Brossa d'Ahir, perseguint un somni de llibertat Part.1


Pot en un mateix post donar-se cita Pep Laguarda & Tapineria, els modernets Animal Collective, Daevid Allen (membre fundador de The Soft Machine i Gong), el mític Jimi Hendrix, l'inigualable Bob Dylan i el literat Robert Graves ... la resposta és 'sí '.

Avís, va per llarg.

Brossa d'Ahir és una obra de culte de rock dels 70, poc coneguda, i reivindicada de manera molt puntual fora de les fronteres valencianes i catalanes. Ficada en ocasions per error en el mateix sac que el moviment de la Música Laietana, tampoc ho considero un obra de folk-rock, potser el terme folk-progressiu-mediterrani és el que millor li va, encara que és preferible deixar aquest camp en incògnita ja que abans que res és una obra única. Un Lp que hauria de ser d'obligada escolta, ja sabeu el que toca. Pràcticament des que vaig començar aquesta aventura amb NSVSR tenia el desig de parlar d'aquesta obra magna, per la seva importància i pel molt que significa per a mi, però li guardo tal respecte que mai em vaig atrevir, ara sento que és el millor moment, un moment d'importants canvis en el nostre entorn, també per l'escriba que aquí se us presenta periòdicament davant la possibilitat d'una pausa en el camí, un lleuger fins després.

La fecha del video es errónea

Pep Laguarda & Tapineria només van treure aquest LP, després d'un any el grup es va desfer. És per aquest Lp que em vaig llançar juntament amb els companys de La Casa Cantonera a organitzar la I Mostra de Rock Mediterrani que va comptar l'any passat amb la participació de dos dels artistes més representatius de les sonoritats més mediterrànies i autòctones: Òscar Briz i Amanida Peiot. Ens curràrem per a l'ocasió una exposició sobre la trajectòria d'alguns dels grups més representatius de l'època, per descomptat amb el repàs a la santíssima trinitat del Rock Mediterrani: Pep Laguarda, Remigi Palmero i Julio Bustamante .

Manuel Garrido (Garri), un dels membres de Tapineria, va acudir a la crida i vam compartir una gran vetllada de música, amb bon menjar, bon vi i una conversa d'allò més interessant. Conèixer la història d'un LP clàssic de boca d'un dels protagonistes va ser inoblidable. Aquest any segueixo amb el meu interès a consolidar aquesta Mostra. En aquesta nova edició podré comptar a més amb la nova formació de Tapineria, dels quals només Garri és l'únic membre original, no importa, després de veure'ls en concert el mes passat em vaig quedar enamorat d'aquesta especial manera de recrear el so acústic i campestre tan característic que va convertir Brossa d'Ahir en obra referencial.

Possiblement gairebé poca gent hagi sentit parlar ni de Pep Laguarda, ni de Brossa d'Ahir en els termes de grandiositat que mereix, i a més és curiós com artistes de l'altre banda de l'Atlàntic han trobat una referència a seguir, una de les reivindicacions més sonades va ser la d'un dels membres d'Animal Collective que va afirmar al New York Times: "Si algú em demanés una descripció de com va ser el meu estiu, li interpretaria Brossa d'Ahir, d'un grup de folk-rock espanyol de la dècada dels 70. Una música acústica realment bella, més instrumental que folk, amb guitarres, flautes, bongos i tambors. És molt tranquil, gairebé podria qualificar-se de propera a la Polinèsia", no són sants de la meva devoció però la descripció que fa és molt encertada i diu molt de fins a on ha arribat aquesta obra. Cançons interpretades des de la tranquil.litat i l'assossec, so acústic i cançons amb llarg minutatge, cuinat lentament i sense presses, això és el que transmet.

Robert Graves
Més que la genialitat de Pep Laguarda, a qui sí caldria atribuir-li la composició de les cançons, Brossa d'Ahir és el resultat d'una col·laboració excepcional i d'un moment irrepetible en la història d'aquest país. A més dels valenciàns Garri, Joan Marí, Viven i Pinet, el català Pau Riba va dur a terme la direcció artística, el mallorquí Joan Bibiloni va aportar guitarres, i Daevid Allen, membre original de The Soft Machine i Gong, va aportar la seva experiència en la producció i va posar a la disposició dels músics el seu Bananamoon Observatory, centre d'operacions místic-musicals situat a Deià. En aquest petita localitat mallorquina va establir la seva residència el literat Robert Graves, fugint de la hipocresia de la societat londinenca. Buscava un lloc on les agulles del rellotge correguessin de manera diferent, on la posició social no fos requisit indispensable i on poder estar en contacte amb la natura. Allí va escriure algunes de les seves obres més representatives, com Jo, Claudi, la qual va escriure abans de l'esclat de la guerra civil que li va fer abandonar el país. Graves després del conflicte va tornar. Al seu voltant va sorgir una comunitat artística i creativa latent a les illes al llarg dels anys. Per la seva residència van passar novel.listes com Kingsley Amis, Allan Stillitoe i Gabriel García Márquez, actors de la talla d'Alec Guinness i Peter Ustinov, un Stephen Hawking de 10 anys acompanyat de la seva mare, Ava Gardner, i una nova generació de joves de l'entorn familiar de Graves que s'establiria a la localitat i donaria molt que parlar, Robert Wyatt, Kevin Ayers, Daevid Allen ... (us sonen?).

Durant les dècades dels 60 i 70, les Illes Balears es van convertir en la destinació de gran part de la contra cultura de l'època. Jimi Hendrix va comprar un local a Palma de Mallorca, el Sgt Peppers, i el va inaugurar en l'únic concert que donaria en sòl espanyol amb Z66 de teloners, un grup espanyol injustament oblidat amb Lorenzo Santamaría com a líder. També Bob Dylan va estar un temps a Formentera per consell del seu bon amic Allen Ginsberg, fugint de la seva incontrolable popularitat i de tota una generació que esperava d'ell les respostes a massa preguntes incontestables, va estar allotjat a La Fonda Pepe, a Sant Ferran, i solia freqüentar la cantina Mari Jesús, per si algun interessat vol passar-se i preguntar dir-vos que encara avui rememoren aquells anys.Allà van prendre forma les primeres cançons de John Wesley Harding, 'I Dreamed I Saw St Agustine' i el 'All Along the Watchtower', basat en el Llibre d'Isaïes, a més d'algunes pàgines del seu llibre 'Tarantula'. També com tots sabeu, Pink Floyd van passar per Formentera en el rodatge de More, iniciant així un bonic idil entre la banda i les illes, a Formentera va néixer a més el germen de 'Islands', el quart àlbum de Robert Fripp, Peter Sinfield, Boz Burrell i companyia, els King Crimson, autèntic LP de progressiu clàssic que va trobar a les Balears aquest ambient idoni que es va reflectir en una de les obres més líriques de la seva primera època, escolteu Formentera Lady i la pròpia Islands. Els concerts es succeïen sense previ avís, de manera que podies trobar-te a Robert Fripp guitarra en mà juntament amb Boz provant Formentera Lady en un concert improvisat.

1967
Els setanta va ser una època dura per a la classe treballadora, concretament els últims anys de dictadura en contra del que molts creuen, eren freqüents les pallisses brutals de la policia, fins i tot algunes acabaven en mort, a les universitats l'Estat certificava cadàvers d'estudiants com suïcidi ... tots sabien qui els van fer fora per les finestres, no s'admetia un punt de vista diferent. El final de tot allò va suposar un tranquil respir, un adéu a la fatalitat i un mirar cap endavant amb nous horitzons per assolir, 1978 va ser un any irrepetible, aquest ambient és el que reflecteix Brossa d'Ahir. Un entorn idílic, una dictadura recent caiguda, una democràcia acabada d'estrenar, la il.lusió que les coses començaven a anar bé, va arribar l'assossec, es van acabar les injustícies, es respirava aire net, la sensació d'haver travessat ja els grans cims i abismes, la crida de la llibertat, les noves generacions guanyant la partida. L'amor, la pau, la música, l'art i la creativitat, senyals d'identitat d'un moment que hauríem de tenir molt més present en aquests dies de confusió.

És trist que tota aquella il.lusió hagi trigat tan poc temps a degradar-se, el neo-feixisme de la dreta es mostra sense vergonya en una clara tàctica de Enemic Total (consulteu el terme i reconeixereu el PP), que els està donant molt bon resultat en el seu afany de pastar vots sense cap programa, també tenim una esquerra centrista i envellida (PSOE) que ja no és capaç de recordar els seus ideals de base. La mediocritat i la manca de responsabilitat dels nostres dirigents s'està carregant tota aquella il.lusió, i el pitjor de tot és que tenen la paella pel mànec.

Però la vida segueix, parafrasejant Lluís Llach en el concert de Verges, nosaltres estem vivint els somnis dels nostres avis, i els nostres néts viuran els somnis que nosaltres busquem ara. Per això cal somiar, i com més millor, i no un somni qualsevol, un somni de qualitat, com aquell que es va donar cita a la fi dels 70 a la Illes Balears, aquest és el meu somni, el que jo vull per al meu fill i els meus néts, i en això hem de perdre el temps, a perseguir un ideal, a buscar aquest camí que s'han encarregat de dinamitar quatre homes grisos en nom de la vida comfortable i còmoda. Aquí està Brossa d'Ahir, en aquest màgic lloc que va quedar registrat per a l'eternitat.
Comparteix a Google Plus
    Blogger Comment
    Facebook Comment

9 comentarios:

  1. M'hauré de fer una agenda de deures...! quina època...jo només per haver conegut el Sr Graves (i els Floyd, clar) ja hi hauria viscut encantada. Ara, si no recordo malament More...el regust que deixa és una mica amarg, de paradís només aparent. Potser em quedo amb aquest consol banal...i amb Brossa d'Ahir, que me l'emporto al llit.

    ResponElimina
  2. M'encanta aquest disc. Representa una época i una manera de pensar diferent. Ostres, com a canviat el Mediterrani. Ara és blau (PP). En aquella época tenia un to més vermell.

    ResponElimina
  3. Per cert, fa temps vaig dedicar-li un post.

    ResponElimina
  4. Gran article i gran disc. Durant molt de temps va ser inencontrable i circulava en cassette de mà en mà. El vaig estar escoltant sense ni saber com li deien al cantant.

    ResponElimina
  5. Epo, en el facebook de la Route tens el Brossa d'Ahir, ja em diràs si t'agrada. Ostres Benet, acave de revisar la teva ressenya, i els comentaris que et vaig deixar, imaginat si he tardat en complir allò que et vaig dir, i així i tot no em quede satisfet, me queda molt més per escriure, però m'he deixe quasi sempre portar per l'instint quan estic escrivint. Veurem la segona part que tal. Ja veus Refel, me diràs quina injustícia que un LP com aquest circulara de manera tant underground, això diu molt de la gent del País Valencià, de totes maneres encara és difícil trobar una còpia original. En Garri m'explicà l'any passat el motiu d'aquest obscurantisme pel que respecta a l'edició física del disc. Ja et conte, i si no recordo incloure-ho en la part.2 m'ho preguntes i et contestaré al instant.
    Salut companys

    ResponElimina
  6. Crec que aquesta és una de les entrades més interessants que has fet mai, al menys per a mi. No conec el disc, però pel que dius i pel que he pogut escoltar en el vídeo deu de ser una meravella. Hauré de conseguir-lo.

    Enhorabona pel post.

    Salut!!

    ResponElimina
  7. Gràcies Juanvi. Ho faig el millor que puc, encara me queda la segona part, veurem que tal. Si no trobes el disc m'avises.

    ResponElimina
  8. Hola, volia explicar com ha anat (està anant) l'escolta... D'entrada, no sé si perquè en vas fer referència, però sí que li trobo alguns punts More; és aquest to estiuenc i meditadament indolent, potser, tot i que ja comentava que More és molt més fosc; en canvi el Brossa és lluminós i a estones una mica naïf (començant per la portada, que li ha agradat molt a ma filla).
    L'altre punt que li trobo, aquest aire mediterrani, m'ha fet pensar en per què vaig deixar d'escoltar el LLach, la Bonet, el Serrat i companyia quan van començar a explotar aquest concepte, i és que en ells sempre m'ha semblat un estil "llepat", sobreactuat (sobretot en la B, que em sembla freda com un peix)i que representa que hauria de connectar amb algun cosa meva i em sembla més llunyà que l'Americana, per exemple. En canvi en aquest disc m'ha semblat tan natural i espontani escoltar aquestes flautes i percussions, tan real i poc encarcarat...

    I el que més m'ha agradat és la concepció de disc...això per a mi sempre és un plus bàsic; quan puc trobar un discurs més enllà de cada tema individual...

    En fi, que sembla mentida conèixer tota la discografia d'alguns grups i no tenir la més remota idea de la música que es feia a unes hores de viatge uns anys abans que jo nasqués...així que continuo alerta de posts bàsics i inspiradors com aquest... tremenda la Caseta del Plater!!!

    Salut

    ResponElimina
  9. Epolenep no et volen aixina de lliure
    Benet no et volen aixina de lliure
    Refel no et volen aixina de lliure
    Juanvi no et volen aixina de lliure
    Charly, Charly, Charly, no et volen aixina de lliure.
    Salut companys i gràcies pels comentaris.

    ResponElimina