Bob Dylan - Tempest (2012)

El retorn de Dylan és un dels esdeveniments de l'any, i com sempre li ha passat, el món continua dividint-se entre dylanites, ocasionals i detractors. No és novetat sentir que la seva veu no serveix per a cantar, és poc original, això ja l'hi ho digueren en els 60. No em considero dylanita, més per desconeixement del gruix de la seva obra, sense vanagloriarme d'això, en un clar error de càlcul.

La veritat és que no confiava que un pròxim disc seu m'arribés, respecto en Dylan, forma part de la meva vida a través dels discos que m'han acompanyat en el meu aprenentatge musical, però aquest respecte mai em va portar a considerar la seva obra recent fins fa ben poc. En els seus 35 discos hi ha tant per a descobrir que ni tan sols em plantejava aguantar ni un sol dels seus mantres cíclics de blues. Però millor que justificar el meu nivell de coneixement dylanià per haver de parlar-ne és gaudir de la seva música tal i com vinga.

I aquí és on entren les caçons Spirit in the Water i Working Man Blues que em portaren fins Modern Times, un disc difícil per molt que les ressenyes de mig planeta li donessin les cinc estrelles sense pestanyejar, em va costar suor entrar-hi, però m'ho vaig proposar com un desafiament personal, sabia que havia de superar l'assumpte de la veu de sabatilla d'espart i aquestos mantres repetitius, i sí, allà dins de la muntanya hi havia una mina d'or on una veu no menys rasposa que la de Howlin Wolf i uns versos no menys aspres que els de Robert Johnson m'explicaven algunes veritats que volia escoltar.

I arriba la tempesta, i a diferència de Modern Times, es nota que Dylan vol agradar, aquestos aromes jazzy que anuncien al tren de Duquesne són la prova, irresistible com la balada fifty de Soon After Midnight que bé podria haver cantat amb el seu amic Bobby Vee, és clar que amb ell al piano com en els 60 abans de ser conegut (Chronicle Vol.1 dixit). I així ens va propinant ganxo rere ganxo, amb el so Chess d'Early Roman Kings tret de la càpsula del temps, assenyalant en Narrow Way sense por com en els seus temps folkies, amb el rock dels Stones en Pay in Blood, el regust New Orleans a la confessió a cor obert de Long and Wasted Years, i Roll on John, una de les cançons més sentides, Dylan parlant amb Lennon de tu a tu, com dos amics fent-se un cervesa. Aquest disc està ple de ganxos sonors on poden al·legar mil i una influències, un disc variat. També estan aquests loops infinits que em paren, l'hi ho dic a en Joserra, un bon amic, i ell m'envia la clau, les lletres.

És la lírica la dimensió que m'atrapa en Tempest, la cura amb què tracta els textos, potser sigui aquesta part la més complexa en la seva concepció, fins i tot tant com la musical, molt se m'escapa, no sóc un expert literat, més aviat el contrari. Però en Dylan precisament em sembla indispensable, i no només em refereixo a la traducció "a piño fijo", es tracta de l'essència lírica, és Tempest (la cançó) l'obra d'art que li dóna nom i raó de ser, són els seus catorze minuts de mantra de la costa de Galway, del mateix lloc d'on sortí el Fisherman's Blues, deixant fluir quartets de rima consonant sense esgotar els seus recursos, ni tan sols flaqueja el ritme de la història, això no ho pot fer ningú, i a més sense sortir dels marges d'aquest loop infinit, és poesia en 3D, paraula, música i interpretació. Les murder ballad de Tin Angel i Scarlet Town l'acompanyen de prop, aquí rau la veritable barrera al disc, el punt on Dylan pinta una ratlla a terra i et pregunta si vols passar, si estàs disposat a acceptar el repte... o quedar-te només amb la part evident. Suposo aquesta complexitat és la seva mateixa grandesa, i motiu principal perquè els seus detractors s'acarnissin amb ell i la seva veu, i suposo també que Dylan es descollona quan llegeix o sent algú criticar-lo per això, doncs el seu procés de selecció de l'oient s'haurà complert.

És un esforç al qual no estem acostumats, necessita del temps i l'atenció que normalment no dediquem a la música. A més trenca diverses regles de la cançó popular, trenca amb la rapidesa amb què surten les novetats, si no tens temps per entrar en un disc de Dylan estàs fora del club. Trenca amb l'extensió de la cançó popular, encara que això no és nou, ho fa des dels seus inicis. Trenca la seva relació amb el format digital, ja que cal tenir-ho original per la necessitat de seure's aquestos catorze minuts amb les lletres en mà al ritme del rascar de l'agulla, i que ningú us enganyi, com el vinil no hi ha res. En aquest filtre van quedant atrapats tots aquells que només busquen rememorar temps pretèrits i els que simplement busquen boniques harmonies ensucrades, no és que aquí no hi hagi sucre, és que aquest sucre no engreixa ni embafa. També es queda atrapada l'ansietat digital que s'emmagatzema als discs durs amb l'ansietat diària de la novetat musical, acceptar el repte de Dylan és una cosa molt personal on sortiràs amb un premi que t'acompanyarà tota la vida, si no és així, Tempest estarà amb tu fins que la novetat de torn aparegui al teu reproductor. Passada aquesta barrera la resta del disc és agradable, ell coneix com ningú aquest joc i ho accepta, el modela i el domina.

Tempest és el tren al qual Dylan mira amb sornegueria mentre s'acosta a tot drap, hi ha certes coses que ja no l'espanten. És cabreig i també el seu cor en safata de plata perquè l'acabis d'aixafar contra l'alabastre de Vienna, és la solitud que accepta i gaudeix exposada sense embuts malgrat els sobrevalorats llaços de sang, és deixar al descobert l'essència de la naturalesa humana a través d'una tempesta que no entén de rics i pobres, ni de classes socials ni de diferències polítiques, tots som iguals davant seu i davant la parca, tan rastreros com per cometre assassinat, tant com per romandre immutables des d'època d'imperis repetint el mateix error una i altra vegada, tant com per a trencar-se per amor, tant com per no perdre mai l'esperança. I no parlo de cançó protesta, que n'hi ha, ja que a molts pot resultar pretensiós fer cançons per canviar el món, seria massa fàcil, però no ho és tant quan es tracta de resistir-se a la nostra pròpia naturalesa nihilista i autodestructiva.

Tempest és l'actualització de la vella tragèdia grega, tan eterna i alhora tan de moda, perquè no només va en el Titanic Leo Zimmerman, el granger jueu-alemany que consta en el llistat de passatgers (¿avantpassat seu? pese a compartir cognom amb ell, assegura Dylan que és coincidència, i es refereix al Leo de la pel·lícula de Cameron, valga'm Deu!). Anem tots junts cap al iceberg, és el nostre sinó la tempesta que ens arrossega per aquesta tragicomèdia que és estar vius. Ara veig la portada amb el títol de la seva pròpia mà, i aquesta escultura barroca de tall grec m'agrada, i encara que a grosso modo pugui semblar un descuit de disseny, ara no podria imaginar-me el disc amb una altra il·lustració, aquest disc és arcaic en la seva concepció lírica, i actual en la seva essència, com la mateixa paraula "tempesta".

Però clar, aquests últims paràgrafs són el que veig ara, és el reflex que jo vull veure, i aquestes cançons broden la meva percepció. Potser demà tingui una altra diferent quan m'atrapi Tin Angel, o potser siga Scarlet Town, qui sap en quin mirall em reflectiré, cadascú sap bé quina tempesta càrrega a l'esquena. Potser d'aquí a uns anys suposi molt més o per contra m'equivoqui, de tota manera jo no tinc cap problema a afirmar que Tempest és per a mi l'obra més completa de l'últim Dylan.

Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada