Jesse Sykes & The Sweet Hereafter - Oh, My Girl (2004)

El country noir de Jesse Sykes, la meua xica. 

...aquesta manera de no intentar evitar el dolor, fer-lo seu i utilitzar-lo en benefici propi per a netejar-se per dins...


Oh, My Girl és el segon disc de Jesse Sykes amb The Sweet Hereafter, o millor dit, amb els vestits sonors de l'ex-Whiskytown Phil Wandscher.

Aquest nou mil·lenni va començar amb un grapat de joves músics amb idees fresques i bones influències, també uns quants mitjans dient que anaven a salvar-nos el ruancanrol, el que no sabien és que la salvació mai ha estat a l'abast seu. A mi si de cas, els últims temps m'han portat dones, molt bones, dones que m'encisen, que em tornen boig i em porten de carrer. Dones que han entregat alguns dels millors discos dels darrers anys. I val, confesso que quan s'ajunten dones y folk-rock, doncs el meu cos no respon a cap mena de raonament empíric. La llista és gran. Jolie Holland, Eilen Jewell, Chan Marshall, Lisa Germano, Neko Case, Laura Cantrell...i ah (sospir) Jesse Sykes.

El màgic encontre va succeir a un recopilatori de Fargo Records, d'on per cert va sorgir l'etiqueta country-noir, allí estava You're Eyes Told i la química va ser instantània. Llavors el segell francés va ser capdavanter duent artistes ianquis d'arrels que per allà no alçaven massa rebombori, en canvi ací eren rebuts amb els braços oberts quan l'escena del alt.country encara no estava totalment sobresaturada. Jo només vos diré que el temps ha passat i per a mi Jesse Sykes no ha mancat interés, al contrari, vos diré que l'estimo i ho faig amb el risc de dormir aquesta nit al sofà, estimo la seva veu i les seves cançons, però estimo sobre tot dos discos que per a mi són essencials, un d'ells és Oh My Girl, el disc que avui vos vull recomanar amb total, descoberta i subjectiva devoció, l'altre seria Like love lust and the open halls of the soul, també molt notable, però ja en la baixada i que un altre dia me'l portaré per ací.


Oh, My Girl presenta al duet entrellaçant les seues parts a la perfecció, la veu rasgada i dolça de Sykes, que no sería res sense els coixins sonors de l'agrupació The Sweet Hereafter, o millor dit, del seu partenere Phil Wandscher, que per a més senyes va ser fundador, guitarra principal i segona veu dels Whiskytown de Ryan Adams. Tot amb un envolcall de pedals, harmòniums, viola, acústiques... Hi ha química i es nota com s'enrosquen ambdós com un sol dol, Wandscher és un gran músic, amb els seus arranjaments sap transmetre el feeling de cada cançó, línies simples però intenses, mullades i rematades de trèmolo, una combinació que de vegades sembla la banda sonora d'una pel·lícula de David Lynch, altres una versió femenina de Roy Orbison, les cançons que Tarantino segur que utilitzaria per a alguna de les seves escenes escatològiques a càmera lenta. Vintage però sense impostura, única i visceral, com una evolució de les cantautores que a finals dels seixanta i principis dels setanta fugiren dels focus de la contracultura però que al mateix temps xuclaren de la seva mel country-rock.

Aquí hi ha cançons que esborronen, des de la primera Oh, My Girl que s'obri pas amb gràcia i t'enganxa al seu rotllo sense que puguis fer res, et guanya amb la seva melodia malenconiosa en You Are Not Gotten Here, has d'entendre que no hi ha presa i només queda gaudir de cada vers cantat suaument i amb afecció, Phil Wandscher està grandiós en Troubled Soul dibuixant una de les seues millors intervencions en una de les millor cançons del disc. The Dreaming Dead mescla aquest ritme llatí que als temps del so Brill Building tant agradava, puja el tempo però sense que entre massa la llum. Your Eyes Told és d'una gran bellesa sonora, una de les cançons que pose sense pensar en el meu top personal, un folk de calat profund i arranjaments jazz, una cançó que no hauria de passar desapercebuda en un suposat ranking de alt-country, preciositat absoluta. Una primera cara imbatible i difícil de superar.


La segona cara ja sense el factor sorpresa obri amb Tell The Boys que ens du un pop de suaus cadències. Birds Over the Water és la cançó més extensa del disc, acompanyada de piano i viola amb una intro que Hinson somiaria haver gravat. Només queda rendir-se al seu encant en la recta final, cordes i pedal steel i Winter Hunter, balada per a lluiment del frasseig de Sykes, melodia escoltada abans però mai amb aquesta elegància. El banjo obri per a House By The Lake, alt-country que res te a envejar als grans de les últimes dues dècades, i Grow A New Heart deixa l'escena amb final obert, arranjaments quasi jazz, bateria d'escobetes, baix amb cos, violí, pedal, cors que diuen adéu i la guitarra dient la seva.

A més d'agradar-me, diguem, d'una manera física pel seu atractiu Emmylou Harris-anys70-westcoast que em posa que no veges, m'encisa la seva veu igual de raspada que dolça, una espècie de creuer entre Marianne Faithfull i Karen Dalton, m'encisa aquest rebolcar-se pel fang de la desolació, on l'adjectiu gòtic supera amb escreix qualsevol proposta de marca blanca que ens venguen amb sonoritats més guitarreres. Cançons que passegen per les sonoritats country-rock dels 70 amb tocs lleus de psicodèlia, sense estridències ni ostentació alguna, rematat pel baix-tempo i les imatges suggerents obscures, a mitja llum, amb la nocturnitat justa que els dona la seva particular personalitat.

M'agrada molt aquesta manera de no intentar evitar el dolor, fer-lo seu i utilitzar-lo en benefici propi per a netejar-se per dins, no, no es tracta d'autocompassió, és tracta més de l'atractiu de l'obscur, de la nit i de la soledat, d'una presa de consciència sobre la mortalitat en el seu sentit més joiós, em resulta romàntic, molt intens i poètic. El següent disc Like love lust va obtindre més atenció, d'acord, un bon disc i doble, per a mi encara és Oh, My Girl el zenit de la seva carrera. Mel de romer.

Per Chals  

Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada