The Kinks - Face To Face (1966)


Hi havia vida més enllà del dia i de tota la nit i d'aquell riff arquetípic que va marcar tota una època. Va ser amb Face To Face que els Kinks començaren a regnar entre els meus preferits i intocables, a partir d'aquest gran disc la seva discografia ha anat passant per les meves orelles fent-me sentir de nou el gran plaer de descobrir música com feia anys que no sentia. Ara els tinc en un altar, no puc viure sense ells, fins a tal punt, que si algú m'obligués a triar entre la banda de rock més gran del món i ells, potser abans m'immolés amb els meus vinils lligats a la cintura per no haver de contestar. Perquè comparar?, no dubto que els de Liverpool són i seran el grup amb la discografia més irreprotxable de la història, i els Rolling Stones representen i unifiquen com ningú l'essència transgressora del rock, però en els Kinks he descobert un atractiu que no té gairebé ningú, adoro aquestes melodies que de vegades freguen (l'aparent) ingenuïtat infantil en contraposició amb unes lletres que tenen una càrrega real i vital fora del que és habitual, una mirada lúcida a la desesperació de la condició humana en ple segle XX vista amb una ironia i un sarcasme que estranyament reconforta, aquest "jo contra el món" com a bandera del sentir-se un ésser individual. Tot això pot semblar desmesurat, i més pot resultar estrany en un tipus amb l'armari ple de camises a quadres, però és que els adoro.

Però anem al disc. Face To Face és un disc especial en molts aspectes, va ser l'obra que va suposar un punt i a part en la seva carrera, perquè m'entengueu en termes beatlelers, el veig com el seu "Help!", Un crit de socors artístic amb el qual s'escapolien d'esdevenir una fàbrica de hits per a més glòria de les teenagers i de les llistes de vendes. Aquesta nova visió en el rerefons de les seves lletres i en un so menys obvi, més detallista i més proper al music hall, va donar el primer pas en el single Dedicated Folower Of Fashion i amb el següent Sunny Afternoon, aquest últim inclòs en aquest LP.

La subtilesa no entén de primeres escoltades i en el meu cas no hi va haver enamorament instantani, el so arquetípicament sixties de Party Line, la que obre el disc, em va induir a la comparació còmoda amb qui ja sabeu, però alguna cosa vaig intuir en els Kinks, un atractiu res obvi amagat després de la immediatesa d'un riff simple, però únic, i una melodia que sembla mil vegades escoltada, però no menys addictiva. El disc creix a poc a poc, empeny un petit goig que va quedant a cada vegada, i em va passar el que m'havia de passar, em vaig contagiar de Dandy, cançó que hi ha qui diu que Ray va dedicar d'amagat al seu germà Dave, tot un truà, encara que fora de suposicions es tractava de la mateixa sàtira a la Swingin London ja retratada en el seu celebrat "Dedicated Follower Of Fashion". Amb els Kinks, a partir del clic la rendició és absoluta, començant per la profunda i sentida Too Much On My Mind, un obertura en canal cap a les profunditats abissals del propi Ray Davies i al seu torn, un dels canvis significatius en la nova direcció de les composicions. 

També em va seduir irremissiblement la bellesa exòtica amb tocs indús de Fancy, i confesso haver arribat a l'orgasme en repetides ocasions amb la gloriosa Sunny Afternoon a tot volum, aquesta cascada pentagrama baix s'hauria de reconèixer com un dels bastions del rock pròpiament anglès o de qualsevol estil que pretengui portar el "Brit" marcat en la matrícula, escolteu i digueu-me si és un miratge o si realment Oasis, juntament amb Blur i tota la cort noventera, té mitja discografia treta d'aquí. Fins i tot em sembla incontestable aquesta petita gran obra mestra amagada a la recta final que és Rainy Day In June, ambient plujós i neguit al cor. 

Les meravelles que recupera la versió ampliada són també imprescindibles, autèntiques joies de l'època, com l'himne al desencant de la Workin class que és Dead End Street, una cançó única en el seu gènere al seu moment i que podria dir-se que el temps no ha envellit, temàtica molt actual. La reafirmació de I'm Not Like Everybody Else, ja és tot un himne en el meu haver, Big Black Smoke és una petita gran joia amagada en la seva discografia i Mister Pleasant, podria passar per la germana petita de "A Well Respected Man", és simplement genial aquest retrat satíric del conformisme del ciutadà mitjà.

Ray Davies buscava per primera vegada certa unitat conceptual, per a això el grup es va prendre el seu temps, van trigar mesos a tenir-lo perfilat, tenia clar que no anava a trepitjar pels mateixos camins. Li va inspirar un programa de televisió de la BBC que tractava d'apropar a l'audiència la part més humana dels seus entrevistats, es podria dir que aquesta era la intenció de "Face To Face", un catàleg de personalitats a peu de carrer, retrats concrets de personatges reconeixibles per tots, atrapats en el seu vulgar anonimat i amb el cap ple de fantasies escapistes, una visió no exempta de cert desencant causa de les pressions pròpies de la fama que Ray Davies patia en carn pròpia. Segons va confessar posteriorment, la idea era una portada de tons foscos i no amb tot el colorit que al final se li va imposar des de la discogràfica que buscava el nexe d'unió amb les tendències psicodèliques de l'època, l'edició alemanya del disc lluiria una cover (dreta) més d'acord amb aquesta idea, amb aquest detall no m'estranya el seu desencís amb el business musical, un tema molt recurrent al llarg de la seva carrera. I en aquest aspecte Too Much on My Mind la veig com el cor d'un disc regat d'existencialisme de classe mitjana, aquest clavicordi acoloreix la supervivència de l'individu que ranqueja necessitat de les seves petites vies d'escapament per reafirmar-se, ja sigui mitjançant viatges exòtics, Holiday in Waikiki molt Chuck Berry, on per cert retrata l'explotació turística dècades abans de la nefasta estafa de la rajola o a través de les petites aspiracions equivocadament enormes, A House in the Country i Most Exclusive Residence for Sale, desitjos tan humans com contradictoris. Admiro a més aquesta actitud tan d'estar per casa que destil·laven com ningú representada de manera perfecta en la cançó dedicada a la seva germana a Rosie Will not You Please Come Home, i que en certa manera podria considerar-se avant-sala del seu següent disc, o en Session Man, un seu sentit homenatge a un dels instrumentistes més grans del rock, el sr.Nicky Hopkins, que amb el clavicordi va donar un caràcter únic i especial a aquest disc.

S'afirma des dels púlpits de la veritat musical que aquest és el seu primer gran disc, el que obria una època gloriosa, i el pas definitiu entre facturar singles d'èxit  i aconseguir obres consistents i sense fissures, seguirien "Something Else", "The Village Green Preservation Society", "Arthur", "Lola", "Muswell Hillbillies", encara que avui en dia i passant de púlpits, adoro tota la discografia dels Kinks, des dels seus primers discos de hits dels seixanta, fins a l'últim dels menys reconeguts, discos la majoria que no van obtenir un reconeixement contundent. El seu èxit massiu va continuar fonamentant-se posteriorment i de manera puntual en singles potencials com "Waterloo Sunset", a la meva manera de veure foren incompresos en aquest aspecte.

Face To Face és el disc que ha marcat, per sort, la meva manera d'entendre la música dels Kinks. Ara el percebo com un dels discos amb més arestes i racons de la seva discografia, el menys fàcil dels seus clàssics, però en definitiva una obra mestra del seu temps. God Save The Kinks.

Per Chals


Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada