Ian Dury - New Boots and Panties (1977)

Slang-rock i roba de segona mà

...Ian Dury va crear un univers musical original amb una lírica intel·ligent i abrasiva, caldria doncs considerar-lo a més del padrí de les lluminàries del punk i el pare de la new wave, un geni únic i inimitable en el rock...

New Boots and Panties és un magnífic catàleg de rock urbà que va conseguir que per fi Ian Dury connectara per igual amb crítica i públic, el seu primer disc en solitari després del fracàs anys enrere dels fantàstics Kilburn and The High Roads.

Aquest fill de la working class crescut a Essex es va formar a força de marginació en internats i escoles, amb l'agreujant de la pòlio que va contraure de ben petit i l'atorgava el grau de minusvàlid, circumstàncies que més enllà de postrar-lo van fer d'ell un tipus dur i difícil de tractar, també en un supervivent nat i conreat erudit que va passar de llegir poesia en simposis a la universitat, a formar una banda de rock sota l'auspici de la seva gran passió per la música i la figura de Gene Vincent, el seu heroi. Amb els Kilburn & The High Roads va actuar en el circuit de pubs des de principis dels 70 passejant el seu rock'n'roll i la roba de segona mà que tant li agradava lluir, i que per cert, tot siga dit, va impressionar a un jove Johnny Lydon en ple atac d'acne juvenil. Ja llavors desprenia un carisma propi i singular, i caldria considerar el seu disc Handsome (1975) com a una joia britànica dels 70 mereixedora de la seva reivindicació. Però malgrat la seva qualitat i inclús d'haver telonejat als Who, els Kilburn no van superar la seva condició de grup de culte local més enllà de l'escena del pub-rock, aquesta poca repercussió juntament amb els problemes de salut de Dury van deixar als Kilburn en suspens.


Ian Dury va continuar escrivint cançons al costat de Chaz Junkel, la darrera incorporació en els Kilburn, entre ells va sorgir la química i van arribar fins al mític Sex & Drugs & Rock&Roll, himne al carpe diem que al seu moment (i potser que ara també) va ser mal interpretat, doncs es va agafar de manera literal. El seu reconeixement no arribava tal com ell esperava, a més Dury tenia  com a norma no incloure cap single als LP's, una determinació contraproduent pel que fa a la promoció dels discos, a més la marca Stiff encara en bolquers el va descatalogar a les primeres de canvi, això sí, en els directes organitzats pel segell va trobar la millor arma de promoció, doncs el seu gran carisma a l'escenari va ser bandera de la gira entre artistes de la talla de Nick Lowe i Elvis Costello.

Ian Dury es va presentar amb New Boots And Panties com un nou valor difícilment classificable, per una banda amb una qualitat en les lletres poc usual entre la joventut d'aquells anys, utilitzant amb molt d'enginy l'anglès slang i cockney dels carrers més pobres de Londres, i amb una lírica costumista d'alta qualitat propera a Ray Davies. Per altra banda la música anava més enllà de l'essència nihilista dels seus contemporanis, és única la seva particular manera de moure's entre la música negra de ball que igual es xopa del funky com de la disco, com del rock'n'roll de finals dels cinquanta, tocat tot de music-hall i vaudeville, també amb motius melòdics confiscats del jazz, secció de vents, teclats excelsos, guitarres acurades, rock'n'roll, pop, disco... un ventall estilístic que encara sembla exòtic tot i que el missatge en essència portava palesa la determinació i la insurgència de la joventut punk com pocs.

Amb dos socis en la composició, el ja nomenat Chaz Jankel, i Steve Nugent, un estudiant americà amic de Dury, van co-escriure un repertori imbatible. A l'estudi amb Jankel als teclats i guitarres, la secció rítmica dels desconeguts Loving Awareness, juntament amb el saxo dels expirats Kilburn, amb el guitarra Ed Speight i rematat pels detalls del moog de Geoff Castle, Ian Dury va completar una banda dispar, però que en l'enregistrament va congeniar molt be. Més endavant, per als directes, va formar els Blockheads amb la resta del grup Loving Awareness, el propi Dury els considerava el millor dream team que podia somiar per a les seves cançons.

La intro de Wake Up and Make Love with Me enllaça amb els Kilburn, però el ritme ballable marca la diferència juntament amb un teclat d'ambient funk. Sweet Gene Vincent és una perla del rock, una de les cançons que m'enduria al més enllà, Ian Dury homenatja al seu heroi amb una cançó que comença com una balada i passa a un rock'n'roll, un canvi de ritme abrupte però genial. I'm Partial to Your Abracadabra està composta sobre base de piano, un dels trets distintius de la seva música respecte als seus contemporanis, però que conté una part de guitarra que sap a clàssic britànic. Un baix en primer pla en My Old Man guitarra funky i secció de vents, un retrat amb cert punt irònic que be pot referir-se a qualsevol pare de família de la working class de la post-guerra, en definitiva un homenatge molt particular a son pare. El punt desternillant plagat de referències a Essex en Billericay Dickie l'apropa als relats vodevilescos dels Kinks.

En edicions posteriors la segona cara s'obri amb la coneguda Sex & Drugs & R&R, en la primera edició del vinil Clevor Trever s'encarrega de mantindre el nivell amb rimes surrealistes on inclús es permet la llicència d'inventar-se paraules. En If I Was With a Woman de nou la secció rítmica amb el baix s'adverteix com a instrument primordial, també una guitarra acurada de rock setenter, un altre aspecte diferencial respecte a la brutedat dels seus companys de professió. Blockheads batejava la seva banda, la cançó més punk del lot. Plaistow Patricia ens dibuixa un altre dels seus nous personatges vers el qual Dury és desfoga a gust, i tanca aquest fantàstic disc amb Blackmail Man, d'essència nihilista i transgressor també en el so, per si de cas a algú se li poguera ocórrer que en termes pròpiament punks Dury també mereix ocupar un lloc privilegiat en la vitrina del '77.

Amb el següent disc Do It Yourself  (1979), Dury ho va tornar a aconseguir, una altra obra a tindre en compte junt a News Boots, inclús Laughter (1980) amb la incorporació del gran i incomparable Wilko Johnson a la guitarra. Tres discos a tindre. Tot no són elogis, Ian Dury no va saber gestionar la seva popularitat, ni tampoc va tindre massa mà amb els seus músics, els quals van ser explotats econòmicament, provocant que la seva banda baixara del trajecte, la formació per a 4,000 Weeks' Holiday (1984) va ser totalment nova. I ja posats a reivindicar, especial menció als més recents, Mr Love Pants (1998) ja amb Jankel de nou al seu costat, i el pòstum i no menys bo Ten More Turnips from the Tip (2002), magnífic acomiadament d'una de les veus més originals i particulars del rock.

Acabant. No, no acaba de quadrar en l'estereotip de rock-star, evidentment es fa inevitable fer menció a la pòlio que l'afectava des de xiquet i que d'entrada coartava la imatge d'adonis tan buscada pel show-biz, però aquest aspecte el compensava amb escreix en l'escenari amb un carisma enorme i el seu saber estar. Ian Dury va crear un univers musical original amb una lírica intel·ligent i abrasiva, caldria doncs  considerar-lo a més del padrí de les lluminàries del punk i el pare de la new wave, un geni únic i inimitable en el rock. Encara és ben diferent a qualsevol cosa que s'hagi editat fins a la data. Un dels sants del meu reliquiari musical.

Per Chals Roig


Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada