Doctor Divago - Complejo Alquería Frailes 13 (2018)

Complejo Alquería Frailes 13 és el nou disc que Doctor Divago ha tret aquest any, títol que homenatja el local d'assajos que els ha vist créixer musicalment, nova entrega de cançons originals des que llancessin 'Imperio' fa cinc anys, amb el recopilatori 'Especial de la casa' pel mig, celebrat autohomenatge al seu ampli repertori que venia acompanyat d'un necessari documental que va llançar llum en veu d'alguns dels millors crítics i músics d'aquest país sobre el misteri del seu poc reconeixement. Per sort la recopilació no suposa una parada en el camí, Doctor Divago continua amb peu ferm lliurant una col·lecció de cançons que encaixa a la perfecció amb el seu ja característic rock que actualitza als pioners patris, creant a més un discurs propi que ha sobreviscut en paral·lel i al marge de totes les vàcues tendències hagudes i per haver.

No es tracta ni molt menys de dilucidar si aquest disc anava o no a mantenir el nivell davant de la seva ja àmplia trajectòria, el temps dirà i a gaudir de l'ara ens toca. Tinc assumit que la seva supervivència després de tant de temps i als nivells de qualitat que atresoren a cada pas són en si mateix un miracle. Recorregut discogràfic que independentment de la producció o arranjaments elegits han deixat un rastre indeleble a raó d'unes quantes cançons per disc a titllar de joies atemporals marca de la casa, almenys en aquest disc jo ja tinc les meves preferides que sé que aguantaran el pas del temps.

Aún queda vino és la consigna perfecta després d'haver-nos delectat amb un especial de la casa, recollides les restes del banquet, aquest rock trotó i guitarrer desfà incògnites si és que les havia sobre la seva perdurabilitat, al rebost encara queden ampolles i ampolles de bon vi. Les lletres de Manolo Bertrán es manegen des de la proximitat i la confessió de manera brillant en cançons com El gemelo malvado, no pot faltar la seua particular geografia traçada a força de records i trets costumistes de la seva València, el Rastre de segona mà i Nino Bravo són els rasgues d'un moment i de la seva pròpia personalitat a la àrida El viaje largo, rockera, enèrgica i a demès amb cert desencant es mostra Somnámbulo, i sense perdre tensió i rigor fan el seu discurs protesta en Al cuarto día, una visió necessàriament despolititzada alhora que mordaç i concreta sobre gran part del problema que arrosseguem en la societat actual: els diners. La mirada nostàlgica cap al passat recorre tot el disc i cristal·litza en Mi querido amigo, i entre les meves preferides algunes de les successions de versos més perfectes de la seva discografia, Los pies en la tierra i Todos los cielos son la misma vida, grandiós.

Si hagués de remarcar algun tret característic que acompanyés a aquest disc en la meva manera de classificar mentalment Complejo Alquería Frailes 13, diria que a més del ja habitual i marcat ímpetu de persistència i supervivència tant com a grup com en la particular forma d'entendre el món del seu líder i lletrista, recorre tot el disc un desig per equilibrar i conciliar el passat amb el present, unes vegades amb nostàlgia i altres amb cert desencís, significativa és en aquest aspecte la referència a una cançó llunyana de la pròpia banda, 'Al revés' del seu disc 'El cuarto trastero', no poden faltar els records guardats amb afecte a la vora del Mediterrani i els vells amics que van marxar. En el musical, les seves guitarres, l'harmònica, els seus girs melòdics i el característic fraseig de Manolo Bertrán ens retrotrauen a altres cançons de la seva ja dilatada discografia, un carisma inalterable que es converteix en el seu millor aliat, doncs a coherència pocs els guanyen, i això és una cosa que em resulta encomiable tenint en compte que mantenen l'interès i el nivell i que ho fan en una actualitat musical en el qual els canvis de rumb artístics solen ser la coartada utilitzada habitualment per a major glòria de la globalitzada promoció, no és el cas per sort, i tampoc els cal.

I a cada escolta tinc cada vegada més clar que aquest títol a més d'un homenatge a la seva llar creatiu respon també a un so que encara sumant detalls de cello, òrgan i fins i tot trompa en els seus arranjaments (sempre perfecte Dani Cardona en la producció, el sisè Divago) no renuncien a la seva vocació de grup de rock de guitarres nascuda per al directe. Perfecte tàndem el que formen les lletres de Bertran i els arranjaments de la banda completada per Antonio Chumillas "Chumi", Asensio Ros "Wally", David Vie i Edu Cerdá, l'agrupació més estable que ha tingut la banda fins a la data. Tots es mostren en un estat de forma excel·lent i es porten sota el braç un bon repertori per sumar a la que podria ser una nova joventut sobre els escenaris.

Començava bé aquest any amb un nou disc de Doctor Divago, l'espera ha valgut la pena doncs pocs com ells saben fer cançons que s'adhereixen al meu propi llenguatge vital com si aquestes petites batalles que canten, les guanyades i les perdudes, fossin pròpies. I aquesta és sense cap dubte una de les grans bases que la banda de la capital del Túria posseeix perquè els tingui en un pedestal independentment de la seva repercussió, reconeixement i trajectòria. Sí, encara queda vi, brindem per Doctor Divago, uns grans!

Per Chals Roig

Per a escoltar/comprar el disc visiteu:
https://doctordivago.bandcamp.com/album/complejo-alquer-a-frailes-13

Aún queda vino