Lulu


Què cony fan Loutallica ací? es preguntarà més d'un. Aquest disc provocarà força riallades entre els que es veuen a si mateixos com entesos, serà l'enuig de fans metaleros, i aconseguirà la indiferència dels qui encara esperaven un altre Transformer o Coney Island Baby de Lou Reed. A cas a algú li estranya aquesta unió?. A mi no, bé, al principi sí, quan vaig llegir la notícia per primera vegada em va semblar un fake, però quan vaig veure Metallica al costat de Lou Reed interpretant Sweet Jane vaig entendre a què es referien, la cara de Reed quan Hammet enfila amb els seus frasejos en la introducció és d'autèntica felicitat loureediana, no era tan desgavellat, podia funcionar, i quan em vaig parar a pensar detingudament vaig veure la reunió d'ambdós amb certa normalitat.

A la dolça Jane li va be el vestit metàl·lic

Pel que fa a Lou Reed ara ja no m'estranya en absolut, aquest vell xaman des que va començar amb la Factory i el plàtan ha trepitjat el rock'n'roll per tots els seus costats. A cas no va aconseguir transmetre'ns el xut d'Heroine durant més de set minuts en vena?, O fins i tot amb aquell viatge mortal anomenat Sister Ray durant més de 20 minuts en els seus directes amb la Velvet. Ni tan sols li va importar el seu estatus de rockstar quan va llançar Metall Machine Music, així que un moviment com aquest no hauria de provocar cap estranyesa dins del seu univers particular, encara que a efectes mediàtics si que la tingui. És més, molts dels que ara lloen Berlin no es donaran compte del valor d'aquest disc fins que d'aquí a uns anys algú giri el cap mirant enrere i digui "Lou ... que collons tens!", Estic segur que aquells que menyspreïn aquest disc a la primera de canvi també ho haguessin fet amb Berlin en el 73.


Respecte a Metallica veig a uns tios que han recuperat el somriure veient al seu costat a un dels més importants icones en la història del rock, com no anaven a acceptar la invitació? És tot un repte, eren uns nois quan el velvetià caminava ja esclafant barreres, és més, Metallica ja fa temps que van deixar de interessar-se pel que diguessin les portades de les jevisrock del món, després de l'esclat de l'àlbum negre tenien dues opcions, continuar el camí marcat assentint al designi de les masses i la pròpia auto-complaença facturant nous Nothings Else Matters, o per contra intentar buscar altres camins. I tot i que han donat alguns pals de cec, doncs senyors, amb un parell, cal assumir riscos, i en els últims anys els han assumit amb més dignitat que la major part del rock dur de posturetes, maquillatge i cartró pedra. Així avancen les idees, així es va innovant i obrint noves possibilitats en el rock i en l'art.
Doncs si, ho he escoltat a la seva web i la veritat és que ho veig com un disc molt Lou Reed amb potents riffs metalers, Berlin +Master Of Puppets. Lou Reed necessitava una nova via d'expressió i Hetfield i els seus li l'han proporcionat, perquè aquest home més que rock el seu és transmetre sensacions i emocions dispars de la manera més inversemblant, a la seva carrera em remeto. I que millor manera per transmetre la cruesa de l'obra de l'alemany Frank Wedekind que traspassar aquesta cruesa del pla líric fins al pla musical, perfecte.

En els 80 mig planeta s'hauria masturbat amb aquesta foto, no té preu
L'estampa val el seu pes en or, un Lou Reed més arrugat que una pansa amb quatre maromos metaleros a les seves ordres, genial. Algunes cançons valen la col·laboració, escolteu Junior Dad, és boníssima, és el millor Lou Reed que es podria esperar, la lletra aconsegueix commoure'm, el pare absent ... i Metallica se situa darrere modelant aquest ambient fosc que dominen al llarg dels 19:29 minuts que dura la cançó, si li doneu una oportunitat a Lulu comenceu per aquí. Però hi ha altres dignes d'escoltar, Brandenburg Gate comença acústica per enganxar el metall un cop mostrat el motiu líric, i no em sonen molt més durs que el Reed de Rock'n'roll Animal, encaixa. Hi ha altres que haurien de delectar els seguidors de Metallica, Mistress Dread és brutal, Metallica continuen funcionant com una potent maquinària de Trash Metall, Iced Honey altra al més pur Reed, molt bona, una altra de les meves preferides, m'agrada que Metallica es deixin portar a aquests terrenys on Reed és el rei. Cheat On Me, intro instrumental i de nou Reed espentant als Masters of  Puppets. Avui els meus veïns hauran tingut en més d'una ocasió el telèfon amb el 091 preparat per ser marcat, però que cony! headbanging brothers, heabanging!!

En definitiva, el món del metall té unes barreres de vegades infranquejables, i és Lou Reed amb Lulu qui s'atreveix de nou a qüestionar alguns prejudicis amb tot el risc que això comporta, al seu torn Metallica es porta la poesia al metall, per que no? Tots dos sou grans fotre. A més ... Hetfield ... me l'has jugat bé, jo que mai hagués imaginat ni en somnis a Metallica en NSVSR. Bravo, trencant barreres.

Escolteu-lo sencer ací: Loutallica

Les dades companys, les dades (tot a la seva web): Aquest LP està inspirat en les obres de teatre de l'expressionista alemany FrankWedekind, ambdues obres, Earth Spirit i Pandora 's Box expliquen la història dels abusos soferts per una ballarina, la seva vida, les seues relacions i experiències estan recollides al llarg de les cançons en Lulu. Des de la seva publicació el 1900 aquestes obres van arribar a la gran pantalla a través de Pandora 's Box, una pel·lícula de cinema mut, també a l'òpera i algunes activitats dins del marc creatiu. Les obres en el seu moment van significar un canvi en els estàndards sexuals i morals de l'època i van provocar força controvèrsia. Lulu hauria de ser una producció teatral a Berlin a càrrec de Lou Reed però després de la seva actuació conjunta en el Rock and Roll Hall of Fame a New York el 2009 es van quedar amb les ganes de poder dur a terme alguna col·laboració. Segons explicava Hetfield en una entrevista, després del concert Lou es va acomiadar dient-los que havien de gravar un disc junts, però no s'ho van prendre seriosament. Fins a l'abril d'aquest any en què Lulu va començar a prendre forma a partir de les lletres de Reed.
Comparteix a Google Plus
    Blogger Comment
    Facebook Comment

3 comentarios:

  1. M'has convençut: mira que no tenia cap intenció de visitar aquest disc (curiós: Lou Reed és un dels meus referents musicals i Metallica és un grup que em desagrada), però li farem una respectuosa escoltada.

    Dit això, el Sweet Jane de dalt és bastant contingut i els riffs molt respectuosos envers l'original... Ajorne més comentaris fins escoltar el disc.

    ResponElimina
  2. Ostres Carlos, doncs reconec que tenia ganes d'escoltar aquest disc, però la veritat és que no m'ha agradat gens ni mica, no he pogut passar de la cuarta cançó, tal volta tinga que donar-li més temps... Però es que, per a mi, sona mal, no empasta bé la música de Metallica amb la veu del Reed. No sé....

    Salutacions!

    ResponElimina
  3. Teniu que començar per l'última. Junior Dad, en serio Juanvi, no és Metallica, és Lou Reed. Ja em diràs que et pareix Xavier. Per damunt de tot està clar que mana el gust de cadascú. Per a mi és un disc molt correcte, però hi ha que tindre en compte que les lletres manen prou. Salut companys i gràcies per comentar.

    ResponElimina