[...] la interpretació de Richard Swift és un dels punts forts d'aquestes cançons marcades per la mort i la pèrdua de la seva germana i la seva mare. Un disc de textures si, però amb cançons sobrades de qualitat, un disc favorit de l'any en curs i una gran pèrdua per a la música actual [...]
Un dels grans cops de maça d'enguany ha estat la mort de Richard Swift, gran músic i artista que ha deixat un segell personal de qualitat en alguns grans discos de pop de les últimes dècades. Per la meva part va ser Damien Jurado qui em va descobrir la vàlua de Swift com a ens independent i lliure pensador musical des d'aquell no molt recordat Other People's Songs (ressenya: https://bit.ly/2E7anPb), disc de versions en què tots dos artistes es dedicaren simplement a gaudir tocant algunes de les seves cançons preferides alhora que experimentaven noves formes de crear en l'estudi de gravació, i per descomptat pel seu segell característic en altres discos com Saint Barlett (https://bit.ly/2PcViNb).(Per cert, quin discarral el d'aquest any de Damien Jurado).
En aquest disc Richard Swift deixa les guitarres en un segon pla, per la qual cosa a l'amant mitjà del format rock possiblement li esvare una mica. Com no podia ser d'altra manera, Swift es recolza en els teclats i utilitza l'estudi de gravació de manera brillant com si es tractés d'un instrument més. Encara més enllà del disseny sonor de cançons com la titular i inicial The Hex, i altres tal que HZLWD i Kensington!, aquesta última amb una de les poques guitarres del disc, per posar tres exemples i que tot sigui dit: són una passada, hi ha altres com Broken Fingers Blues, un autèntica delícia on la interpretació de Swift és totalment apoteòsica. Així doncs deixa bastant clar que no es tracta tan sols de les textures i el disseny sonor, per altres com Dirty Jim, una tonada pop de qualitat incontestable que mira als 60 descaradament i alhora es materialitza en una peça d'absoluta contemporaneïtat.
Sister Song manifesta el seu amor per l'art crooner com si d'un Scott Walker modern es tractés, cosa que ja va aconseguir en els discos de Jurado, en canvi la magistral Nancy recorda com pocs a l'últim David Bowie amb una interpretació vocal grandiosa. És inevitable no caure rendit davant Wendy i no recordar-se dels èxits de Phil Spector, concretant més fins i tot de les Crystals, alhora que Swift per descomptat no cau en el parany revival i crea una peça única. Tanca aquest disc Sept20, una preciosa balada a piano que a mi particularment per la cadència i les harmonies em porta directament cap als Beatles.
The Hex és un disc que fàcilment t'absorbeix, sembla més un somieig on la interpretació de Richard Swift és un dels punts forts d'aquestes cançons marcades per la mort i la pèrdua de la seva germana i la seva mare. Un disc de textures si, però amb cançons sobrades de qualitat, un disc favorit de l'any en curs i una gran pèrdua per a la música actual, DEP. Gran.
The Hex és un disc que fàcilment t'absorbeix, sembla més un somieig on la interpretació de Richard Swift és un dels punts forts d'aquestes cançons marcades per la mort i la pèrdua de la seva germana i la seva mare. Un disc de textures si, però amb cançons sobrades de qualitat, un disc favorit de l'any en curs i una gran pèrdua per a la música actual, DEP. Gran.
Per Chals Roig
){kind=link}
0 Comentaris