Primal Scream - Screamadelica (1991)


Primer que res, dir que la música electrònica no és el meu fort. En el seu dia m'agradaren bandes com The Prodigy o sobretot Front 242, i actualment encara gaudeix-ho de les seves cançons que més m'agradaven. També em sembla interessant el treball dels mítics Kraftwerk i alguna coseta més, però poca cosa. En canvi, el que si que m'ha agradat sempre són les fusions entre rock i electrònica. Sempre no funciona, lògicament, però si s'encerta la formula pot arribar a donar uns resultats molt bons; de fet, grans bandes com The Smashing Punpkins, U2, Radiohead, Nine Inch Nails, Marilyn Manson, o la banda que hui ens ocupa, entre moltes altres, han fet coses realment interessants fusionant rock o pop  amb la música de les màquines .

Als Primal Scream els vaig conèixer quan tingueren el gran honor de obrir per als Rolling Stones en una de les darreres gires que ha fet la banda de rock & roll per excel·lència per la península. Concretament fou en Benidorm, i em sorprengueren gratament. M'agrada la seva proposta tan original i atrevida perquè, normalment, les bandes que fusionen rock i electrònica solen ser bandes de rock alternatiu, de pop o de metall, i el que sorprèn de Primal Scream és que fusionen electrònica amb un rock clàssic molt influenciat pels Stones, algo que, a priori, sembla que no ha d'anar massa bé (ho sé, els mateixos Stones han fet bones cançons discotequeres, però açò és altra història), però funciona; si amics, funciona.


Reconec que quan més m'agrada aquesta banda és quan es posen rockers, i tenen altres treballs més en eixa línia, però Screamadelica és interessant pel que us deia. Ningú abans havia fusionat rock i electrònica d'eixa manera, el que el converteix en un treball realment original.

Des d'eixa meravella rockera que obri el disc anomenada "Movin'on up", fins la reposada balada de tints psicodèlics titulada "Shine like stars", el disc és com un cocktail on es mescla el rock clàssic stonià amb l'electrònica, el gospel, el pop més psicodèlic, i inclús alguna aproximació al dub més rallant.
Ací hi han grans cançons; a banda de les dos ja citades, cal destacar també talls com les ballables "Slip inside this house" i “Come Together”; la electro-popera "Higher than the sun", eixa especie d'homenatge als Stones que és "Loaded", o les fabuloses balades "Damaged" i "I'm comin'down".
Cert és que també hi han algunes altres que no em diuen res, com la discotequera "Don't fight it,feel it", i alguna més, però tampoc desentonen junt amb la resta de cançons, ni fan que el conjunt final siga irregular.

En definitiva, un bon disc; trencador i original. Tal volta un poc difícil, però que amb paciència i lliure de prejudicis, acabes apreciant.

Per Juanvi


Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada