Després de dos EP molt ben acollits, The Delta Saints tenen tota les paperetes per convertir-se en la banda revelació com ja van fer els Alabama Shakes l'any passat. I el seu debut Death Letter Jubilee pot convertir-se en un dels discos de la temporada (tot i el poc original que em resulta dir alguna cosa així al ritme de noves edicions).
Encara que més que una campanya per a la promoció del pròxim hype, l'interès pels Saints no sembla que s'hagi forjat des del caprici selectiu d'una publicació especialitzada, ni per obra i gràcia del talonari del seu segell (encara que tot ajuda), principalment s'han patejat els escenaris a consciència amb les seves primeres referències discogràfiques i s'han beneficiat del boca-orella.
De retruc han plasmat la seva pegada dels directes en els solcs d'aquestes cançons, aconseguint un disc d'energia hormonal a flor de pell, amb matisos gospel, una omnipresent harmònica de fabulosos riffs, guitarres afilades, secció rítmica apassionada i per moments hard-rock visceral amb cap artifici, molt blues, i una veu sud-setentera i potent, encara que també tenen moments més pausats de folk al·lucinat i country-blues espectral, i tot sense sonar estrictament a proposta d'arrels americanes, i ni tan sols l'etiqueta blues-rock els faria justícia.
Passat l'impacte de la cançó Death Letter Jubilee, que irremeiablement em va empènyer a fer-los cas, em quedo amb el blues de Jezebel, el folk de Out to Sea, els canvis de ritme de Sing To Me, el gospel de River, i el in crescendo folk-electricitat d'Old Man Fins i tot és disfrutable la pista fantasma d'aires dixieland després del potent i fantàstic blues-rock Jericho. Que no us enganyin aquestes particularitats que esmento, el gruix de les cançons malbaraten sobretot passió rockera i energia a dojo. Bona manera de perpetuar el bon rock pels escenaris, per cert, trepitjaran els nostres aquest estiu.
Tots aquests elements poden fer preveure que potser veiem Death Letter Jubilee com a uns dels favoritstant per als qui agrada utilitzar els termes més rockers, com per als qui els consideren amb la post-etiqueta alternatiu, o siga, que tothom els voldrà en el seu bàndol. Només espero que no es desinflin passat l'impacte del seu debut i l'entusiasme d'aconseguir el diploma de grup revelació de la temporada. Molt bon disc.
Encara que més que una campanya per a la promoció del pròxim hype, l'interès pels Saints no sembla que s'hagi forjat des del caprici selectiu d'una publicació especialitzada, ni per obra i gràcia del talonari del seu segell (encara que tot ajuda), principalment s'han patejat els escenaris a consciència amb les seves primeres referències discogràfiques i s'han beneficiat del boca-orella.
De retruc han plasmat la seva pegada dels directes en els solcs d'aquestes cançons, aconseguint un disc d'energia hormonal a flor de pell, amb matisos gospel, una omnipresent harmònica de fabulosos riffs, guitarres afilades, secció rítmica apassionada i per moments hard-rock visceral amb cap artifici, molt blues, i una veu sud-setentera i potent, encara que també tenen moments més pausats de folk al·lucinat i country-blues espectral, i tot sense sonar estrictament a proposta d'arrels americanes, i ni tan sols l'etiqueta blues-rock els faria justícia.
Passat l'impacte de la cançó Death Letter Jubilee, que irremeiablement em va empènyer a fer-los cas, em quedo amb el blues de Jezebel, el folk de Out to Sea, els canvis de ritme de Sing To Me, el gospel de River, i el in crescendo folk-electricitat d'Old Man Fins i tot és disfrutable la pista fantasma d'aires dixieland després del potent i fantàstic blues-rock Jericho. Que no us enganyin aquestes particularitats que esmento, el gruix de les cançons malbaraten sobretot passió rockera i energia a dojo. Bona manera de perpetuar el bon rock pels escenaris, per cert, trepitjaran els nostres aquest estiu.
Tots aquests elements poden fer preveure que potser veiem Death Letter Jubilee com a uns dels favoritstant per als qui agrada utilitzar els termes més rockers, com per als qui els consideren amb la post-etiqueta alternatiu, o siga, que tothom els voldrà en el seu bàndol. Només espero que no es desinflin passat l'impacte del seu debut i l'entusiasme d'aconseguir el diploma de grup revelació de la temporada. Molt bon disc.
.jpg)
){kind=link}
0 Comentaris