Novetats 2018

header ads

Phil Cook - People Are My Drug (2018)

...un senyor músic que sap totes les troncals de la música del sud americà, tot el que fa ho fa bé. En aquest disc prenen major protagonisme els cors gospel i els espirituals de la famila Staples, i encara que el blues sigui normalment el vehicle per cantar les penes, el seu és un blues assolellat i amb una càrrega positiva sense parangó ...

No sabeu el que em va molestar que Southland Mission passés totalment desapercebut. D'aquestes ocasions que saps que tens un tresor entre mans però per arribar en les dates que va arribar ningú va fer ni cas de la recomanació de torn (https://bit.ly/2zNq225). Aquell disc de 2015 és una joia poc coneguda i que convido a revisitar. També seria de rebut que ara anés jo menyspreant a aquest nou People Are My Drug per simple despit, perquè aquest senyor simplement és molt bon músic i a més en tots els jaleos en què està ficat són garantia de qualitat. Si seguiu l'enllaç anterior resumeixo bastant bé com el vaig conèixer, d'on ve i que ha fet. Tot i això m'ha posat a la pista d'aquest disc que he estat a punt de passar-me per alt l'excel·lent ressenya a l'illa nikochiana (https://bit.ly/2SwOdZC).

Qualitat a borbolls. Aquest home és un senyor músic que sap totes les troncals de la música del sud americà, tot el que fa ho fa bé. En aquest disc prenen major protagonisme els cors gospel i els espirituals de la famila Staples, i encara que el blues sigui normalment el vehicle per cantar les penes, el seu és un blues assolellat i amb una càrrega positiva sense parangó. I és clar, davant de tanta renegrura que tenim avui en dia allà per on miris, doncs que et vingui algú i de la manera més honesta i senzilla et posi un somriure a la cara, doncs és per valorar-la  a l'alça. A més us repte a que el pilleu in fraganti en alguna foto en què no estigui amb un somriure d'orella a orella, que no que no, que se li veu de lluny que la seva presència en qualsevol habitacle és suficient per alegrar a qui allà es trobi. I és que la seva música té això mateix, i a sobre canta bé.
Des de la primera Steampowered Blues aquest artefacte és una autèntica delícia, niuorlins campestre de guitarres i uns cors a càrrec de Tamisha Waden i Chastity Brown que esclaten en un deliri soulful, cors que estan omnipresents en tot el disc. El pòsit de la seva estimada família Staples queda més que patent, aquest cop amb una composició del mític Lloyd Woodard (The Five Blind Boys Of Mississippi) en aquesta altra perla que és Tide Of Life, una altra meravella i anem per la segona.

El que fa en Miles Away em porta al seu primer disc, i a mi si em donen tristesa que me la donin com en aquesta cançó en la qual la veu d'Amelia Meath, del poc conegut grup Mountain Man (caldrà posar-s'hi) i que a més coescriu la tonada, cobra protagonisme en un duet simplement deliciós. Another Mother's Son és delicatessen i digueu-me el que vulgueu però ja fa molts anys que Ryan Adams no arrenca amb americana com aquesta, que de ser seva l'estarien baixant en processó amb barca pel Mississippi. A aquest home el southern soul li corre per les venes, qui ho diria amb aquesta pinta de blanquet estudiós, en per exemple He Gives Us All His Love, la balada que li agafa prestada a Randy Newman, que guitarra i que classe. Now That I Know descobreix aquesta vena amb el groove tan big pink, aquest dolçor que segur que un dia serà millor reconegut. Ja a la recta final la delicada Tupelo Child del nostre també adorat MC Taylor, amic i company de correries musicals, fondrà al més pintat, essencial el contrapunt de la veu femenina. Deeper Kind ens porta a altres temps a Memphis quan la línia entre r'n'r i r'n'b encara no havia estat traçada del tot i pots pensar que darrere del piano en aquest cant de trucada i resposta podria seure Fats Domino, per que no?. Tanca aquest disc la relaxada i tranquil·la Life entonant un '- brother, brother "que plega tota la música bevent de la font original de New Orleans en aquesta cançó original d'Allen Toussaint, que sí, que sap on rascar.

Phil Cook és garantia de les coses ben fetes i d'influències ben païdes, i lliura un tercer disc a l'altura de la joia anterior, es fa servir d'algunes composicions mestres alienes, no pot faltar el seu amic Justin Vernon que sempre a punt encara que només sigui per ficar uns cors, però les que brillen són les veus femenines a les que dóna més protagonisme (a les ja esmentades caldria afegir la resta de Mountain Man: Molly Erin Sarle, Alexandra Sauser-Monnig). Una producció cuidada al detall, guitarres, mandolines, violins, pianos ... potser un pèl menys orgànica i campestre que el seu predecessor però cançons n'hi ha tan bones com en el seu Southland Mission. Trets que fan d'aquest People Are My Drug la confirmació d'una carrera en solitari brillant i un dels discos que més m'estan fent gaudir en el present any. Així que si per algun casual tens ganes de que t'il·luminin el dia amb cançons, si per alguna d'aquelles tot allò que fa olor de southern t'alimenta l'ànima, si t'agraden els picnics campestres d'entrepà i família, la senzillesa de la contemplació i els sons a la vora del Mississippi, aquestes cançons et van a encantar. Una meravella. No s'ho perdin.

Per Chals Roig







Publica un comentari

0 Comentaris