Novetats 2018

header ads

Mad Robot - Punch Me, Kiss Me, Fuck You (2019)

Mike Grau creix com un dels franctiradors més desperts de l'actualitat del rock independent. Carrega contra tot el que troba al seu pas sense deixar espai a l'esperança, un tret noise que entre mitjos temps, melodies amb tornades enganxoses i rock guitarrer demanda que posis el volum al màxim.

Punch Me, Kiss Me, Fuck You és el tercer disc de noves cançons de Mad Robot, quart si comptem les versions acústiques de Pig, i cinquè si considerem el miniLP Superfruit com un dels moments destacats a la carrera musical de Mike Grau. 

Des del seu debut amb Blacklisted la seva actitud ha estat transitar per una via secundària al panorama cervesa-fester que triomfa, hi ho fan a base de fer sonar les guitarres el més fort possible sense perdre el toc pop. Amb Punch Me, Kiss Me, Fuck You consoliden aquesta manera d'entendre la música amb filosofia DIY i fins la mateixa essència de les seves lletres incòmodes i abrasives. No trobaràs en aquest disc un gir inesperat del seu estil, de la mateixa manera que tampoc trobaràs auto complaença. El que si pots trobar és molta coherència doncs continuen fidels al rock alternatiu dels 90 que ja forma part del seu ADN amb les influències fonamentals de Weezer, Nirvana, Sonic Youth, REM, Pavement i Pixies, i al mateix temps s'alineen amb grups més actuals de l'indie rock americà no gaire coneguts per aquests indrets com Metz, Car Seat Headrest, Martha, Could Nothings (entre molts altres), cosa que fa que la proposta musical de l'ex-Furious Planet continue en moviment al seu ritme i ben fonamentat. A partir d'ara la banda queda en quartet amb la sortida de Susana Munárriz que encara ha aportat la seva veu en aquest disc. En els directes serà Carolina Otero (Lil'Knife), que ja formava part de la banda com a segona guitarra, qui a partir d'ara s'encarregarà de la part vocal al costat de Grau. Un canvi a la vegada natural si tenim en compte que tots dos ja han treballat junts en les seves bandes respectives. La banda amb una química essencial, a més de Carolina Otero, la completen Borja Boscà i Roberto Timón, una secció rítmica totalment compenetrada i contundent.  


Aquesta vegada el to s'intensifica considerablement ja que conté alguns dels moments més durs a nivell guitarrer i alguns dels versos més foscs de la història de la formació, demolidors, catàrtics i sense perdre el ganxo pop, en Beach Funeral s'apropien de nou de la fórmula calma-tempesta, també de les dissonàncies melòdiques al servei de la tornada perfecta en She's Not Breathing. El component personal és el guió sobre el qual es desenvolupa el disc que entre visions apocalíptiques com Horrible Day demostren de nou que tot allò 'políticament correcte' no és el seu territori. Les guitarres s'extralimiten en Culturcide i apareix la crítica social a la fenomenal Time Traveler. No poden faltar els habituals hits que solen entregar als seus discs, Everything Sucks és una d'aquestes gemmes perfectes de pop enganxós aquesta vegada amb el punt de mira posat en les xarxes socials, tal com és inevitable que es filtri l'absurditat i la bombolla dels perfils digitals com en Poser que carrega contra la impostura que hi ha al món musical.



Lletres que en pocs versos són capaços de sintetitzar un sentiment desolador com és el cas dels mitjos temps Tragedy i Punch Me, Kiss Me, Fuck You. Incompressible que no hi hagi més cançons com Shit Present que és el més a prop que podrem estar del punk-rock a l'igual que de la consciència de classe treballadora, tot un himne hiperrealista al desencís i a l'angoixa existencial. Les confabulacions escapistes de sèrie z encaren la recta final a Five Dimension Space situant-nos en una actualitat que demanda a crits una invasió o una catàstrofe de dimensions bíbliques, amb aquestes idees recurrents pròpies de l'ideari robotià s'acomiaden en Doomsday Asteroid, el gran meteorit que acabarà amb tot de cop, tal com una catarsi vital pogués re-iniciar-nos de nou des de zero.

L'evolució en el seu so i en la producció és evident, cosa que ja es denotava en I Declare War, aparentment professional en el seu acabat tot i que les preses i mescles neixen majorment a l'habitació de Mike Grau. Pur DIY amb un resultat excel·lent. Amb aquesta col·lecció de cançons Mike Grau creix com un dels franctiradors més desperts de l'actualitat del rock independent. Carrega contra tot el que troba al seu pas sense deixar espai a l'esperança, un tret noise que entre mitjos temps, melodies amb tornades enganxoses i rock guitarrer demanda que posis el volum al màxim doncs va a ser la millor banda sonora que trobaràs ara mateix per la fi dels dies que ja ha començat. Mad Robot obren així una nova etapa que d'acord amb el bon moment compositiu i la brutalitat del resultat, estic segur que ens regalarà en un futur moltes més referències discogràfiques de nivell.

Des de Paiporta arriba Mad Robot per a deixar-nos un dels millors discs que he escoltat aquest any a nivell internacional per les latituds musicals independents més guitarreres. No apte per a persones pell-fines ni per a orelles sensibles. Un disc tan recomanable com necessari.

Per Chals Roig

Pots comprar-lo i escoltar-lo ací:
https://madrobot.bandcamp.com/album/punch-me-kiss-me-fuck-you
També podeu llegir la ressenya del Exile SH Magazine:
http://www.exileshmagazine.com/2019/12/mad-robot-puch-me-kiss-me-fuck-you-2019.html

Publica un comentari

0 Comentaris