... camí assossegat d'amor cap a la gravació analògica, sense girs de timó inesperats, ni sorpreses, els que seguim els seus passos sabem que és un valor segur de bon gust i que els seus discs són la coartada perfecta per recrear de nou el seu món atemporal aliè a modes, per fer sonar de nou les seves guitarres, de niló, acústiques, elèctriques, la J-45, les Gretsch, brindar-nos el seu xiuxiuejar...
A hores d'ara ja no em cal justificar a M.Ward com el gran artista que es. És dels músics amb els que em faig gran, dels que m'acompanyen des que el vaig descobrir a principi dels dosmils gràcies a Howe Gelb. I res més lluny de tornar a comptar totes les seves gestes, les més conegudes i les menys, només em queda amb cada disc contemplar la seva obra com un tot. M.Ward ja no ha de demostrar res, crec que ell també té clar que més enllà de la popularitat aconseguida per acompanyar Zooey Deschanel en el projecte retro-naïf She and Him, ja no aconseguirà més atenció a part dels sempre fidels seguidors entre els quals em trobo, ni falta que li fa.
Així que a punte amb linies de brotxa grossa per a la gran massa i/o neòfits (si no és el cas salten línies fins a la foto) que la carrera de M.Ward per a mi es divideix en tres etapes, la primera i més desconeguda amb un injustament oblidat Transfiguration Of Vincent, etapa que culmina en el vigorós Transistor Ràdio. Segona, amb el seu pas a la lliga dels artistes extraordinaris (i millor considerats per la crítica indie-folk-alt.country i pichaforkesvaris) a partir del genial i favoritíssim Post-War, que juntament amb Hold Time considero super pic creatiu fins a la data. I la tercera etapa, més tranquil·la, menys mediàtica, amb discos notables que han passat amb més pena que glòria, i continuo pensant que A Wasteland Companion es molt bo, que sense suposar cap salt qualitatiu endavant o enrere, està al nivell. I arribem a More Rain, tot i que més tebi (per a mi) com en tots el seus discos té perles, aquest Conejo Girl, i així fins aquest nou disc que a mi m'ha pillat per sorpresa per l'inesperat i que sembla respondre més a un impuls. Arrivats aquí: What A Wonderful Industry no obre cap nova etapa, ni cap avenç que valgui.
Que més ens pot explicar Matt Ward a dia d'avui? alguna novetat? No, en absolut. Almenys en el musical. Ni molt menys es pot afirmar que sigui un dels seus millors discos, ni tampoc dels pitjors, ni tot el contrari. Com deia al principi, amb Ward només puc valorar el seu irreprotxable recorregut en conjunt, una cosa que és molt de entre els nombrosos i sobrevalorats (per a mi) "discos de l'any" d'un sol ús (aquest afany ...) i escoltes setmanals com qui fa llonganisses, on les llargues trajectòries són infravalorades a més no poder (poseu la vostra: els Jayhawks, els yolatengos ... etc), potser perquè per als pocs que som buscant entre la mala herba ens hem perdut (em poso el primer si cal) volent estar a l'última de tot (sabem de tot ... ai internet! / qui molt abraça ...), i perdent aquest punt de fan boig i apassionat que rebusca en compulsives escoltes pels racons de cada cançó del seu artista de capçalera, del seu pal predilecte, hem guanyat en quantitat però potser hem perdut en profunditat escudats en aquest injust "no em diu res de nou", però ai !!! ...avui en dia hi ha algun disc que per nou es puga justificar?. I fins ací la reflexió de garrafa aprofitant la conjuntura, d'acord, exagero però m'enteneu, no?
Hi ha aquí unes quantes cançons marca de la casa, com no, en aquest mantenir-se suspès en el temps amb la seva especial mirada nostàlgica que mai em cansa de Arrivals Chorus, i de l'agredolça Shark, i de la meravellosa (i la meva favorita del lot) El Rancho, cosines germanes les tres d'aquella Hold Time, que guitarres i que classe sempre!. No falten els seus rocanrols, Miracle Man té una tornada meravellós, Motorcycle Ride hagués estat una gran tonada de la família Wilbury, i fins la platja amb Return To Neptune's Net que és deutora de l'escola de Dick Dale. Aquest riure per sota el nas de A Mind is the Worst Thing to Waste, un registre potser el seu un tant limitat però que no entela per res la seva manera de fer que les paraules pronunciades siguin un instrument més. No pot faltar la seva vena country de dormitori aquí a Kind Of Human, i com entra War & Peace!, una d'aquelles balades folk que sembla menor i que amb les escoltes, com amb gairebé totes les cançons, veus les seves meravelloses costures, el seu baix sotsobrant, les acústiques, els seus puntejos d'etiqueta, són faves comptades i no obstant això, tenint en compte el miratge que suposa les ganes que tinc sempre de nou disc seu, amb les repetides escoltes no s'esvaeix aquest ideal de bellesa musical que per a mi representa aquest artista.
M.Ward varia el mínim d'un disc a un altre, algun detall, el que hagi de dir, el to de les seves lletres, el convidat que vulgui portar-se, per al cas Jim James, i a esperar que com en tots els seus discos guardi alguna perla que altra, sigui en la seva vena surf, sigui amb alguna nova afinació oberta que li fascini, o com crooner xiuxiuejant, o potser de avesat revisitador encobert de Buddy Holly, la seva interpretació del folk i de la tradició ianqui, del rock'n'roll, del country, amb la seva dolçor pop. Continua el seu camí assossegat d'amor cap a la gravació analògica, sense girs de timó inesperats, ni sorpreses, els que seguim els seus passos sabem que és un valor segur de bon gust i que els seus discs són la coartada perfecta per recrear de nou el seu món atemporal aliè a modes, per fer sonar de nou les seves guitarres, de niló, acústiques, elèctriques, la J-45, les Gretsch, brindar-nos el seu xiuxiuejar.
En aquesta edició que ens va arribar sense avisos ni avenços 'aquí te pillo aquí te mato' el to del disc és el factor diferenciador que s'intueix jocós des de la portada, la gola d'un tauró que guarden el títol What A Wonderful Industry, amb més humor que maldat. De volta de tot, en aquesta ocasió Ward recorre a les seves experiències per aquesta 'meravellosa' indústria musical, sense afectació i nomenant a cadascú pel seu nom, tant als que agraeix haver trobat, com als que preferiria no haver conegut, dards enverinats per als que no van de cara i com no, també un tractat sobre les coses que realment importen, la proximitat, l'amistat real, l'amor en el seu estat més pur i innocent. En definitiva, cada disc és rebut amb els braços oberts perquè les seves cançons seran sempre un bàlsam.
.jpg)
){kind=link}
0 Comentaris