Transparència o exhibicionisme

L'exhibicionisme no és el mateix que la transparència, entre altres raons òbvies, perquè té un vessant de manipulació, i ensenya allò que interessa a un subjecte determinat ("l'emissor" és el protagonista). Mentre que la transparència suposa veure l'objecte, i és molt difícil caure en la temptació de l'adoctrinament o en actituds tendencioses perquè els fets són els que són (una altra cosa, és com els interpreta cadascú després, però el protagonisme recau en l'objecte i el receptor). 

Així, per exemple, en la política actual tothom parla de transparència, mentre ho converteixen tot en un mer espectacle on exhibeixen, aquells que tenen els mitjans per a fer-ho, allò que volen mostrar de forma obscena i maniquea. Aquesta tragicomèdia tan ben representada a l'Estat espanyol té un aliat imprescindible en els mitjans de comunicació. Sovint a través de periodistes de baix perfil que actuen com a autòmats executors de la brutícia d'una forma tan grollera que és impossible atorgar-los cap credibilitat; però també existeixen altres periodistes egòlatres que, amagats a l'ombra del poder, fan i desfan discursos en funció dels interessos corporatius, i que, malauradament, quallen en una part important de la societat. Dins del maremàgnum, són tendència i van de dignes en una mascarada monumental. Però no tot és un show, la vida no és una tómbola i potser cal girar l'esquena a qui ens pren el pèl d'una forma tan insultant.

I mentre pareix que, segons el discurs imperant de la gran fal·làcia neoliberal, la política i l'economia de caràcter "macro" i "d'estand d'hipermercat" ha de ser el centre de les nostres vides, resulta que es troben molt lluny de les necessitats de la major part de la societat, dels seus anhels; i per descomptat, els gestors públics mostren una incapacitat sufocant quan han de contribuir amb alguna solució, des del seu marc de competències, als nostres problemes vitals. I la realitat és que no hi ha res més important que una vida digna i la forma d'encaixar-la en el món que ens ha tocat viure per atzar. 

En aquest panorama d'exhibicionismes i patiments evitables, tanmateix, sempre podem trobar refugi en les creacions artístiques (siguen de la naturalesa que siguen i preguen la forma que prenguen); les quals, a vegades ens distreuen i d'altres ens ajuden a reflexionar sobre nosaltres mateixos i el nostre entorn; i ocasionalment, aconsegueixen les dues coses. Entre les últimes expressions culturals que més han sorprés darrerament, tant per la forma com pel contingut, es troben les sèries; les quals, per cert, sempre solen ser produccions de la poderosa indústria cinematogràfica nord-americana. A banda d'aquesta, que seria una altra qüestió (on també vindria bé una bona dosi d'autocrítica), cal reconéixer que True Detective, Leftovers o Transparent han aportat un grau de qualitat molt elevat i han superat, fins i tot, a la gran majoria de llargmetratges dels últims anys. Normalment, l'èxit d'una sèrie comporta firmar una nova temporada. En el cas de True Detective, la segona temporada diuen que no arriba a l'alçada de la primera; de Leftovers, es diu que guanya amb la segona; i és segurament Transparent la que manté el to sempre, sense fissures, durant les dues temporades emeses fins ara. 

Respecte a Transparent, com ja passava en la primera temporada de True Dectetive, cal dir que la música es converteix en un element essencial. El títol de la sèrie, a banda del sentit literal del concepte transparent, fa un joc de paraules que resumeix els temes principals sobre els quals es desenvolupa: el transgènere i les relacions paternofilials en el si d'una família disfuncional plena de secrets i mentides. En aquesta sèrie que parteix d'un plantejament tècnic humil, la perfecció abasta tot l'entramat: des de les interpretacions fins al guió, i com ja s'ha dit: la música; la qual mereixeria un article, però ara cal destacar una cançó de Neil Young que apareix en el capítol segon de la primera temporada: "Razor Love", que la directora, Jill Soloway, conjuga meravellosament amb les escenes de la sèrie, i que es pot interpretar com aquell amor parental que es converteix en un tall net com el d'una fulla d'afaitar, el qual fa una ferida difícil de tancar

"I got to bet
that your old man
Became fascinated
with his own plan
Turned you loose,
your mama too
There wasn't a thing
that you could do.

But I got faith in you,
It's a razor love
that cuts clean through.
I got faith in you,
It's a razor love
that cuts clean through (...)"



Potser, els pares haurien de preparar-nos per a poder suportar amb maduresa un poder polític exhibicionista, mediocre i submís a un poder econòmic que és tot enginyeria financera i especulació crua i nua. Però, clar, això suposaria l'existència d'una consciència parental sobre la situació real, una visió transparent de les coses, una capacitat crítica i d'actuació efectiva transmesa de pares a fills, sense secrets ni mentides. Si fos així, seria impossible permetre que un sistema disfuncional, com el que estem sofrint, tingues cap viabilitat; perquè, en lloc de la cobdícia desbocada que és tendència en una mascarada generalitzada, seríem capaços d'apreciar (nosaltres: mares, pares i fills, "els receptors") que no hi ha res més important i joiós a la vida que la dignitat de la persona en una societat cohesionada.

Per Àlvar Andreu.  
Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada