Novetats 2018

header ads

The Clash - Sandinista! (1980)


Un dels pilars sobre els quals uns quants bojos fonamentem la nostra estima pel rock amb aquesta persistència quasi pueril són els aniversaris i les dates significatives que marcaren la sortida d'un disc, el naixement i/o mort d'un artista, o qualsevol esdeveniment significatiu que pugui tenyir la nostra nostàlgia amb els bons records de joventut de quan descobrirem tal o qual títol.

Aquest any venia marcat pel quaranta aniversari de London Calling, un disc primordial en la història de la música popular. Essencial. Amb els Clash molts vam aprendre a trencar barreres estilístiques, a més ens feren veure a cop de genialitat que l'actitud no ve definida pel volum de les guitarres, que no té a veure amb tribus urbanes i que és principalment compromís amb el teu entorn, que el realment punk és fer-ho votant-se qualsevol forma políticament ben vista que pretengui amarrar-nos independentment del llenguatge utilitzat si al final es tracta de denunciar tot allò que converteix a la gent a peu de carrer en esclaus, des de la política, passant pel rock i fins la cultura.  

Però jo he vingut avui a parlar d'un altre disc que precisament ahir complia anys, editat un 12 de desembre, Sandinista! és un triple disc, 36 cançons. Va ser la manera dels Clash de protestar contra el seu segell que els va posar moltes traves a l'edició de London Calling. Uns diuen que aconseguiren enganyar a la totpoderosa CBS amb trucs promocionals, altres que tingueren que renunciar a gran part dels seus guanys. Un disc atípic en la seva concepció per diversos motius, per la participació de Mikey Dread, productor i músic jamaicà en alça, també per l'absència en gran part del disc de Paul Simonon per aquells temps en altres assumptes, i per la interpretació vocal de convidats diversos. També una gravació deslocalitzada, en febrer començaren als Pluto Studios de Manchester; en març anaren fins The Power Station i els Electric Lady Studios de Nova York; maig als Channel One Studios de Kingston en Jamaica; per finalitzar a l'agosto en els Wessex Studios de Londres.

No és la meva intenció avorrir al personal amb un text farragós farcit de dades que podreu trobar a la web, això si, recomanar-vos que aconseguiu el boxset The Clash On Broadway, pels extres que du, les fotos i pel llibret on conten en primera persona i a través d'alguns periodistes musicals la relació de la banda amb Nova York al llarg de la seva història com a grup, concretament d'aquest període donen a entendre la facilitat que tenien per a absorbir i amarar noves formes musicals sempre buscant als substrats culturals menys obvis i passant-se pel forro dels collons qualsevol expectativa que pogués tindre's d'ells i el seu estatus. Una actitud que continuaven mantenint des del títol mateix del disc, les lletres, però sobretot perquè és un disc molt divers, que si ja s'havien aventurat en territoris reggae i jazz, en Sandinista! van més enllà endinsant-se en territoris sonors desconeguts al menys pel que sol pensar-se que té que ser un grup de rock, amb dub, calypso, disco, funk i inclús rap i gospel, a molts van descol·locar. El que fa que aquest disc juntament amb Cut The Crap siga dels menys preats pels seus fans. Ben pensat entre aquestes trenta-sis cançons s'hauria pogut treure un gran LP de rock, també he de confessar (i crec que no hauré sigut l'únic) que de jove em vaig fer una cinta de cassette destriant totes aquelles tonades que eixien del cànon de guitarres.

Tot i així aquest Sandinista! és el disc que amb el temps ha anat guanyat més escoltades entre els meus predilectes de la banda, doncs encara em resulta desafiant, és transgressor inclús des d'un punt de vista actual i em fa esforçar-me a enderrocar cert prejudicis estilístics. Un disc que no puc concebre d'una altra manera que no siga aquesta amb els seus tres discs i amb les seves marcianades. A les grans conegudes com The Magnificent Seven, Hitsville UK i The Call Up, o la versió Police On My Back dels Equals. afegiria entre les meves favorites altres com The Leader on s'avoquen a ritmes rockabilly. També eixes altres tonades menys conegudes les quals han anat guanyant la meva estima amb els anys com Something About England, o la magnífica Lightning Strike amb més funky que la merda, el seu so arquetípic apropant-se al pop en Up In Heaven i Somebody Got Murdered, sensacional i combativa Washington Bullets, un clàssic total, l'encant del reggae Corner Soul, la vacil·lada gospel de The Sound Of Sinners, donant el pego amb el jazz de Look Here amb total naturalitat. No em deixe les cantades per convidats, com la veu femenina de Lose This Skin a càrrec d'Ellen Foley, la novia de Jones, i el xiquet, fill del teclista en Career Opportunities, que no perd eixe punt combatiu, és més, l'amplifica. Fins i tot les peses més allunyades del rock que de joves passàvem de llarg ara resulten estimulants, com Junco Partner i Ivan Meets GI Joe, amb arranjaments esbojarrats. Són moltes cançons i açò podria fer-se etern en format ressenya. El que estaria be seria poder escoltar de nou tot el disc amb unes cerveses i entre amics comentant cada cançó i celebrant la grandesa d'un dels grups més grans que han existit mai. Em declare sandinista!.


Publica un comentari

0 Comentaris