The Strange Boys - Be Brave (2010)

El garatge-rock no és un estil que hagi evolucionat massa en les darrers anys, per no dir gens ni mica, des de que The Monks tragueren el seu mític Black Monk Time a l'any 1965 fins a la irrupció dels Black Lips al 2003, l'última banda de garatge amb èxit. Hem tingut moments puntuals en els que l'entorn de les llistes de vendes ha girat el cap per a interessar-se per este estil.


Clar... sempre amb les reticències dels típics crítics espavilats que no tarden en injuriar amb els típics "això no és nou...", "... vaja... si sona igual que..." etc... a banda de aquestos fets puntuals l'escena garatgista sempre ha estat en actiu, en segon pla, com una pel·lícula de serie B.

Via d'escap habitual per a joves introspectius i tímids que passen desapercebuts en l'institut però que amb una bona Rickenbaker a la mà, la distorsió al 8, i un bon rythm and blues son capaços de despertar l'esperit del malaurat Brian Jones per a recrear una vegada més eixe so que ens resulta tan familiar i atemporal a parts iguals.
Dins d'aquestos paràmetres és mouen els xics estranys d'Austin, que amb aquest segon llarga duració confirmen el que podia intuir-se en el seu anterior "And The Girls Club", o sigui, que baix l'aspecte d'unes cançons simples s'amaguen composicions realment genials i refrescants, garatge agrest i blues àcid, tens, amb l'ull posat en aquell Dylan que reinventara la empanada elèctrica per a major glòria del R&R, però pot intuir-se un fons de música folk americana, alguna trallada beat, i un apropament lo-fi al Leonard Cohen més clàssic, que sí, que algun crític em dirà que això ja s'ha fet, però no amb aquesta genialitat. A destacar a demés de les fantàstiques composicions la veu de Sambol que recorda a un jove Dylan en temps del Song to Woody i els fantàstics solos del saxo que ja voldria Clarence Clemons tindre per a algun dels últims treballs del seu cap. Un xicot, en Ryan Sambol de només 23 anys que exerceix de líder de la banda, i que pese a l'aparença d'haver acabat l'institut abans d'ahir te una marcada personalitat que el fa desmarcar-se dels seus companys de correries. Actualment els Strange Boys están formats per el seu germà major Phillip al baix, Greg Enlow a la guitarra, Mike Lafranchi a la bateria, Jenna E. Thornhill corus i saxo i Tim Persley corus.

Però aquestos xicons no ixen del no res, tenen un bagatge com a banda de suport per a caure d'esquena, van ser la banda de suport per a Mighty Hannibal (un mític cantant de R&B dels anys 50 ); van ser el suport principal de Roky Erickson and the Explosives en el Chaos Festival de Texas, han tocat quatre anys consecutius en el prestigiós festival South by Southwest, en el Fuck Yeah Fest els últims tres anys, en el Austin City Limits, en el Festival Music Fest Northwest, i en Bamalama (totes en 2008); a demés de col·laborar en alguns projectes amb Daniel Johnston, Black Lips, Reigning Sound, King Khan and BBQ, Jay Reatard, Mika Miko, No Age, and Black Rebel Motorcycle Club ; han estat de gira amb The Black Angels, Fucked Up, The Carrots, Crystal Antlers, Dark My Love i Mika Miko. Així que queda prou clar que no són quatre xavals que mai han trencat un plat. El disc s'escolta tot d'una sense esforç, dins d'aquest estil podria afirmar que estan a l'altura dels més grans. Veurem per on peguen la pròxima vegada, per a mí en que treguin un com aquest em sobra.

myspace | Inthered Records

Per si algú dubta del que dic:
Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada