Novetats 2018

header ads

The Lost Brothers - Halfway Towards a Healing (2018, Bird Dog Recordings)


...plantejaments simples i suaus, vellut sonor que convida a deixar-te portar, interpretacions atemporals, arranjaments molt fins de cordes i vents que realcen la seua preciosíssima profunditat, alguna trompeta fronterera, algun piano bohemi i acústiques clares i celestials, serveixen per a aquestes cançons que van recorrent estils troncals del country al folk.

Oisin Leech i Mark McCausland, o el que és el mateix The Lost Brothers, són dos cantautors irlandesos que un dia van creuar els seus camins respectius, i també l'oceà per a debutar el 2008 amb un fantàstic disc d'aquests per a reecordar. Amb Halfway Towards a Healing ja van cinc, i en cada un d'ells et pots perdre en un autèntic plaer sonor. Trobareu les influències i costures fàcilment, però el talent hi és i les cançons semblen sorgir amb veritable gràcia.

Oh! per favor que meravella. Aquests germans artístics, i ja ho dic de primeres, tenen la gràcia de les harmonies melodioses dels Everly Brothers, tant com les que Simon & Garfunkel insuflaven al seu folk-pop. Podria reduir la seva proposta de manera ràpida amb aquestes dues influències, que a les xarxes socials em podria quedar aquí i ja. Però seria injust amb un disc com aquest i més si ve amb la producció i col·laboració de Howe Gelb. I aquí no acaba la cosa doncs a més co-escriuen tres de les cançons amb el cantautor també irlandès i amic de gires Glen Hansard, que també ha tret disc nou aquest any, però crec que no tan bonic i ben fet com aquest.

Disc fet amb molt de gust, plantejaments simples i suaus, vellut sonor que convida a deixar-te portar per la nit, interpretacions atemporals mullades de reverb, arranjaments molt fins de cordes i vents que per res sobrepassen els límits del just detall i al mateix temps realcen la seua preciosíssima profunditat, alguna trompeta fronterera, algun piano bohemi i acústiques clares i celestials, serveixen per a aquestes cançons que van recorrent estils troncals del country al folk, en definitiva arrels americanes que reviuen en el terreny del easy-listening de primera divisió on només artistes actuals com Doug Paisley despunten.

La primera cançó Echoes in the Wind segur que us sona a ja escoltada, no ho nego, i no sabria dir a quina de les dues influències que he nomenat abans correspondria més, però és que la seva manera de dur-la, aquesta lleugeresa idíl·lica i atemporal, la tornada que m'emociona a cada reproducció, i és que escoltada aquesta meravella ja hauràs de saber si aquest és el teu disc o no. De les escrites amb Hansard, More Than I Comprehend és una de les meravelles del disc, cançó que va directa al playlist anual sense pensar massa. Es nota que el geni de Tucson els ha passejat pel seu estimat desert el just perquè s'impregnin dels seus espais oberts i solitaris sobretot en la preciositat instrumental Rains Of Ruin, guiada per acústica, trompeta fronterera i harmònica et porta de tornada a la senzillesa del Dylan de Pat Garrett. Halfway Towards a Healing, la que dóna títol al disc és potser la més Gelb, sempre benvinguts els seus tocs desèrtics. Summer Rain és de les més senzilles, acústica, piano, i harmonies són suficients per filar una cançó realment bella. Iron Road em porta de tornada a artistes com John Denver de quan mainstream, country i qualitat podien coincidir en un mateix punt, igual que Nothing's Going To Change Me Now poden perfectament retrotreure'ns a aquelles balades pretèrites dels germans Louvin en una versió actualitzada. Un disc que té moltes joies a descobrir i per a gaudir i que em té atrapat al seu entreson sònic exquisit. Acaba com no podia ser d'una altra manera amb una de les joies del disc (una de tantes ), doncs The Ballad Of The Lost Brothers és d'aquestes cançons fetes per al final per a que no carregui amb el pes, potser mig improvisada i amb Howe Gelb que recita el seu particular spoken-word de granulosa veu acompanyat per les acústiques dels dos lost brothers, fantàstic, es nota que tant artistes com padrí estan en la seva salsa, a gust.

Dotze cançons on es nota que la química ha sorgit amb Howe Gelb i aconsegueixen tots plagats que les seves històries habitualment tenyides de foscor i nostàlgia, sobre relacions trencades i carreteres perdudes arriben ací a sonar més lluminoses. Pocs discs fets amb tan bon gust i tan bonics escoltareu aquest any. Paraula.

Per Chals Roig
Basat en un text escrit per a ON THE ROUTE

Publica un comentari

0 Comentaris