"The Next Day" David Bowie

Mig planeta l'havia enterrat artísticament després del seu atac al cor al Reality Tour, es començava a donar per bo l'epitafi de la seva última trilogia, i encara que en contrast amb la seva obra era evident que no transcendiria entre els seus grans clàssics, hi havien molt bones cançons, em quede amb "Thursday's child" (inclós en "Hours") com a un bon exemple de la seva inmensitat.

Llavors apareix gairebé en un flash "The Next Day" amb un adelant que jugava a distraure amb el seu aire malenconiós, el més extrany, al meu entendre, va ser des del principi la portada, de no agradar-me gens, ara li trobe fins i tot la gràcia.

Bowie té en contra un parell de desavantatges, primer una obra que ni ell ha superat i segon una sobreinformació considerable, dic jo que conscient d'aquestes grans veritats juga les seves cartes, cosa que tractant-se de Bowie era evident que cada detall seria important, no només la sonoritat i la producció, i la portada és bona prova d'això, singular disseny que la veig amb una mica de mala llet, potser el fet que et mesurin amb el teu passat facis el que facis alguna cosa tindrà a veure.

Però res més lluny d'intentar inventar un personatge que encarne al "artista clàssic del rock a la 3ª edat" amb un so pausat, acústic i amb una lírica que incita a la reflexió sàvia, opta per una altra lògica diferent assaltant el seu propi llegat de manera perpendicular, m'agrada la seva manera de desfer-se dels prejudicis externes, ell posa ja el seus de sèrie, i es reafirma recordant-nos que ell és el primer que és conscient de seu llegat discogràfic.

Amb l'aspre de la lírica pareix que no li importe no agradar, clar, sabent per endavant que ens agradarà i que posarem aquest disc a continuació del Scary Monsters. Remata més prim amb la producció i l'equip que intervé. Un disc com aquest només se'l podria permetre el pare de Ziggy Stardust, Aladdine Sane i Hunky Dory, i al meu parer, surt guanyador de l'envit Bowie - Resta del Món.


Però malgrat la meva subjectiva adulació cap al disc i cap a l'artista, sóc incapaç de deixar una ressenya tancada a tan poc temps de la seva edició, l'estic gaudint com pocs, però el considere un disc dens que necessita de paciència suficient més enllà del temps de la notícia i la novetat.

Primer va ser l'avançament "Were Are We Now" cançó nostàlgica de bella factura que ha anat creixent amb cada escolta, després va ser la lletra sardònica de "The Stars (Are Out Tonight)" la qual em va atrapar durant dies, i ara mateix em fascina la rockera "(You will) Set the world on fire", amb Seeger, Ochs, Van Ronk i Dylan entre els seus versos, em sembla un gran homenatge a tots ells a més d'una crida a la insurrecció, sentir a Bowie cantant una cançó com aquesta simplement em posa els pels de punta.

Tot en el disc m'agrada, les guitarres sonen de vici i la interpretació de Bowie en concordança amb cada cançó, des del to cansat a la intensitat, passant per certa desídia, de vegades primmirat i segur, altres nostàlgic i malenconiós, accepto que hi ha alguna cançó que baixa el llistó, més ben dit, el seu llistó. Però en línies generals no podria haver creat un Bowie millor que el mostrat en "The Next Day", pur Bowie amb les seves virtuts i els seus defectes, i molt important, viu física i artísticament parlant, potser el principi d'un altre tram en la seva carrera que de seguir per aquí ens donarà més alegries, i això és suficient com per celebrar-ho, si us sembla.

Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada