Novetats 2018

header ads

George Harrison - Brainwashed (2002, Dark Horse)

Disco póstumo de Geaorge Harrison, ayudado de su hijo Dhani y Jeff Lynne

...mostra les seves inquietuds més profundes al final del seu trajecte, assumit un final que està molt a prop amb una mirada positiva i valenta, i sense pèls a la llengua deixa palesa la seva humanitat que mai va estar renyida amb el compromís personal de lluitar contra la manipulació i el llavat de cervell al que estem sotmesos com a societat.

Tinc en un altar als fab4, una obvietat, però no és la meva intenció entrar a comparar l'obra en solitari de qualsevol dels beatles pel que fa a la banda mare, seria com pegar-se cabotades contra la pared, és més, crec que cap artista sobre la faç de la terra sortirà ben parat en la mateixa equació. Si és veritat que tots ells han tingut moments lúcids i de molta qualitat en les seves carreres respectives. De George Harrison quedarà per als annals el seu All Things Must Pass, tal volta el millor disc de un ex-beatle, favorit juntament amb el primer de Lennon en Solitari. Encara que avui volia portar-me el Brainwashed doncs és l'anniversari de la seva edició.

Un disc important per a mi, un gran disc que més enllà del panegíric va passar de puntetes, un testament amb una vitalitat i una lucidesa fora de tot dubte, i ja de pas em marque un sentit homenatge a un dels músics més importants del s.XX al costat dels seus companys, tot i que va disposar de poc espai a nivell compositiu, cosa que va portar amb enteresa i agraïment, va saber quin era el seu lloc i ho va acceptar fins que ja no va poder acceptar-ho, ja sabeu, les sessions de Let It Be.

George Harrison no ha estat un artista prolífic, sempre que ha pogut s'ha escapolit del món de la faràndula, i no té més LP's reconeguts més que per falta de talent que tenia a dojo, per la seva manera de desentendre's de la indústria discogràfica, quan no oferint en un segon pla els seus serveis a amics i familiars. Però dir que Harrison és el meu beatle favorit tampoc seria del tot cert, sempre ha sigut Lennon tot i que quan vaig saber de la seva grandesa no hi era, en canvi la mort de Harrison em va impactar tant com la de Strummer, com la més recent de Reed i Bowie, llavors vaig ser conscient de la gran pèrdua que suposava tenir un beatle menys al món, ja sé que això pot resultar surrealista, o no, depèn de com visqui cadascú la música. I és que Harrison sempre em va despertar una gran simpatia. Tal volta perquè comparteixo amb ell certa visió mística i campestre del món, d'on possiblement em ve el meu amor incondicional per la música de Ronnie Lane i, a més i per descomptat, perquè el considero un músic molt coherent i humà, és una apreciació molt personal, però és que sempre em va transmetre el seu bon rotllo, i a més no es pot negar que en solitari va demostrar la seva veritable grandesa en discos històrics, i quan no, sempre va fer cançons que només un ex- beatle podria fer, que després fos un tipus esquiu és una cosa que pertany a la seva intimitat,

Quan Harrison va entrar a l'estudi per a gravar Brainwashed portava gairebé des de finals dels anys 80 fora del negoci a un nivell de normalitat de disc + gira, una llarga temporada retirat i component cançons al seu ritme, sense pressions discogràfiques i sense cap afany de rellevància, com a ell li agradava. Llavors se li va diagnosticar un càncer a la fi dels 90, i decideix posar-se mans a l'obra amb la motivació de saber que el temps se li acabava, tessitura aquesta que va donar una altra dimensió a la feinaa fer, i per la qual ja hem vist passar a uns quants artistes, Warren Zevon, Cash.

Al 2001 la malaltia va poder amb ell. Els seus dos suports en l'enregistrament, Jeff Lynne i el seu fill Dhani, ja tenien llavors les directrius de George Harrison per acabar el disc tal com ell el va dissenyar. I malgrat que Harrison volia un disc que sonés auster amb un so gairebé de demo, a Lynne se li va anar una mica la mà, el rínxols d'or no ho pot evitar i quan veu unes tecles se li va la mà, però la veritat és que no importa massa vist el resultat.

Any Road obre juganera i desenfadada, recuperada de Cloud Nine. No falta la seua particular mística contraposada a les convencions occidentals en P2 Vatican Blues (Last Saturday Night), ni tampoc falta el seu missatge naturista i vital en Pisces Fish, Harrison com jo és un Peixos, una de les meves preferides del disc. Looking for my life és una d'aquelles cançons emotives amb l'esperit de qui sap que s'acosta la seva hora i mira enrere sense acritud i una mirada positiva. I que medicinals resulten sempre cançons com Rising Sun, agredolces com la pròpia vida, però sempre amb el sol de cada dia com a punt de partida, molt beatle, i un sol melòdic i perfecte, com ho és l'interludi instrumental de Marwa Blues, poden escoltar-se  els pensaments de Harrison.


I per descomptat, el track nº 7 que sempre reservava per a la seva cançó preferida en tots els seus discs, el seu fill Dhani va posar Stuck Inside a Cloud, simplement posa els pèls de punta i amb el temps aquesta cadència tan beatle i tan Harrison emociona simplement perquè a més de genial en la seva musicalitat recull algunes de les seves últimes reflexions. Run So Far és una altra de les meves debilitats, recuperada del Journeyman de Clapton, amb la seva Rickenbacker fent sonar les campanetes. Lynne diu la seva però no es desfasa, cançons com Never Get Over You conserven l'encant del Harrison d'Everything Must Pass, una altra de les meves preferides és la versió Between the Devil and the Deep Blue Sea original de Cab Calloway (a repassar la versió d'Ella Fritzgerald) on armat amb un ukelele recorda l'època quan els beatles es posaven en pla swing, una joia de cançó, tancant el disc, Rocking Chair in Hawaii és una bonica reflexió en clau folk-blues i de llenguatge simple sobre l'amor i aprofitar les oportunitats, i no podia faltar el seu cop de destral contra el capitalisme a Brainwahsed amb un mantra inclòs al costat de Dhani.

No sé si es pot considerar aquest un dels seus millors discos, el temps donarà la perspectiva necessària, el que si tinc clar és que està per sobre de la mitjana, molt equilibrat, cançons que mostren a un Harrison inspirat, el que es podria esperar d'un artista de la seva talla, amb els tics propis de les produccions de Lynne, aquests cors i arranjaments, i aquestes seccions rítmiques tan marcials, això si, amb el característic estil de Harrison, atenció a les parts de guitarra que són d'una exquisidesa absoluta i unes lletres com sempre, entre místiques alhora que compromeses i crítiques. Disc que reflecteix molt bé la seva mateixa idiosincràsia, la seva manera de ser, aquest halo d'esperança i positivisme sobrevolant cadascun dels temes, fins a les balades d'amor que tan emotives i sinceres solen sortir de la seva ploma.

Valia la pena reivindicar a George Harrison aprofitant com a coartada un dels discos que més ha anat guanyant amb el temps, ara entre els meus favorits de la saga beatle, no cal buscar-li les voltes sobre si supera o no supera qualsevol altre disc, és el millor Harrison que pogués existir en aquest segle, on mostra les seves inquietuds més profundes al final del seu trajecte, assumit un final que està molt a prop amb una mirada positiva i valenta, i sense pèls a la llengua deixa palesa la seva humanitat que mai va estar renyida amb el compromís personal de lluitar contra la manipulació i el llavat de cervell al que estem sotmesos com a societat. Deixe aquí els meus respectes a aquest gran músic, contrapès primordial dels Beatles, excel·lent músic. Brainwashed mereix bona atenció, és un gran disc.

Per Chals Roig


*Text ampliat, polimentat i remaquetat des d'On The Route

Publica un comentari

0 Comentaris