Iggy Pop - Post Pop Depression (Loma Vista, 2016). L'adéu de la Iguana


Només ens queda Iggy Pop de la mítica fotografia que Mick Rock va fer el 1972 a un club de Londres, la santíssima trinitat de la música transgressora d'aquell moment a la cresta de l'ona, invencibles i arrogants, disposats a menjar-se el món. Jo no volia caure en la nostàlgia barata en parlar d'Iggy Pop però sense més m'ha sobrevingut en escoltar aquest Post Pop Depression, doncs de la seva última producció és el disc que millor mostra qui ha sigut i qui és La Iguana de Detroit, i a més perquè els reflexes de Bowie són evidents, tot siga dit, en l'any que s'ha anat al seu planeta d'origen. Aquesta vegada Iggy Pop ve acompanyat de Josh Homme (Queen Of Stone Age, Eagles Of The Death Metal) que s'encarrega de la guitarra i de tot el procés de producció, la banda la completen Dean Fertita també dels QOSA al baix, i Matt Helders dels Artic Monkeys a la bateria.

Els mateixos protagonistes no deixen marge a la hipòtesi en les seves declaracions, efectivament es tracta d'un disc que té la intenció d'evocar l'etapa mítica a Berlin al costat del Duc Blanc, pot ser que la relació que major partit artístic va treure al de Detroit en solitari a través de dos discos com The Idiot i Lust For Life. De aquella història no us puc contar res que no sapigueu si és que el conegueu. I encara que primerament això que dic pogués servir en safata de plata arguments en contra amb adjectius com "refregit" o "nostàlgic", no és tal. Primer perquè Iggy Pop està increïble en tot el disc, el seu rigor segueix intacte i bastant més convincent que en Ready To Die amb els Stooges, disc que per cert em va agradar, i segon perquè aquí Josh Homme a més de les tasques a la guitarra, assumeix els comandaments i unes harmonies vocals que sense despuntar aporten detalls que recorden Bowie, la veritat és que té molt bon gust. A remarcar els arranjaments de teclat i la secció rítmica formada pel sr.Fertita amb el seu baix gruixut en primer pla, tant com la excelsa gamma rítmica de Helders, ambdós donen una empenta a tot el que sona en aquesta rodanxa fent-ho sonar inclús més poderós.

La inicial Break Into Your Heart té el arquetípic fraseig vocal marca J.Osterberg, cançó que en altres mans podria titllar-se de carrinclona, ​​però no és el cas, d'haver estat signada fa tres dècades passaria de clàssica del seu repertori. Gardenia és excel·lent, m'encisa i no em canso d'escoltar-la, gran cançó que té un groove contagiós, possiblement una de les millors cançons del que portem d'any i això que sense embuts assenyala cap als clàssics dels 70, aquest riff de guitarra que postil·la cada vers sabem que l'han robat furtivament a Bowie, però el plaer a l'escolta dóna com per a perdonar sense més. In The Lobby és més moderna que els moderns que ens anaven a salvar el rock'n'roll, amb excel·lent motiu principal i el baix distorsionat que com en tot el disc està present en primer pla.

A American Valhalla de nou el baix de Fertita i els teclats a càrrec d'Homme donen un caràcter únic, i aconsegueixen un halo intranquil i alhora atractiu. Sunday és una altra de les highlights d'aquest nou repertori, una cançó complexa i brillant amb elements dispars com els cors pastelosos i la percussió que la fan estranya i única però alhora trepidant i original, tal volta la més berlinesa de totes. Iggy treu la bèstia que porta dins en Vulture, una cançó de tints apocalíptics que aprofita per esgargamellar com feia temps que no feia. German Days de nou rememorant l'etapa de Berlin encara que destil·la un so més proper als QOSA, la cançó que millor defineix musicalment la relació artística entre els dos artistes, Homme aconsegueix modelar el passat d'Iggy Pop en un rock estilitzat i molt actual. Chocolate Drops és un mig temps que sedueix com pocs i tanca el disc Paraguay, per a mi una de les genialitats d'aquest disc i la més extensa, amb intro a capella i ambient relaxat que va agafant força fins a acabar com si haguessin ressuscitat els Stooges, recitat del sr.Pop plena d'exabruptes inclosa.

Amb Post Pop Depression, la Iguana de Detroit entrega un disc artísticament menys arriscat que Préliminaires, un dels seus treballs més incompresos, res a veure amb la seva faceta chanteur, això sí, molt superior al disc Ready To Die signat al costat dels Stooges. A ningú negaré que beu de les aigües berlineses descaradament, cosa que porta amb respecte i amb moltes taules, no perd el seu halo mític i el carisma que sempre l'han caracteritzat i que marca la diferència. Aquest cop amb la sort de tenir al seu costat a un soci com Josh Homme que amb les seves tasques en la producció ha donat una personalitat pròpia al disc aprofitant la seva experiència musical però respectant la marca d'aigua del seu protagonista. Recobra el pols i la tensió d'èpoques pretèrites però ho fa amb els peus a la terra que trepitja, sense nostàlgies barates, en un to fosc i desencantat, i obviant totalment l'autocomplaença en el seu discurs, i posats a situar-lo, si no el seu millor disc en un parell de dècades, si el que més m'ha fet vibrar des d'American Caesar.

Si és cert el que afirma serà el seu últim disc, un cant del cigne ben embastat que proporciona les dosis de goig que caldrien esperar-se d'ell. Un gran disc.


Comparteix a Google Plus
    Blogger Comment
    Facebook Comment

1 comentarios: