Tom Petty and the Heartbreakers - Echo (1999)

Els discos de ruptura són un gènere en si mateixos, ofrena de sentiments a flor de pell en el moment crític de confrontació amb la soledat immediata després del cop de porta final. En She's the one ja mostrava tímidament entre els seus solcs que alguna cosa no anava bé, després de la banda sonora d'aquesta pel·lícula romàntica del muntó es trobava la base del problema, podria dir-se que aquell exercici li va venir que ni pintat per desfogar-se. Però en Echo ja no hi ha por per amagar ni un sol dels seus pensaments, aquí ja no hi ha pretext argumental que valgui, rock sagnant, res pretensiós, eficaç i amb l'únic fil conductor de la seva pròpia experiència amb els records gravats a foc.

Echo està en l'avantsala de la cura, en aquest moment en què aquestes vivències són un trist ressò que fa mal i et comprimeix els budells, amb la forta sensació de que tot va ser temps perdut, i on la ruptura no només es refereix a la dissolució de guanys de dos en discòrdia, a més suposa una ruptura amb el passat. Però alhora ha de ser un temps per començar a comprendre que no es tracta d'esborrar el passat, es tracta més aviat d'acceptar que forma part de nosaltres, intentar esborrar-lo és com intentar esborrar a un mateix. I encara que sempre afloren aquests moments de ràbia continguda, frustració i desencís, hem de quedar-nos amb els bons records, que segur que n'hi va haver, amb això ens hem de quedar.

Aquest podria ser el seu Blood on the tracks, el seu Tunnel of Love més amarg encara si cap, amb la determinació, pel dolorós del que s'ha exposat, de no tocar la major part de les cançons en directe, encara que alguna, només Billy the Kid, va quedar gravada en concert per a la posteritat en el seu Live Anthology. Últim disc de la col · laboració amb Rick Rubin, i per desgràcia, últim en què participaria Howe Epstein a qui se'l va menjar el rock'n'roll el 2003, Ron Blair, baixista original de la banda tornaria a la formació per The Last DJ .
El cor de la música dels heartbreakers té un pilar fonamental en Mike Campbell, aquest guitarrista a qui sembla no afectar el temps i que cada vegada sona més jove, em sorprèn gratament. Raó que suposo la principal perquè aquest disc de temàtica tan personal sigui signat amb els Heartbreakers, perquè sense ells es podria haver convertit en una seqüela facilona de Wildflowers, i això en definitiva tampoc seria dolent, encara que a dia d'avui Echo em sembla perfecta com està.

Room At The Top enllaça amb el so de Wildflowers, aquest entrellaçat de guitarres en el tram final de la cançó és perfecta, endureix el seu rock en cançons com Free Girl Now i I Don't Wanna Fight, i té el seu punt àlgid de putoamisme en Swingin', un recitat perfecte en el que demostra l'art de no-cantar, feu-vos el favor de veure el vídeo de més avall. Amb cançons com Accused of Love un no sap si van ser els Travellling Wilburys qui absorvieron part del seu art, o va ser ell qui el va decomissar dels mestres, però em passa que sento aquesta cançó i m'imagino Lynne i Harrison fent els cors i Big O rascant-li a la guitarra com en You Got It. La balada Lonesome Sundown em sona beatle i country a parts iguals, amb el piano i la slide que condueixen a la porta de sortida mirant a terra capcot amb el primer sentiment nostàlgic moments després del final definitiu. To resignat a Echo, la reprovació que ressona amb força, l'eco trist quan acaba l'encant i la química. Billy The Kid és ja un estàndard, és a dir ,com entrar fins a la cuina, Petty mostra el seu rol de víctima traïda. Dotze cançons on no sobra res i que recomano ferventment.

Tinc especial debilitat pel Petty dels 90, i tinc a Echo al mateix pedestal on també guardo Wildflowers. Hi ha qui pensa que aquesta etapa és molt lineal i avorrida, admeto que aquest Petty ja no és el de Damn the Torpedoes, però on hi manava la immediatesa i l'hormona, aquí mana l'experiència i el saber fer líric. El disc em sembla sublim i a més el senyor Mike Campbell està que se surt. Escolteu això, cançó chalsiana pels segles dels segles:


Comparteix a Google Plus
    Blogger Comment
    Facebook Comment

4 comentarios:

  1. Al igual que tú, prefiero el echo, wildflowers, last DJ o shés the one que el primerizo Petty de los 70. Magnífica entrada de Petty. Un saludo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Salutacions Gonzalo, m'alegre coincidir, i gràcies per pasar-te.

      Elimina
  2. Algú troba la trajectòria de Petty als 90 lineal i avorrida???? Vaja, doncs jo crec que als 90 Petty pareix una sèrie de discs que rivalitzen en qualitat amb les seves obres mestres dels 70 i principis dels 80. I de tots ells, Echo ha estat sempre el meu preferit, per moltes raons, però especialment perquè conté unes cançons tan collonudes...

    ResponElimina
    Respostes
    1. La veritat Simu, es que respecte a Wildflowers, She's The One, Echo y The Last Dj, no ñes que haja llegit que són roins, però si que no aporten gran cosa. Suposo que els qui tenen al Damn the Torpedoes en un altar. Per a mi aquest és el Petty que més m'agrada, inclús Highway Companion el pose de tant en tant.
      Salut Simu i gràcies per passar.

      Elimina