Kelley Stoltz - Below the Branches (2006)

Pop d'etiqueta. Màgic i celestial. Stoltz meravellava amb "Below the Branches", un clàssic ocult ple de joies d'incalculable valor.



Per art de màgia i sense previ avís. Per sorpresa i amb els calçotets als turmells. Amb la cara bruta i la panxa buida, així va arribar a les meves mans i a les meves orelles un dels millors cantautors d'aquests darrers anys, un excel·lent músic sempre a l'ombra però amb una qualitat fora de tota discussió. Un tipus que beu dels grans del pop, dels orfebres de la melodia com Brian Wilson, Leonard Cohe, Ray Davies, Nick Drake i Lennon/McCartney, i com no amb un bon gust per prendre nota com es pot comprovar en el seu particular homenatge al "Crocodials" del Echo and the Bunnymen. La seva carrera és d'allò més interessant, grans treballs i centenars de melodies pop meravelloses però si es tracta d'escollir un dels seus lps sense cap dubte escolliria "Below the Branches" tot un clàssic ocult, un clàssic nikochià indiscutible, un treball per treure el singlot, de trempera matinera, de treure el barret. Kelley Stoltz és un autèntic mag de la cançó, el de San Francisco no ha trobat la fórmula per arribar al gran públic i encara és un desconegut per la majoria de terrícoles i els seus concerts per la terreta sempre són en petit comitè, però val molt la pena ficar-se en la seva obra, en els seus discos encara que el seu últim treball d'estudi, el doble "Double exposure" no em va acabar d'enganxar. Aquest any ens portarà tres treballs, esperem que estigui tant encertat com de costum, però per començar a conèixer a Stoltz recomano el Lp que avui us porto al NSVSRock, el gran "Below the Branches".


"Wave goodbye" ens posa en òrbita amb la seva màgica intro, el piano desbocat i la veu de Kelley trencant els nostres cors per elevar-nos al cel amb les precioses notes acústiques de "Little lords" i rematar-nos amb el pop d'etiqueta, amb el pop perfecte originari de Brian Wilson en "Ever thought of coming back", increïble. Meravellosa "Words", una de les millors d'aquest treball, una obra mestre dins d'una joia oculta. Una mica de Bowie, una mica del mestre, del camaleó sí que trobem a "Mistery", una cançó que des de el primer minut em va embruixar i que tenia un contrapunt perfecte en "Summer's easy feeling" on comença a apropar-se al pop britànic del seixanta sense preocupació i vergonya, una mena d'homenatge particular, i tot això queda constatat amb la molt "Zombie" "Memory Collector", una altra cançó d'aquelles que fan comprar un disc, una cançó perfecta, pop d'etiqueta. Arriben aleshores dos temes que beuen descaradament del mestre Ray Davies, dels Kinks de cabaret, són "Birdies singing" i "The rabbit hugged the hound", aquesta última una autèntica meravella sònica. "The sun come throught" mostra la seva faceta Lennon mentre que "Winter girl" fa el mateix amb el seu costat baladista. Abans de tancar la paradeta ens sorprèn amb el magnífic piano de "Prank Calls", un altre diamant de bellesa colossal. Punt final amb "No world like the world", chapeau. "Below the branches" és màgic, pop d'etiqueta, pop celestial. Un gegantí clàssic ocult, un essencial clàssic nikochià.
Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada