The Breeders - All Nerve (2018, 4AD)


Soc fan fan de Kim Deal, la considere una de les dames del rock més importants del seu temps encara que no se li reconega, i aquí, no entraré en disputes de gènere perquè potser no siga el tema. Però sí, és una de les artistes que millor han sabut conjugar la simplicitat i l'enginy ballant entre les dues aigües de la independència i la popularitat, assumint la càrrega d'haver pertangut a un dels combos més importants del rock alternatiu. Tant Last Splash, com Pacer (del seu altre projecte The Amps), els considere exemples del que va ser el bon rock alternatiu dels 90, i no em deixo Pod doncs és un disc seminal del so alt 90 i més influent del que se li pressuposa.

Va ser Cannonball el seu hit més celebrat, però encara avui quan punxe aquell disc passe unes quantes vegades per No Aloha abans de continuar tracklist cap a dalt, em fascina el seu timbre de veu, m'atrapa, i és aquí la cançó All Nerve cosina germana d'aquella, mateix gust, addictiva i amb ganxo. A Kim Deal l'acompanyarà tota la vida ser una ex-Pixies, així doncs em resulta inevitable no caure en la comparació, i aquí tinc clar que el grup del sr.Black potser no ha estat capaç d'apropar-se amb els seus nous discos al nivell del llegat tan grandiós que atresora. No és el cas de les Breeders. Obre el disc Nervous Mary que manté el pols al seu passat discogràfic, com si no hagués passat aquell temps en què les bones guitarres podien escoltar-se en els mitjans més generals. Escoltant simplement Wait In the Car és per pensar que el sr.Francis es va perdre en el seu orgull a l'hora de prendre les regnes, doncs per a mi aquesta tonada ja val tot el publicat per la banda del Surfer Rosa en els últims anys. Es surten del guió amb MetaGoth, una cançó amb les reminiscències post-punk de Joy Division, em sorprèn i m'encanta. Spacewoman no és del millor del pack, un mig temps de guitarres d'estil típicament 'breeder', a destacar d'aquesta segona part del disc Archangel's Thunderbird on recuperen la rítmica groovy simplona de la seua celebèrrima cançó, Dawn és etèria-noise, de les que podria haver pertangut a algun dels seus discos menys coneguts. Skinhead #2 és una de les meves favorites d'aquesta segona meitat, i Blues At The Acropolis tanca el disc deixant el bon gust de boca de saber que hi ha coses que per sort no canvien.

La presència de Steve Albini compleix la seva funció, raspa quan ha de raspar, igual que la col·laboració de l'ara més popular Courtney Barnett que per descomptat sap a què arbre acostar-se, encara que suposo que servirà més per apropar als seus seguidors a l'ex-pixie. No, no hi ha aquí evolució que valgui, ni maduració a la qual acollir-se per defensar aquest disc, no ofereix cap novetat a excepció del seu acostament post-punk puntual. És simplement un altre bon disc de les Breeders amb una primera meitat irrefutable, quatre primeres cançons que valen el seu pes en or i per les quals ja val la pena l'edició d'aquest disc, i la resta amb menys ganxo necessita el seu temps però no obstant no baixa el nivell, i tot això a mi em basta per passar molt bons moments enganxat al seu tracklist. Tinc clar que dins de la seva pròpia discografia estem davant d'un dels seus millors títols. Adoro a les Breeders.

Per Chals Roig
Escrit per a ON THE ROUTE
Comparteix a Google Plus
    Comentari Blogger
    Comentari Facebook

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada