Richard Thompson - 13 Rivers (2018, New West Records)

...torna a cantar-nos amb la seua aguerrida veu deixant que la seva guitarra flueixi desbocada com el gran músic que molts sabem que és en un dels seus treballs més viscerals i guitarrers en temps...

Que Richard Thompson és una aposta musical segura és una cosa que els que ho sabem, ho sabem des de fa ja molts anys. Irrefutable prestigi musical al que ha acompanyat al llarg dels anys una popularitat inversament proporcional a la qualitat dels seus discos. Que us puc explicar d'ell que no us hagi explicat ja a col·lació del seu anterior disc Still del 2015? precisament en aquest exili sonor (resenya: https://www.noseviuresenserock.com/2015/09/richard-thompson-still-2015.html).

Richard Thompson ha sigut capaç de mantenir el nivell a través de les dècades independentment de la naturalesa de cada producció, continua lliurant grans cançons i com sol fer, ens porta el que fonamenta el seu prestigi, la seva base blues elèctrica anys setanta amb els peus ficats en la tradició anglesa, una manera d'entendre la música que si es pensa bé és bastant minoritària avui en dia, doncs ja sabeu que la balança sol inclinar gairebé totes les vegades per les arrels a la vora del Mississipí, i el millor del sr.Thompson és que aquesta línia mai la deixa clara del tot. Així que de primeres encarar un disc com 13 Rivers és saber que trepitges terra ferma. I no obstant això, sobre tenir aquesta premissa clara a cada escolta d'aquestes cançons em sorprèn més la immensa qualitat que ens ha lliurat.

No dic que Still estigui per sota d'aquest disc, doncs cal agrair-li a Jeff Tweedy que ens portés de tornada a aquest gran artista des del seu loft gairebé sense overdubs i al natural d'una manera molt directa i propera, potser el tipus de disc més acord amb la seva edat. No obstant això aquest 13 Rivers m'està entusiasmant molt molt des del primer contacte per recuperar el pols elèctric del seu disc de fa gairebé sis anys. I això amics, més enllà de les cançons que les havia i n'hi ha hagut sempre, es tracta del tractament sonor i d'una producció contundent i molt definida que crec que dóna amb l'os del que a la seva música li va d'allò més bé.

Començant per com la guitarra s'obre pas desbocada des de la inicial The Storm Won't Come, també per una secció rítmica que dóna a tot el disc un empaquetatge potent, The Rattle Within explica molt bé el que dic sense sortir-se del cànon british-folk rock, l'altra tonada més propera a la tradició és la magnífica O Cinderella. I no diré que és millor que quan va gravar a Nashville amb Buddy Miller (gran discarral aquell senyors, qui us digui el contrari menteix), però en aquest sentit (de grup) marca la diferència i és el que li dóna la seva particular dimensió si és que algú necessités situar-lo.

Fixeu-vos en els tocs de baqueta que donen entrada a Her Love Was Meant To Me que ens situen a Thompson i a la seva banda en un enregistrament amb intenció de directe, juntament amb un riff al més pur estil hard rock, i amb cada sol de guitarra que es marca confirma la confiança renovada que du, i no són poques les que porten aquesta pulsió rockandrolera, apreciació que podria estendre a altres com You Can`t Reach Me i Pride. Destil·la la tradició anglesa en cançons com Bones of Gilead, Trying o No Matter, per posar tres exemples, portant-les als terrenys propers al pop que va recórrer amb el seu ex, Linda. No podia faltar algun que altre blues a ralentí com sol agradar al geni, per al cas The Dog in You. I encara és capaç de fer una tonada com Do All These Tears Belong To You?, una delícia pop a etiquetar de magistral, i que no falti meva My Rock, My Rope, una balada on es despulla de la cuirassa per mostrar el seu costat més íntim. Torna a baixar les revolucions amb Shaking The Gates la que tanca magistralment aquest immens disc.

Es fa difícil retenir l'entusiasme amb aquest disc, doncs Richard Thompson torna a cantar-nos amb la seua aguerrida veu deixant que la seva guitarra flueixi desbocada com el gran músic que molts sabem que és en un dels seus treballs més viscerals i guitarrers en temps, alhora conjugat a la perfecció amb les seues habituals intenses lletres de recerca de les veritats universals amb la saviesa d'un vell druida, directes, a cor obert, 13 rius cabalosos a vessar de qualitat que expliquen la grandesa que atresora, encara que ja sabem que la seva música mai serà un clam de masses ni serà recolzat per grandioses campanyes promocionals, almenys no som pocs els que sabem que la qualitat musical que sol portar amb si l'ha fet valer sempre. Així que estem d'enhorabona. Aquesta temporada ja ha valgut la pena pel que fa a edicions discogràfiques per aquest 13 Rivers, un dels indispensable de l'any en curs.

Per Chals Roig
Aquest text va ser escrit per a EXILE SH MAGAZINE