Gran Teatro Amaro, dia 17 de maig en el pati de LaCasaCalba

«How nice the music might be, only on the stage everything fell into place, with urgency and strength, driven by our personalities. We always played unamplified, even the vocals, but created a theatrical atmosphere. This allowed us to have an intimacy, a contact with the audience which would be impossible to achieve with amplifiers» Robert Van Der Tol

Una de tantes alegries de col·laborar amb La Casa Calba ha estat conèixer personalment al grup catalano-holandès Il Gran Teatro Amaro, un grup desconegut a un nivell ampli, encara que la seva carrera es remunta a 1990, amb la consigna d'actuar en rigorós acústic i normalment davant d'audiències reduïdes. 

Fa un parell d'anys vaig acudir a Tavernes a la crida calbista, només per l'entusiasme de Francesc vaig entendre que aquell grup, per a mi desconegut, havia de ser important tot i que abans no vaig aconseguir ni una sola dada a la xarxa, anava més o menys a cegues. Havia intentat aconseguir algun lloc més ampli amb les consegüents negatives per part de les institucions de torn, només el pati de LaCasaCalba i el Col·legi Major Lluís Vivies rebrien a l'expedició catalana-holandesa, són aquests petits detalls que arrosseguem i que deixen veure la sempre poca consideració que se li ha tingut a la cultura per als que gestionen la nostra vida en societat.

Al matí, i amb un cert retard, va arribar una furgoneta blanca feta pols, i ens vam disposar a descarregar tot l'instrumental. D'aquella furgoneta, a més d'uns quants holandesos com armaris, va sortir un contrabaix, una immensa marimba, bateria, percussió, guitarres, mandolines, acordió, xilòfon, teclat i tots els aparells que agraden utilitzar a Gat. Però abans de deixar l'escenari preparat compartirem sobretaula.

Seure al costat d'artistes de la talla d'Il Gran Teatre Amaro va ser tota una experiència vital, divertida i molt il·lustrativa, segons ens van explicar, un bon dia van decidir pujar a la furgoneta per actuar allà on els deixessin, i ho farien mentre el cos resistís, aliens a circuits "indiemainstream", sales i auditoris de gran aforament, cosa ja difícil en aquest país moltes vegades monocromàtic. 

La seva única condició sempre va ser no utilitzar amplificació, doncs la seva música tracta d'estirar l'acústica i aconseguir que l'audiència capti cada matís sonor, percebre la fusta dels instruments de corda, la ressonància del metall, sons al natural, sense etapes, ni filtres, ni taules de mescla, un ball d'harmònics, tons i timbres amb un colorit difícil de trobar en l'actualitat musical, a més d'una gran profunditat en les formes i portant l'experimentació a un terreny on no causa rebuig a l'oient mitjà.

Injustament etiquetats com "avant-garde", fins i tot "músiques del món", ells prefereixen anomenar-la transeuropea d'entreguerres, on recullen influències de la chanson francesa, del folk germànic, aires cabareters, sonoritats jazz, cançó popular italiana, melodies que evoquen una tradició poques vegades utilitzada, com un deja vu del que podria haver estat la cultura occidental i mai va ser, llustrós ventall d'influències i fonts basades en la tradició europea en el seu sentit més ampli, que no sona desfasat, resulta atractiu, i no li cal creuar l'Atlàntic. Cançons de vegades divertides i directes, altres amb una emotivitat capaç de fer un nus a la gola.

Robert Van Der Tol és el compositor i membre més antic dels Amaro, viu a Groningen i és un habitual col·laborador de la Dogtroep Theatre Company, una de les companyies més prestigioses i internacionals d'Holanda. Sobre Robert recau el pes en les composicions del grup, és un líder nat i la seva presència a l'escenari imposa, amb una veu portentosa, potent i expressiva a parts iguals.

El català Gat és el segon músic més antic de la banda. Toca en ella des de 1995. També forma part de la Bel Canto Orchestra de Pascal Comelade,dels Mecano de Pierre Bastien i del duet Raeo juntament amb el trompetista nord americà Mark Cunningham. Col·labora també amb Pau Riba, Ànima Tadema o CaboSanRoque. I és fundador i director del segell discogràfic G33Grecords, el qual compleix 25 anys de vida independent. A més és productor i tècnic de so.

