Novetats 2018

header ads

Richard Hawley - Further (2019)


El que té Further que no tenen cap dels seus dos anteriors és la seva millor digestió de guitarres elèctriques i distorsió, juntament amb la seva millor arma: la seva veu, que millora amb el temps com més cascada es va tornant, les cançons com sempre, hi podràs trobar or.
Els discs de Richard Hawley sempre són benvinguts a casa meva. Sóc un incondicional i estime la seva música. És el crooner per excel·lència de l's.XXI i la millor aproximació que tenim a Lee Hazlewood. Ell és la nova canonització del solitari, la supervivència del romanticisme del ram de flors i d'anar agafats de la mà pel carrer, l'amor etern cap als fills i els amics, la nostàlgia dels llocs que ens van veure créixer i ja no hi són, la malenconia dels bons temps. I encara que el seu territori és el del mainstream dels 60, easy listening i/o country lleuger dels 70, amb orquestracions, balades, històries d'amor i desamor sempre amb la seva estimada Sheffield com a teló de fons, l'acompanya un halo underground des que ressorgís de les cendres del brit-pop gràcies a l'ajuda del seu amic Jarvis Cocker i amb la benedicció de Scott Walker, un atractiu artístic que continua mantenint independentment d'on li dirigeixi la seva inspiració.

Tot va canviar amb les guitarres psicodèliques que marcaren un punt i a banda, Standing At The Sky's Edge, un disc generalment injuriat i que amb el temps reconec que no he escoltat massa, també us dic que un dia tornaré a ell doncs per escriure aquestes línies he rememorat algunes de les seves cançons i és indubtable la qualitat que atresoren tonades com Time Will Bring You Winter. Per Hawley ha estat un disc molt important a nivell artístic perquè va trencar la baralla i es va desfer d'un cop de ploma de qualsevol expectativa que pogués tindre's en endavant, un disc rupturista i inesperat, fins i tot necessari doncs va obrir valentament una porta i ens va dir que d'ell podia esperar-se qualsevol cosa més enllà de les balades que l'han fet popular. 

Amb el següent Hollow Meadows sense retrocedir ni desentendre's de la seua anterior faceta, si que va recuperar de nou la confiança en el seu costat més reflexiu. Un disc que es va rebre amb certa tebiesa, potser va deixar de ser aquest artista de moda per als que es van quedar a The Ocean. No obstant això encara l'escolte de tant en tant doncs té molt bones cançons com I Still Want You, Nothing Like A Friend o les meravelloses Tuesday PM i Serenade Of Blue. Tal com ja vaig argumentar amb Hollow Meadows: per descomptat, Further no és el seu millor disc, per arribar a aquesta conclusió no cal ser molt llest. Però si que és una bona excusa perquè no deixi de seguir-li la pista mai.


El que té Further que no tenen cap dels seus dos anteriors és la seva millor digestió de guitarres elèctriques i distorsió, juntament amb la seva millor arma: la seva veu, que millora amb el temps com més cascada es va tornant, les cançons com sempre, hi podràs trobar or.
Recorda (i de manera molt gustosa) als millors Screaming Trees de Mark Lanegan en la inicial Off My Mind, que a més va servir d'avançament, una peça de guitarres garatgeres, guitarres portades amb cruesa, res de nou, però és la seva veu, igual que amb Alone, és el Hawley de sempre donant a les guitarres elèctriques més espai per territoris propers a les nuggets sixties. Un inici que pot servir de filtre per eliminar a aquell que vingui a buscar un disc assequible o altre Coles Corner.

També dóna cabuda a les seves cadències més conegudes i esperades, My Little Treasures és fantàstica, amb un bonic videoclip dedicat a les seves mascotes, alguna cosa que en els temps que corren em sembla una molt bona declaració d'intencions, una tonada plena d'amor i molta humanitat. Cançons com Further i Emilina Says són les balades que s'esperen d'ell, m'encanta el to crepuscular de Not Lonely, gran cançó sobre la qual bascula aquest tracklist i la que majorment revalida el seu màster sobre la diferència entre estar sol i sentir-se sol. També ha sabut sortir-se amb la seva i re-inventar-se acostant-se al rock amb més múscul amb absolutes meravelles com Is There A Pill?, guitarres que cruixen i un Hawley pletòric, que orquestracions més ben posades, és la cançó del disc i el seu epicentre. Semblant pot dir-se de Galley Girl, tonada que si signa el de Freehold el baixen en processó amb barca pel Mississippi. I si el sr.Hawley es decideix a desenvolupar guitarres com aquestes el que li quedi de carrera artística, benvingudes siguin doncs la classe que destil·la continua estant aquí, que si vols més balades ja tens els seus passats discs. Una altra de les cançons que em farà tornar al disc una i altra vegada és Time Is, americana d'alt octanatge guitarrer, irresistible. El disc s'acomiada amb dues cançons molt ben construïdes de rock lleuger que constaten que es pot beure de l'escola de l'Everybody's talking sense haver de plagiar, per a prova punxeu Midnight Train i /o Doors. Un comiat a l'altura. Res més que argumentar sobre les cançons.

Un disc que sonarà a l'hora del vermut de cada diumenge amb el seu soft-rock, que els dilluns m'acompanyarà i donarà energia camí de la feina amb les seves píndoles elèctriques, que s'aplacarà meus ansietats entre setmana amb les seves balades i que segur aportarà bon repertori favorit a la seva obra, cosa que el temps i les escoltes em descobriran. En definitiva és un disc irregular pel que fa a estils i to, evidentment amb menys ganxo que obres pretèrites, però embastat amb molt bon gust i molta coherència. Curiosament les cançons que em conviden a l'escolta reiterada són les que se surten del que s'esperava, les més guitarreres. Una alegria per als que estimem la música de Hawley. Un favorit de l'any en curs.

Per Chals Roig
http://www.exileshmagazine.com/2019/06/richard-hawley-further-2019.html

Publica un comentari

0 Comentaris