Transparència o exhibicionisme

L'exhibicionisme no és el mateix que la transparència, entre altres raons òbvies, perquè té un vessant de manipulació, i ensenya allò que interessa a un subjecte determinat ("l'emissor" és el protagonista). Mentre que la transparència suposa veure l'objecte, i és molt difícil caure en la temptació de l'adoctrinament o en actituds tendencioses perquè els fets són els que són (una altra cosa, és com els interpreta cadascú després, però el protagonisme recau en l'objecte i el receptor). 

Així, per exemple, en la política actual tothom parla de transparència, mentre ho converteixen tot en un mer espectacle on exhibeixen, aquells que tenen els mitjans per a fer-ho, allò que volen mostrar de forma obscena i maniquea. Aquesta tragicomèdia tan ben representada a l'Estat espanyol té un aliat imprescindible en els mitjans de comunicació. Sovint a través de periodistes de baix perfil que actuen com a autòmats executors de la brutícia d'una forma tan grollera que és impossible atorgar-los cap credibilitat; però també existeixen altres periodistes egòlatres que, amagats a l'ombra del poder, fan i desfan discursos en funció dels interessos corporatius, i que, malauradament, quallen en una part important de la societat. Dins del maremàgnum, són tendència i van de dignes en una mascarada monumental. Però no tot és un show, la vida no és una tómbola i potser cal girar l'esquena a qui ens pren el pèl d'una forma tan insultant.

I mentre pareix que, segons el discurs imperant de la gran fal·làcia neoliberal, la política i l'economia de caràcter "macro" i "d'estand d'hipermercat" ha de ser el centre de les nostres vides, resulta que es troben molt lluny de les necessitats de la major part de la societat, dels seus anhels; i per descomptat, els gestors públics mostren una incapacitat sufocant quan han de contribuir amb alguna solució, des del seu marc de competències, als nostres problemes vitals. I la realitat és que no hi ha res més important que una vida digna i la forma d'encaixar-la en el món que ens ha tocat viure per atzar. 

En aquest panorama d'exhibicionismes i patiments evitables, tanmateix, sempre podem trobar refugi en les creacions artístiques (siguen de la naturalesa que siguen i preguen la forma que prenguen); les quals, a vegades ens distreuen i d'altres ens ajuden a reflexionar sobre nosaltres mateixos i el nostre entorn; i ocasionalment, aconsegueixen les dues coses. Entre les últimes expressions culturals que més han sorprés darrerament, tant per la forma com pel contingut, es troben les sèries; les quals, per cert, sempre solen ser produccions de la poderosa indústria cinematogràfica nord-americana. A banda d'aquesta, que seria una altra qüestió (on també vindria bé una bona dosi d'autocrítica), cal reconéixer que True Detective, Leftovers o Transparent han aportat un grau de qualitat molt elevat i han superat, fins i tot, a la gran majoria de llargmetratges dels últims anys. Normalment, l'èxit d'una sèrie comporta firmar una nova temporada. En el cas de True Detective, la segona temporada diuen que no arriba a l'alçada de la primera; de Leftovers, es diu que guanya amb la segona; i és segurament Transparent la que manté el to sempre, sense fissures, durant les dues temporades emeses fins ara. 

Respecte a Transparent, com ja passava en la primera temporada de True Dectetive, cal dir que la música es converteix en un element essencial. El títol de la sèrie, a banda del sentit literal del concepte transparent, fa un joc de paraules que resumeix els temes principals sobre els quals es desenvolupa: el transgènere i les relacions paternofilials en el si d'una família disfuncional plena de secrets i mentides. En aquesta sèrie que parteix d'un plantejament tècnic humil, la perfecció abasta tot l'entramat: des de les interpretacions fins al guió, i com ja s'ha dit: la música; la qual mereixeria un article, però ara cal destacar una cançó de Neil Young que apareix en el capítol segon de la primera temporada: "Razor Love", que la directora, Jill Soloway, conjuga meravellosament amb les escenes de la sèrie, i que es pot interpretar com aquell amor parental que es converteix en un tall net com el d'una fulla d'afaitar, el qual fa una ferida difícil de tancar: 

"I got to bet
that your old man
Became fascinated
with his own plan
Turned you loose,
your mama too
There wasn't a thing
that you could do.

But I got faith in you,
It's a razor love
that cuts clean through.
I got faith in you,
It's a razor love
that cuts clean through (...)"

Potser, els pares haurien de preparar-nos per a poder suportar amb maduresa un poder polític exhibicionista, mediocre i submís a un poder econòmic que és tot enginyeria financera i especulació crua i nua. Però, clar, això suposaria l'existència d'una consciència parental sobre la situació real, una visió transparent de les coses, una capacitat crítica i d'actuació efectiva transmesa de pares a fills, sense secrets ni mentides. Si fos així, seria impossible permetre que un sistema disfuncional, com el que estem sofrint, tingues cap viabilitat; perquè, en lloc de la cobdícia desbocada que és tendència en una mascarada generalitzada, seríem capaços d'apreciar (nosaltres: mares, pares i fills, "els receptors") que no hi ha res més important i joiós a la vida que la dignitat de la persona en una societat cohesionada.

Per Àlvar Andreu.