Los Enemigos - La cuenta atrás (1991)


Era tònica habitual dels nascuts a finals dels setanta no saber massa bé on ubicar-se musicalment a les acaballes dels anys vuitanta: quan l'adolescència començava a treure el cap i el fervor agosarat es topava amb l'encotillament i la falta d'estímuls musicals de finals de la dècada. Era una època de transició en què, o et decantaves pel que sonava en l'FM, o estiraves del fil i tenies la sort de trobar-te amb els clàssics. Així que tindre algun amic major i posat en el rock era tot un avantatge per fer aquests descobriments. Sense oblidar, és clar, aquella Radio 3 que ens posava al dia de què passava en el món anglosaxó, on el rock era un vertader fenomen cultural (més enllà de la tendència de torn i la conjuntura de l'espectacle de consum).

En aquest context, descobrir a Los Enemigos significava molt per a una nova generació que no trobava referents immediats en les derives musicals de la segona meitat dels vuitanta. La banda, formada al mític barri madrileny de Malasaña el 1985, havia publicat el seu primer disc, "Ferpectamente", un any després del seu naixement (quan la major part de les bandes estatals del moment -fora quin fora l'estil i "la movida" de torn- havien entrat en ple declivi). La banda de Josele Santiago començava a caminar cap als noranta amb la ment posada en els millors revitalitzadors del rock dels setanta. Així doncs, grups com ara Flamin' Groovies o Dr. Feelgood eren la referència d'aquell moment. De fet, el mateix Josele Santiago parla de Wilko Johnson en els següents termes: "Probablemente el guitarrista que más me ha influido y la banda que me descubrió la música negra cuando era un mocoso".


Tanmateix, no existia un camí establert i Los Enemigos es feien camí en caminar. L'any 1988, publicaven "Un tío cabal", i l'ànima inquieta de la banda es va fixar en les arrels americanes del rock. Així de clar ho explica Josele Santiago a propòsit de la cançó "Soy un ser humano": "El rock sureño, como ya hemos comentado por aquí en más de una ocasión, es una de las debilidades musicales de Los Enemigos. Y Lynyrd Skynyrd, con permiso de ZZ Top y The Allman Brothers Band, su grupo más representativo y popular ".

La dècada dels vuitanta s'acabava: Sex Museum, Los Deltonos i Cancer Moon començaven a enlluernar-nos, cadascun a la seua manera. I aleshores, l'any 1990 surt a la llum "La vida mata" de Los Enemigos: un àlbum atemporal sense farciment; conformat per un grapat de cançons que aconsegueixen la perfecció en la seua conjunció. I tot plegat ja no és només per la música, sinó també per les lletres, pel discurs, per la profunditat del missatge que és capaç d'arribar a tothom, colpir i suggerir. Cal reconéixer que "Desde el jergón", "Miedo", i especialment "Septiembre", són d'una altra dimensió, però les altres cançons representen un extraordinari aliment per a la ment de qualsevol afortunat que escolte aquest àlbum de referència.


Quan es va publicar "La cuenta atrás" l'any 1991, paradoxalment, ja no hi havia compte enrere. I és que Los Enemigos ja feia temps que havien trobat la seua pròpia veu i havien creat tot un univers per descobrir i gaudir. Els referents es dilueixen en els seus discos dels noranta en benefici d'una personalitat que ha assolit la maduresa (sense desmeréixer els seus primers dos discos que, sens dubte, guanyen amb el pas del temps, integrats dins "l'obra enemiga"). No obstant això, no costa gens ensumar la capacitat lírica d'un Bob Dylan destilat, o l'habilitat per fabricar melodies enormes de la que segurament és una de les bandes més autèntiques, coherents i inspirades de la història de la música popular del segle vint: els Kinks. Si bé s'identifica "La vida mata" com l'obra magna de Los Enemigos i "La cuenta atrás" el disc amb major repercussió comercial, no existeixen raons de pes per no integrar-los com els dos vessants del mateix cim creatiu.

Així, el seu quart àlbum (el vessant més lluminós d'aquest cim) es pot considerar un dels àlbums més consistents de principis dels noranta. Les dues cançons que l'obrin, "La cuenta atrás" i "La otra orilla", són un autèntic prodigi de la melodia ben trobada sobre una progressió d'acords familiar. "Blues", "Hienas", "Occidente", i "Hay un agujero" (la cançó que fa sis de la dotzena i un moment culminant del disc), responen a les distintes arrels i mutacions del rock, i doten de varietat estilística al disc sense restar gens de consistència al conjunt. La tríada formada per "Parcaídas", "Brindis" i "Quillo (he vuelto a nacer)", recuperen la pegada melòdica del començament i enganxen sense perdre la frescor d'uns arranjaments precisos i unes lletres sempre intel·ligents. Entre aquestes tres, es troba "No se hable más": cançó juganera marca de la casa, en la qual ens trobem pinzellades musicals del futur Josele Santiago en solitari. "El lado sano de mi cabeza" és un clam hard-rock que beu de les mateixes fonts que Rosendo i Leño. I quina millor forma d'acabar que un mig temps com "Hasta el lunes": tota una declaració d'intencions contra l'alienació.


D'acord amb els fets, Los Enemigos han sigut conseqüents amb aquesta declaració. Així, el compte enrere només suposaria tancar l'etapa amb el segell GASA (encara publicarien un cinqué àlbum, "Sursum Corda", conformat per descarts). Després van signar amb RCA ("Tras el último no va nadie" de 1994 i "Gas" de 1996) i van encetar una nova etapa (en la que també van fer en un parell de bandes sonores: "Tengo una casa" i "Se buscan fulmontis"). Van tancar la dècada dels noranta amb un disc sensacional: "Nada", publicat el 1999 (en aquesta ocasió, va ser editat per Virgin-Chewaka). L'any 2014 van tornar amb "Vida Inteligente". Sens dubte, Los Enemigos porten el seu propi ritme i tenen l'antídot contra l'alienació. En fi, com deia la lletra de "Quillo (he vuelto a nacer)": "(...) no dije adiós, solo dije hasta luego (...)".


Comparteix a Google Plus
    Blogger Comment
    Facebook Comment

3 comentarios:

  1. Respostes
    1. Si haurem tingut converses tu i jo sobre Los Enemigos des que me'ls vas descobrir i em vas deixar La Vida Mata ja fa no sé quants anys... A principis dels noranta!! ;) Un tío cabal i Ferpectamente també corrien pels tocadiscos... El cas és que esta setmana he estat escoltant-los unes quantes voltes i pense que ja no envelliran mai. Són molt bons. En fi, tota una revelació, Ximo.

      Elimina