixo a dia d'avui.

La carrera d'Iggy Pop ha passat per més baixos que alts, és un artista del qual no sorprenen les ensopegades, arrossega un passat gloriós com a padrí del punk que potser li pesi massa per a un artista instintiu de les seves característiques, i a més tingui prou culpa de la seva irregularitat en comparació. Però al mateix temps, és convenient no donar-li mai per perdut, quan menys t'ho esperes i en el relax de la manca d'expectatives, Iggy Pop té la capacitat de re-inventar-se passant-se pel folre, com sol ser normal en ell, qualsevol consideració políticament correcta que pugui haver de qualsevol realitat contractual, en el fons i en les formes. Posem-nos en situació.


Després dels Stooges, va venir el disc amb James Williamson, i els seus dos primers en solitari sota l'ala de Bowie, la carrera d'Iggy Pop semblava tenir a la seva disposició el trampolí perfecte per ser considerat artista clàssic sorgit dels 70 a tenir en compte, com va passar amb Lou Reed anys enrere. Però els 80, com a molts altres, no li van fer gaire bé, va tenir moments bons però aïllats entre discos que difuminaven en certa manera el seu poder cru (potser fora convenient revisar la seva obra menys coneguda per evitar errors de càlcul i premsa. Igual ens sorprendríem ).

Arribat l'últim tram de la dècada del sintetitzador i la caixa de ritmes, va arribar "Instinc" (1988), que no era un disc rodó ni molt menys, encara que si em sorprèn la baixa puntuació de reconeguts resenyistes (All Music posem per cas), llavors tenia la força i la cruesa que tan bé sap destil·lar quan vol, hi ha bones cançons de rock sense adulterar, llavors molts l'escoltarem sense saber-ho en el Sonic Temple dels Cult. Es mastegava el seu retorn més encertat. Això va ocórrer amb "Brick by brick" (1990), disc amb productor i col·laboracions de luxe, d'on continua agafant algunes de les cançons fixes del seu repertori a dia d'avuí, també moltes ben rodones per omplir estadis i arribar a llistes d'èxit. Semblava haver-ho posat tot per a aconseguir la rellevància que el traiguera de la seva letargia, Iggy Pop tornava a l'actualitat.

Tres anys després, en plena voràgine del rock alternatiu de principis dels 90, Iggy Pop va editar al setembre del 93 "American Caesar", donava així continuïtat a un dels seus majors encerts comercials, i sense ningú esperar-ho, va facturar un dels discos més complets de la seva discografia. Ningú esperava que tornés a brillar amb un disc tan polièdric, cru, rugós i elèctric per una banda, i per una altra més introspectiu, tranquil i acústic. Sota el meu punt de vista, en essència lírica supera el nihilisme hormonal de la seva etapa clàssica, un disc equilibrat parlant sota els paràmetres del seu propi univers particular.

En el seu dia vaig tenir la sort de disposar del doble vinil en la meva breu però intensa etapa punxa-discos, i més enllà de qualsevol apreciació sobre el format i qualitat sonora (evident per a mi respecte al cd a mateixes condicions de reproducció), aquell doble vinil em va ensenyar la capacitat d'un tracklist de cançons disposades en cares separades com a part fonamental de la personalitat de la mateixa obra, en aquest cas quatre cares amb personalitat pròpia on a cada temporada el protagonisme anava passant d'unes cançons a altres, una apreciació que suposo que als nascuts amb la música en cd els sonarà estrany  i als natius del mp3 ja d'inabastable comprensió, però molts m'entendreu el que dic.


A la cara A sempre va dominar "Wild America", riff dissonant, una canyonada que donava el seu cop de puny sobre la taula per reafirmar després de dècades i mentrestant el grunge ho plenava tot, qui era el padrí de qui. Amb el temps va ser "Mixin' The Colors" la que va guanyar la partida, una de les seves lletres més inspirades, una oda a la música com a instrument per a la fraternitat, menys visceral i llunyana al seu passat Stooge, però que donava la raó de ser a la seva carrera en solitari i confirmava la seva evolució sense fissures a partir dels seus malmesos anys 80.

La cara B va ser l'última que vaig acabar apreciant, "F__in 'Alone" i "Highway Road" són ara cançons imprescindibles quan punxe aquesta meravella, aquesta última la considero una de les seves obres mestres, el seu costat més acústic i personal, una delícia pseudo-country que d'haver estat editada avui en dia la parròquia americana li besaria el cul.

La cara C comença amb una de les meves preferides de la seva carrera, potser la cançó que més vegades he escoltat d'Iggy Pop, "Beside you" és un balada on Iggy Pop s'alça amb la matrícula d'honor crooner, idònia per aixecar encenedors, en el seu dia també per a cremar material fungible, si es prefereix. I tot sense deixar en l'oblit el doblet "Sickness" i "Boogie Boy", dues cançons molt dignes de portar la signatura Stooges, guitarres abrasives i vocalista desbocat, rock sense concessions.


La cara D té la culpa dels meus bons records amb aquest disc, la versió de "Louie Louie" de Richard Berry potser sigui la millor versió mai gravada, a dia d'avui la prefereixo a la dels Kingsmen, a més aquí Iggy es va permetre el luxe d'afegir la seva lletra no deixant canya dreta, la seguretat social, l'educació, Bush i els seus embolics, actualitzava un dels estàndards més revisats i volguts del rock. Aquesta va acompanyar les nits de farra fins altes hores de la matinada breus moments abans que l'encarregat encengués les llums. "Caesar" és un spoken word, declaració d'intencions on amplia i detalla els dards llançats amb l'anterior versió, gairebé vuit minuts en què la Iguana anomena a les coses pel seu nom, una cançó molt actual salvant els aforismes propis de l'època, i tanca "Girls Of NY" confirmant que no només Lou Reed és capaç de "no-cantar" a la perfecció.

Feia temps que tenia ganes d'introduir amb el "And now the news..." i d'homenatjar "American Caesar", més que per la seva repercussió general, que no arribo a tenir clar si la va tenir en realitat, per la influència que va suposar en els meus gustos en aquella època, em va obrir un món que desconeixia  més enllà dels grups de rock alternatius de principis dels 90 i dels imprescindibles del punk de finals dels 70. Tres anys després d'aquest disc la pel·lícula "Trainspotting" consolidava per fí l'estatus com a clàssic del padrí del punk, la Iguana de Detroit, Iggy Pop.


Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada