The Rolling Stones - Voodoo Lounge (1994)

Sóc dels que pensa que els Stones de finals dels 60 i dels 70 són inigualables i irrepetibles, ja no tornaren a ser mai tan grans; però no seré jo el que renegue de tot el que han fet després. De fet, pense que a les últimes dècades han gravat discos a tindre molt en compte, i un d'ells seria aquest. És més, considere a Voodoo Lounge un gran disc, segurament el seu millor treball des del també molt recomanable Tatoo You (1981).

Com sempre ha fet aquesta banda, en aquest treball també van voler adaptar el seu estil clàssic als nous temps i, pel meu gust, el resultat fou excel·lent. El disc sona a anys 90, però clàssic al mateix temps, i amb una producció que em sembla encertadíssima; diria que fins i tot sona actual, podria haver sigut perfectament un treball fet als darrers anys, i en canvi estem parlant d'un disc que té més de dues dècades.

Però en realitat el més important, com sempre, són les cançons; i afortunadament ací no van fallar, donant forma a un disc variat i molt ric en tots els aspectes.

Els temes més rockers com "Love is strong", "You got me rocking" o "I go wild" són autèntiques injeccions d'adrenalina, amb un Jagger escopint rock and roll com un dimoni i amb els inconfusibles riffs del tio Keith sonant ben fort; mentre que les més tranquil·les en forma de balada o mig temps com "New faces", "Out of tears", "Sweethearts toguether" o "Blinded by raimbows" em semblen del millor que havien fet en anys en eixe terreny més assossegat; cançons veritablement emocionants. I la resta tampoc té desperdici: ací no hi ha sobrants com en discos com Bridges to Babylon o A bigger Bang, bons treballs que hagueren pogut ser molt millors. Ací es nota que estaven inspirats.

Si, amics i amigues; la dècada de Nirvana no fou la millor època per a la banda de rock and roll per excel·lència, però encara foren capaços de crear una gran obra com aquesta. Són els putos amos? Doncs sí, sempre ho han sigut, i sempre ho seràn.

Per Juanvi