Novetats 2018

header ads

J Mascis - Elastic Days (2018)


Crec que el primer que cal fer és recordar el bon disc que és "Tied to a star" del 2014, l'ara penúltim de J Mascis en solitari. Un disc de notable, digne de totes les lloances i alabances que es pugui creuar qui sigui per aquí (i que es creuarà a poc indague). I el motiu d'això és que després ja de les primeres, i molt irremeiablement convulsives, escoltes a aquest rutilant "Elastic days", sumant-lo a que venia d'una excel·lència -sense però a caber- com va ser "Several shades of why", s'intueix fàcil que de cara a l'oient simpatitzant però casual amb la "causa mascistera" aquell magnífic elapé de fa quatre anys corre seriós risc de caure, si bé no en l'oblit, si en un relativisme i/o cert menyspreu que de cap manera mereix.

Explicat això, convé reparar per enèsima en el entranyablement capgròs que és aquest tipus. Si bé "several" guanya a "tied" per simple i pur tracklist, cal aplaudir especialment del segon el seu afany per tractar de mostrar una major varietat de paisatges i textures, sempre dins de les maneres esperades per aquesta altra versió del músic (molt més relaxada i allunyada de la seva acostumada muralla de marshals i fuzzetjos a discreció). Seguint des d'aquí, resulta que encara malgrat tenir en "Elastic days" un recull de cançons notòriament superior en qualitat mitjana al immediatament anterior (que això és així i es deixa dit des de ja), no es cella en absolut amb aquest afany de seguir buscant noves fórmules magistrals per a aquesta deliciosa partida amb cartes marcades contra si mateix que resulta la seva carrera en solitari des de l'àlbum de la tortuga del 2011. Pot ser que, en efecte i també, siguin a la fi aquests dies elàstics el pas primordial per a que els seus fans aconseguim el Stendhal definitiu i mortal sense solució, el dia que Jay quadri un disc sencer de "thumbs" i "alones" (quan això passi, ja els avanço, per a alguns se'ns acaba el rock, tiren la persiana i es tanca per dins per sempre). Però no ens avancem ... A més això, convé assenyalar també, és com esperar que un ós rentador posi un ou (pel seu revers d'adveniment ja del simple i planerament miraculós).


Siga com siga, el nou "disc hippie Mascis" torna a la càrrega amb aquest descomunal i punyent ús de l'elèctrica a traïció, que s'ha passat de contraban abans d'entrar a la comuna i que resulta senyal d'identitat ja innegociable a aquestes altures de conte. Anem ja, i a manera succint exemple d'això, amb els quatre avenços coneguts (i més que fàcilment ubicables a les webs) de la dotzena de cançons que integren l'àlbum ... Dos bastant bones ( "everything she said" i -un alguna cosa per sobre- l'homònima del disc) i dues boníssimes ( "web so dense" i "see you at the movies"). I en totes elles, amb les seves diferències a sobre, es tira en major o menor grau del recurs descrit a principi de paràgraf ... I, estaríem bons, fantàstic això és com dir res, almenys en aquest espai. Encara que, per descomptat i amb les oportunes disculpes per l'obvietat, el millor aquí arribats és que encara queden dos terços de disc per descobrir. Vuit cançons, si així ho prefereixen ... De les quals un parell ( "sky is all we had" i "give it off") no em baixen, ni en la més mesquina de les lectures, del primer grup de les "bastant bones" (de fet, al sumar-se a "elastic days" -the song- deixen entre les tres a la tonada de comiat destacada amb la lletra escarlata de cançó menys bona de la col·lecció ... i sent una bona cançó, es reitera, però tan megaburraic és aquí el nivell mitjà exhibit). La mitja dotzena restant ... Bé, posem que aquí està, en sumar-se totes elles a la dupla d'arrencada d'artefacte ja esmentades, el que fa de "Elastic days" un molt seriós creditor a aconseguir el que el seu antecessor no va poder sota la enorme i intimidatòria ombra de la closca de la tortuga d'Ende: generar debat sobre si estem (o no) davant d'un possible millor treball mai signat com "J Mascis", sense afegits de cap tipus, des de la seva portada. Tal qual.


I ningú no s'enganyi. No estem davant reclam algun, per tal de vendre la moto, per part dels fans més ferotges de la juràssica banda mare, donat el tan evident increment voltaic (aquí l'ús de l'elèctrica està molt -moltíssim- més present que en "several" o "star"... però si fins i tot hi han solos, i no pocs). Les cançons són les que regnen. Simplement, el tracklist torna a tenir un molt apreciable munt d'estacions que enlluernen durant el trajecte. Encarant el tema, "movies" i "web" són dues cançons enormes, sens dubte ... I no obstant això no superen aquesta "I went dust", a dues veus, tan bucòlica i reposada al principi com inesperadament eixerida en la seva conclusió (i sí, ha tret la Jazzmaster a passejar el molt bandarra, perquè a tots els dinofans se'ns faci el cul gasosa com més aviat). Tampoc superen el acostumat, aquí irresistible, joc "mascistero" de falset de posar i treure en "picking out the seeds"... amb aquesta melodia estirada al final amb més electricitat de fons. Ni de conya, vaja. Encara que per melodia la de "drop me", és clar. Que és com "everything she said" però en cum laude doble i amb aquest moment de borrissol eriçat entre el 2'15 i el 2'45 que venç a tot. També em rendeixo, i gustós d'això, amb la majestuositat sincopada de "cut stranger" (una altra predilecta immediata, sens dubte, que no deixa marge a una altra cosa). Tanquem ja la paradeta, per fi, amb aquesta "wanted you around" que porto catorze vegades seguides escoltant i no veig com parar (se m'ha ficat la guitarreta i no hi ha res a fer ... i com reprèn més greu cantant cap al final!, no es pot tenir més classe ... i amb la pinta què té) i, per supostíssim, amb la favoritíssima que és "sometimes" i el seu accelerat intermedi de bogeria per montera ... i encara que sigui directament fer trampes, que això és un mig temps de Dinosaur Jr tot just encobert (si algú té dubtes al respective que passi sense cridar pel despatx dels fenderassos de comiat).

Enèsima virgueria doncs, sempre necessària i més que benvinguda, per part del músic que més emociona (més enllà de l'encarnació que triï per a l'ocasió) en aquesta casa i aconseguint-ho com sempre, quan no mitja cap so, des d'aquesta tan enganyosa i perenne falta de la mateixa i pròpia emoció que el caracteritza ... com a remat final i com m'agrada recordar de vegades, des d'aquella entrevista noventera d'Ignacio Julià a Mascis al Ruta 66: "perquè molestar-se a dir res quan pots expressar el inexpressable prement 6 putes cordes". Així ho va deixar escrit el Sr. Julià llavors i encara avui segueixo sense trobar com nassos es pot definir millor a aquest músic. De cap tots i totes a pels "Elastic days".

Per Don Guzz
Visiteu la seua molt recomanable web:  
CITIZEN GUZZ (polseu per a seguir l'enllaç)
Per a la que ha estat escrita aquesta ressenya originalment.

Publica un comentari

0 Comentaris