Dr Dog - Fate (2008)

Pot ser, no sigui el millor disc de Dr Dog però a "Fate" trobem tot allò que caracteritza a la banda de Philadelphia: fantàstiques melodies, pop d'etiqueta, veus d'altres galàxies, guitarres dels setanta, cabaret, lisèrgia.... En definitiva, màgia.

Possiblement si estigués en la difícil situació d'escollir la meva banda de rock predilecte d'aquest mil·lenni, aquella que m'ha fet somiar i gaudir com cap altra, segurament em trobaria amb un problema de dimensions còsmiques. Si he de fer una elecció ràpida, fàcil i poruga escolliria amb els ulls tancats a Wilco. La banda de Jeff Tweedy té tot allò que m'agrada, té country-rock, té experimentació, té un regust lennonià bàsic quasi primari, i lògicament té grans cançons, melodies perfectes, a més a més de mitja dotzena d'obres, no sé si mestres, però sí vitals i essencials. Si la decisió fos una mica més arriscada, no tindria cap problema per cridar als quatre vents que la meva banda escollida com la millor del mil·lenni és Dr Dog i ho és per moltes raons encara que comercialment no tinguin el reconeixement de Wilco, tampoc cap àlbum com "Yankee Hotel Foxtrot" d'acord, però sí que tenen una carrera llarga, per a no ser considerats un hype, amb treballs clarament superiors a la mitjana, clarament excel·lents. Des de "Easy Beat" del 2005 se superen a cada entrega: "We all belong" (07), "Fate" (08), "Shame Shame" (10), "Be the Void" (12) i "B-Room" (13), i suposo que el nou treball no trigarà gaire temps a aparèixer. Creuem els dits. 

A finals de l'any 2008, per casualitat absoluta i a causa de l'alineació dels astres amb la galàxia de Ganimedes, va caure a les meves mans el disc "Fate" de la banda de Philadelphia Dr Dog. En aquell moment no coneixia al grup format per Toby Leaman (bass), Scott McMicken (lead guitar), Frank McElroy (rhythm guitar), Zach Miller (keyboard), i Eric Slick (drums); i l'única raó per la qual el seu disc no va encapçalar la llista dels millors d'aquell any per un servidor va ser que va aparèixer quasi al Nadal i no em va donar temps de ficar-lo al pòdium. Els Dr Dog beuen directament de les tres grans B's, és a dir, Beatles, Band i Beach Boys, la Santíssima Trinitat, amb tocs de modernitat i de savoir faire acollonants. Poden ser acusats d'abús de revival, i certament realitzen un pop-rock digne de principis dels setanta però no importa perque podem trobar melodies McCartnianas, percussions del gran Ringo, notes de piano d'Abbey Road, precioses guitarres que recorden a The Band, i veus corals dignes dels Beach Boys, dolces i meravelloses. A "Fate" trobem tot i això i més, trobem per exemple ma melodia meravellosa i mística de "The Breeze" que està construïda com les antigues grans cançons de finals del seixanta, dels més grans orfebres, de Beatles i Beach Boys, i McMicken la canta de luxe. Només per aquesta cançó justifiquem l'amor incondicional a "Fate" i a Dr Dog. Una altra dada que m'agrada és que la veu a les cançons està repartida entre McMicken (guitarra) i Leaman (baix), i tot i ser molt diferents no sé quina de les dues m'agrada més. "Hang On" és genial, de cap a peus. La circular, cabaretera i lisèrgica "The Old Days" ens deixa bocabadats, per treures el barret. Màgica. No tinc ganes d'anar cançó per cançó, potser per què estem davant d'un treball d'aquells que s'han d'escoltar com una experiència global, del primer fins a l'últim tema, i és aleshores quan el conjunt toca el cel. De totes maneres trobem unes quantes joies siderals que cal esmentar com "Army of ancients", una de les meves escollides "The rabbit, the bat and the reindeer" és en essència molt McCartniana, "The ark" que agafa el rock per les banyes sense por, la dolça i popera "From" que sempre em fa feliç i per descomptat "The Beach". Pot ser, no sigui el millor disc de Dr Dog, després d'aquest se superen a cada entrega, però és un bon punt de partida.