La resta de músics viu a Amsterdam, Mischa Kool toca amb els Amaro des de 1997, Panc Daaler és professor de percussió al conservatori d'Amsterdam, i Peter Van Us és l'última incorporació en tasques d'acordió i metal·lòfon, va debutar en la mateixa gira de 2011.

Els seus concerts són intensos i no deixen indiferent a ningú, ja des de la primera cançó saps que són la classe d'artistes fets d'una pasta especial, tant és que l'audiència siguin desenes o centenars, el seu habitat natural és davant del públic i saben desprendre passió per la música a cada moment. Robert és un portent, capaç de cantar en anglès, alemany, italià, francès, castellà, holandès ... i fan seves tant clàssics, com tonades populars que van trobant al seu pas. El seu viatge sònic no et portarà pels paisatges estereotipats i tan gastats, amb ells pots recórrer molts racons coneguts i altres per conèixer d'aquesta vella Europa, que encara que ranquejant continua guardant molts tresors, com il Gran Teatre Amaro. Aquest any passat van repetir a La Casa Calba i van presentar el seu nou disc Souvenirs de Miralles.

Si encara no els has vist, a la tercera va la vençuda, no te'ls pots perdre, a més aquesta vegada tens l'oportunitat de compartir taula amb ells.

(Si voleu reservar lloc i/o sopar amb ells, dirigiu-se al correu comandes@lacasacalba.org)

Carácter y tablas, Robert Van Der Tol

El seu arsenal és digne de menció:
Robert Van Der Tol - guitarres, ukulele, banjo, piano, composició.
Mischa Kool - contrabaix, serra musical.
Gat - mandolina, percussió, objectes varis.
Panc Daalder - tambors, percussió, marimba, piano.
Peter Van Os - acordió, metal·lòfon, trombó de vares.

Aquí teniu la seva interessant discografía de la que he anat deixant les portades pel post:
Port Famine (1991, Recomended Records, Suïssa; RecDec 43, Alemanya).

Hotel Brennessel (1993, Recomended Records, Suïssa; RecDec 56, Alemanya).
Piazza Orphelins (1995, Recomended Records, Suïssa; RecDec 69, Alemanya; G33Grecords, Catalunya).
La Vie on Rouge (2002, G33Grecords, Catalunya). 
Souvenirs de Miralles (2012, G33Grecords, Catalunya)

És tan difícil trobar una ressenya d'ells que no he pogut deixar passar dues sentides mencions, la primera la vaig trobar al blog El Capitán Lillo i parla de la seva actuació a Osca dies després del seu pas per La Casa Calba. 

«Una música que sembla no tenir arrels geogràfiques, però que en realitat és un compendi de totes elles. Il Gran Teatro Amaro és un grup d'una altra era, el somni d'una Europa idealitzada, culta, bohèmia, nostàlgica i avantguardista. Com si es tractés d'una barreja de la Penguin Cafe Orchestra amb Kurt Weill, Nick Cave i Pascal Comelade, el Gran Teatre Amaro ofereix la possibilitat d'evocar una Europa només possible en la imaginació. Una delicada meravella »

I aquesta de més baix aparèixer al Diario del Alto Aragón el 19 de maig del 2009 també al seu pas per terres aragoneses, per J. Pere Gállego:

«Com un tren exprés transeuropeu, un d'aquests trens d'abans que es desplaçaven lentament per les vies quan els viatges duraven el temps suficient per gaudir del paisatge, un tren nocturn que passa per molts països buscant els seus racons més amagats i suggerents, carrerons foscos i locals plens de fum, el Gran Teatro Amaro recorre el temps i la distància amb una música que parteix de l'època d'entreguerres i reprèn la tradició europea que va truncar el nazisme, aquesta afortunada col·lisió dels aires canalles i cabareters procedents de l'evolució de folklores i músiques populars tradicionals amb les avantguardes artístiques i la músiques clàssiques des d'una perspectiva totalment contemporània, influenciats per Kurt Weill però també per Yann Tiersen, Brian Eno o Penguin Cafe Orchestra » 

Aquí teniu 15 minutos de aquell día tan especial:

En Veengle podeu veure quasi tots els vídeos dels Gran Teatro Amaro.