Loquillo - Rock ´n ´Roll Star 30 anys

La sort de tindre un enviat especial en Catalunya, l´amic Loquiles, et dona l´avantatge de poder cuinar una bona amanida amb ingredients d´alta qualitat i acavats de collir. Aquesta va ser cuinada el 10 d´abril al Palau Sant Jordi Club.

D´entrada una transcripció del fullet que et donen a l´entrada del Palau Sant Jordi Club:
"Treinta años de carrera no se hacen cada día, y la efeméride pide a gritos una celebración como Dios manda. José María Sanz Loquillo ha decidido aprovechar la ocasión para hacer subir al escenario todos y cada uno de los éxitos de su trayectoria en un show de dos horas de duración que hará las delicias de sus fieles seguidores. A pesar de que su inconformismo le ha llevado recientemente por senderos más adultos y reposados, la rebeldía del rock and roll volverá a tronar entre el público cuando suenen Cadillac Solitario, El ritmo del garaje, Todo el mundo ama a Isabel y Rock and Roll Star. Un merecido y rejuvenedor baño de multitudes que reivindica a Loquillo como una leyenda viva de la música española, aún al pie del cañón".

Dit açò podem imaginar-nos quina seria la tònica del concert, el Loquillo reposat dels últims temps queda en la recàmara per a treure´l en alguns moments, per a donar pas a la bèstia dels directes, al gran intèrpret que ja coneixem, un autèntic showman. Acompanyant a Loquillo, els Troglodites formats per Jaime Stinus, guitarra, Igor Pascual, guitarra i veus, Laurent Castagnet, batería, Laura Gómez,Palma i baix, Santiago Comet, teclats.

En paraules de Loquiles: "Pur rock´n´roll en concert, dues hores plenes de records i de rock, una posada en escena dels que pocs poden presumir, ès un xulo del rock espanyol, encara diria més, és una llegenda viva". I té raó, el temps posarà al Loco i els seus Troglos al lloc que els correspon.

Unes 3000 persones plenaren el Palau Sant Jordi Club i encara que va surtir a escena amb almenys tres quarts d´hora de retard, la gent no li ho tingué en compte.

Començà amb la cançó "Las calles de madrid", després de tocarla va dir textualment: "Los que habéis venido de fuera, bienvenidos a mi ciudad" . Seguidament, i en catalá, saludà a l´alcalde de la ciutat, Jordi Hereu, i al presidente del FC Barcelona, Joan Laporta, presents en el concert.

Entre els assistents una biodiversitat important: moteros, rockers ja entrats en anys, rokabillies amb camisetes a cuadros, molt pocs joves, la majoria de trenta i tants anys en amunt, tots amb les polsoses xupes de cuir tretes dels seus oblidats amagatalls. Cal destacar la presencia de varies generacions de pares i fills d´una mateixa família units pel rock´n´roll del Loco.

El concert el va dedicar a Malcolm McLaren que va faltar el passat 8 d´abril. Loquillo sempre ha fet homenatge als clàssics i entre els èxits de sempre versions tal que "Hombre de negro" de Johnny Cash, que la va dedicar a "los mejores del rock español: Jaime Urrutia, Enrique Bunburi y Andrés Calamaro", "Qué hace una chica como tú..." de Burning, dedicant unes paraules al desaparegut Pepe Risi y "Maldigo mi destino" de Los Sirex.

Una dada important que va donar Loquillo i de la que estarem pendents: "A la guitarra Igor Paskual...... (i continua).....vas a hacer un disco cojonudo hijo de puta!!!!!!!", doncs sí savent la qualitat d´aquest guitarra ès per a estar atent.

El "Rompeolas" la va interpretar com l´standard que ès, cigarret en mà i atenció... després de quinze anys sense tocar-la en directe "La mataré" va resonar a tot el recinte com una tronada , tots el parroquians, des de la barra, els lavabos, d´una conversa despistada i de baix de les pedres, al so del riff inicial la gent sortia corrent a la crida, i el Loco no defraudà... "..la cintura morena que me volvió loco!!!"
Un altre moment important als clàssics concerts de Loquillo sempre ha sigut el "Rock Suave", i segons em conta Loquiles, com en els vells temps... sentat a un taburet, llum tenue, un teclat que construeix un ambient dens i ens prepara per a la gran eclosió de la guitarra, al mateix moment Loquillo s´alça de sobte amb força i d´una patada aparta el taburet del mig per a trencar la tranquilitat del teclat acompanyant el poderós riff de la guitarra, genial.

Després de repasar una gran part de les seves cançons sortiren de l´escenari per fer un petit descanset, i tornar per continuar amb els èxits que faltaven. "Cadillac solitario", "El ritmo de garaje", i una altra gran sorpresa, acompanyat a la guitarra de Sabino Mendez!!!!, el seu company de les primeres correries dels Troglodites, els anys han fet que aquestos grans músics reconcilien les seues postures de joventut, encara que sigueren molt opostes. Sempre hi ha que alegrar-se de la reconciliació de dos vells amics, i més si han viscut capítols, no sols molt importants de l ´història del Rock patri, sino també molt importants a les seues vides, aquesta reconciliació fou oficial quan Mig Jagger demanà a Loquillo & Trogloditas que acompanyaren als Rolling Stones per a girar pel païs. Jose María no va dubtar en tornar-li a Sabino tota la gloria que també mereixia, cridant-lo per a formar part dels Troglodites acompanyant a una de les bandes més mítiques del rock, els Stones. Un final de luxe per al repàs d´una carrera de luxe.
Afegir la declaració de principis que apareix al cap de la pàgina de Loquillo, crec que no podria expresar-se millor:

DECLARACIÓN DE PRINCIPIOS

"¿Es posible una nueva forma de entender la cultura? ¿Es posible una nueva forma de crear música, teatro, cine y arte lejos de los turbios y estrictos fundamentos oficiales? La posibilidad de una cultura independiente de políticas y organizaciones de mecenazgo. La posibilidad de darle libertad real y transgresora a la manoseada libertad de expresión. La posibilidad de que el futuro del arte sea de verdad independiente y dar así independencia a los creadores, escapar de la presión de las intenciones masificadoras de el arte. ARTE Y ENSAYO es eso y más: escuchar distintas corrientes, sin que sean las que escuchamos todos los días, dirigidas por las corporaciones, enfocadas a la masificación de las ideas. Realzar el espíritu independiente y el riesgo de crear. La libertad de escuchar lo que el arte quiere decirnos sin que pertenezca a una corriente edulcorada y teledirigida, por predicadores culturales, por suplementos de diarios de tirada masiva y tendencias programadas. La posibilidad de que la cultura al fin sea de quien la crea, no de quien la paga, la posibilidad de que llegue a todos sin que tenga que ser examinada por notables. Esto es ARTE Y ENSAYO, un manifiesto de estilo, libertad, creación y modernidad."

Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada