Clàssics al valencià: Dylan i l'Albada Pel Canvi

Charly, Charly... que t'has fumat!!
Els fets que ocorren a dia d'avui, les trames de corrupció, el retall de pressupostos socials, el desfasament de la major part de polítics i governs... són fets que han destapat la veritable essència del sistema que tenim, de tindre una democràcia que utilitza al capitalisme, ara tenim un capitalisme que utilitza a la democràcia. Tot aquest enrenou confirma la vigència de cançons escrites fa més de quaranta anys. The Times They Are A-changing és el ara, el moure's o enfonsar-se com una pedra, el fer tremolar les finestres i portes del parlament, és el crit de les noves generacions que demanen el relleu per a una classe política institucionalitzada i que ja no té els peus a terra, és tan simple com que si tots estiguéssim còmodes no ens menejaríem, però com no és així... ens menegem, agafem moviment, som la inèrcia dels temps... per què els temps estan canviant.

Des de que vaig traduir aquesta cançó que no puc evitar imaginar-la en format d'albada. Si escolteu l'original l'estructura és semblant, l'harmònica fa la seva part instrumental que va repetint-se al finalitzar cada versada. Imagineu-se per un moment aquestes versades amb la dolçaina i el tabal fent la part de l'harmònica... pot resultar, fins i tot seria una bona manera d'atreure l'atenció cap a estils que pareixen llunyans però que ens pertanyen i formen part del nostre ADN. Amb aquest desig de veure aquesta cançó transformada en Albada... pense... el cant d'estil, el cant de batre, les albades, els fandangos, les jotes, els romanços... tenim prou més estils primigenis. The Times They Are A-changin i l'Albada s'han trobat avuí a un lloc concret dins la meua ment, coses de melòmans.

Que no tindrà raó este bajoca?
Us deixe la meva traducció de The times they are a-changing, ara com a L'albada pel canvi. Ja sabeu... si veieu alguna errada o alguna versada millorable, agrairé de grat el vostre comentari. Per lo demés, tota vostra:



L'albada pel canvi

On sigui que estiguis
vine al meu voltant
Admeteu que les aigües
són ara riuada
I accepteu que d'aquí a poc
Fins al coll ens mullarà

Si creus que avui tot pot canviar
Llavors comença a nadar
O afonat en la negror
Perquè els temps estan canviant.

Veniu els periodistes
Que falsegeu a destall
Manteniu els ulls oberts
L'oportunitat no tornarà
No parleu massa aviat
Perquè la roda està girant
I ningú pot dir
A qui assenyalarà

Qui perd avui
Vindrà més tard per guanyar
Perquè els temps estan canviant

Veniu consellers i polítics
escolteu amb atenció
No obstaculitzeu l'entrada
Al nostre Parlament
Perquè si us quedeu com esteu
Patireu de bon grat
Una inèrcia que vos xafarà
Sacsejarà les finestres
Tremolaran les parets
Perquè els temps estan canviant

Veniu mares i pares
Del terme i els voltants
I no critiqueu
El que no podeu raonar
Els vostres fills i filles estan
Fora del vostre abast
L´antic caminal ja no ens val
Si us plau sortiu d'aquest nou
Si no podeu ajudar
Perquè els temps estan canviant

La línia està traçada
La maledicció us mullarà
El lent ara mateix
Serà el més ràpid demà
El que ara és present
més tard serà passat
L'ordre ràpidament desapareixerà
I el primer ara
Serà l'últim més tard
Perquè els temps estan canviant

"- ostres Chals, m'he quedat de pedra amb això"
Comparteix a Google Plus
    Blogger Comment
    Facebook Comment

5 comentarios:

  1. Carlus! Doncs he de reconeixer que la primera vegada que vaig escoltar eixe tema, el vaig escoltar per boca de la Tracy Chapman en el concert del 30 aniversari d'en Bob Dylan. Mmmmm, saps que tornant a llegir aquesta cançó em ve al cap que te més d'una semblança amb el sermó de la muntanya de Jesuscrist? Per cert, et vull felicitar per la imatge de capçalera del No Sé Viure Sense Rock. Genial! Ens veiem, una aferrada!

    ResponElimina
  2. Que bo i que apropiat per als temps que corren.
    Recorde un poema de Miquel Martí i Pol que s'anomenava "Aquesta remor que se sent no és de l'aire" i que va ser musicat pels anys 70 per Ramon Muntaner. Era un missatge igualment esperançador i presagiador de canvi.

    Aquesta remor que se sent no és de pluja.
    Ja fa molt de temps que no plou.
    S''han eixugat les fonts i la pols s''acumula
    pels carrers i les cases.
    Aquesta remor que se sent no és de vent.
    Han prohibit el vent perquè no s''alci
    la pols que hi ha pertot
    i l''aire no esdevingui, diuen, irrespirable.
    Aquesta remor que se sent no és de paraules.
    Han prohibit les paraules perquè
    no posin en perill
    la fràgil immobilitat de l''aire.
    Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
    Han estat prohibits perquè no engendrin
    la necessitat de parlar
    i sobrevingui, inevitablement, la catàstrofe.

    I, tanmateix, la remor persisteix.


    Gràcies, Carlus ;-)

    Ximo.

    N.B.: A mi també m'encanta la capçalera del blog! X-D

    ResponElimina
  3. Aquesta imatge va ser la primera que vaig tindre quan vaig començar. El rock és diví, això crec jo. Nahim, no coneixia la versió de Chapman, la buscarè. Hola Ximo, encantat de tindre't per ací. Ostres, quina poesia més bona. Estic cero amb la poesia, podries recomanar-me un llibre de Miquel Martí i Pol. Gràcies als dos. Salut companys!

    ResponElimina
  4. Chals, pots anar a la biblioteca municipal que hi ha poemaris d'ell.
    Una bona opció per començar seria agafar "Amb els ulls oberts" una antologia de la col·lecció "Els Llibres de l'Óssa Menor" (Proa).

    La seua poesia va variant sempre partint del vessant social que va impregnant-se d'introspecció a causa de la seua malaltia degenerativa.

    Salutacions i disculpa el retard en respondre a causa del parèntesi estival sense Internet ;-)

    Una abraçada!

    Ximo.

    ResponElimina
  5. Ostres Ximo, això no te preu... moltes gràcies, per suposat que buscaré aquest llibre... si al final un dia entres ací i veus al títol: NO SÉ VIURE SENSE POSEIA la culpa serà teva... ja ja ja
    Salut i gràcies

    ResponElimina